dimecres, 29 de juliol del 2020
diumenge, 12 de juliol del 2020
dijous, 9 de juliol del 2020
dijous, 25 de juny del 2020
dilluns, 22 de juny del 2020
dissabte, 20 de juny del 2020
dilluns, 15 de juny del 2020
dijous, 4 de juny del 2020
DIETARI EN CONFINAMENT (03.06.2020)
OBRA EN CONFINAMENT
Al taller de casa, sense les
eines valentes i els materials durs i atuït per aquesta perplexitat a què ens
ha confinat la pandèmia, molts dies han hagut de passar per tornar a intentar
alguna cosa artísticament de profit. Com a la canalla quan els torna el plor
–que deia el Miró-, així m’ha anat tornant la força, l’estímul i el
convenciment per a iniciar una nova obra, o al menys, avançar-ne un esbós, una
aproximació formal que, més endavant, en la plenitud dels procediments i
l’instrumental es pugui materialitzar en definitiva. Hi ha hagut dies pel
desconcert, per la mandra, per l’endreça, pel bricolatge, i ara, d’uns dies
ençà, per reprendre els llibres i
quaderns estimats i espigolar-ne les referències i percaçar les idees apuntades
temps enrere.
I com una atracció indefugible
he anat a raure al “cub” de Giacometti, aquest poliedre que m’atrapà des del
primer cop que el vaig veure, al palau Fortuny de Venècia. Res ha quedat per
dir o afegir a aquesta obra des que Didi-Huberman publiqués el seu “El cubo y
el rostro”. Ni el mateix escultor va encertar a definir-lo mai: “no puc dir res de l’objecte. M’identifico
amb ell”. Més enllà de la suposada evocació de l’absència de la figura del
pare, del propi autoretrat o de la ullada poètica cap al romboedre de Dürer a “Melencoliah”, aquesta obra hermètica, en
guix o bronze, té una capacitat enorme de fascinació. He esmerçat moltes hores,
sovintejats desànims i regulars episodis d’abandó en la seva execució. No tant
en el poliedre de Dürer que és, a la fi, un cub regular amb dos vèrtex
truncats. Així que, en l’austeritat confinada del taller, en el temps dilatat
d’aquest període, he emprès la construcció d’aquests dos objectes polièdrics,
estranyament irregulars, amb els materials que la situació d’excepcionalitat
permetia. D’una banda, bena d’escaiola, comprada a la farmàcia veïna, de
l’altra, el guix Exaduro que un servei de paqueteria m’ha lliurat a casa
mateix. Esculpir, construir, modelar aquests dos volums com qui s’entesta a
dibuixar-los obsessivament per entendre’ls. I al cap de dies de treball les
formes han pres cos i s’erigeixen en presències binàries, dialogants,
enigmàtiques, hermètiques en la seva geomètrica contenció, blanques,
lluminoses, com si hom volgués excavar-les “de la immensa negror que rodeja
totes les coses, i les minva per tot arreu”, en paraules de Braque.
Res de més fèrtil que fer
emergir les formes en aquest estadi desacostumat i paralític en què hem viscut
–i potser seguirem vivint-. Res més
plaent que connectar amb la freqüència d’un gran artista precedent, angoixat i
existencial, que pretengué, amb aquest “antropomorfisme abstracte”, esbossar
alguna mena de qüestió sobre el sentit de la vida. L’art, o l’escultura, com un
angle des d’on albirar allò d’invisible que el visible amaga.
diumenge, 31 de maig del 2020
dijous, 28 de maig del 2020
dissabte, 23 de maig del 2020
divendres, 22 de maig del 2020
DIETARI EN CONFINAMENT (20.05.2020)
Joan Genovés
dimecres, 20 de maig del 2020
dimarts, 19 de maig del 2020
dissabte, 16 de maig del 2020
dijous, 7 de maig del 2020
dissabte, 25 d’abril del 2020
DIETARI EN CONFINAMENT (25.04.2020)
En l’aïllament
imposat d’aquests dies, les converses per telèfon ens fan de lligam, apropen i
comparteixen les formes i situacions
viscudes per cadascú al seu espai. He parlat amb amics artistes i intercanviem
impressions sobre el gir brutal que ha donat la vida quotidiana. Cadascú, en la mesura de
les possibilitats, passa el temps sense desenganxar-se totalment de
l’activitat, però hi ha la dura realitat dels tallers tancats, les eines mudes,
els projectes congelats, les exposicions clausurades o aplaçades. Hi ha, per
damunt de tot, una gran perplexitat sobre el present, incògnita sobre el futur,
incertesa general, incredulitat, sensació hiperreal de viure en un malson en
forma de bucle. El futur ens escriurà els venciments, les pervivències o els
nous gèrmens estètics, o formals, que aquest episodi paralític haurà ocasionat.
Ara no en tenim ni idea, només podem escoltar la veu fonda de la premonició
poètica. Saint-John Perse després de la devastació de la segona guerra mundial,
escrivia: “sento el naixement del ossos
d’una nova edat de la Terra”.
Intuïció,
llicència poètica...?
Subscriure's a:
Missatges (Atom)