dissabte, 25 d’abril del 2020

DIETARI EN CONFINAMENT (25.04.2020)



En l’aïllament imposat d’aquests dies, les converses per telèfon ens fan de lligam, apropen i comparteixen  les formes i situacions viscudes per cadascú al seu espai. He parlat amb amics artistes i intercanviem impressions sobre el gir brutal que ha donat  la vida quotidiana. Cadascú, en la mesura de les possibilitats, passa el temps sense desenganxar-se totalment de l’activitat, però hi ha la dura realitat dels tallers tancats, les eines mudes, els projectes congelats, les exposicions clausurades o aplaçades. Hi ha, per damunt de tot, una gran perplexitat sobre el present, incògnita sobre el futur, incertesa general, incredulitat, sensació hiperreal de viure en un malson en forma de bucle. El futur ens escriurà els venciments, les pervivències o els nous gèrmens estètics, o formals, que aquest episodi paralític haurà ocasionat. Ara no en tenim ni idea, només podem escoltar la veu fonda de la premonició poètica. Saint-John Perse després de la devastació de la segona guerra mundial, escrivia: “sento el naixement del ossos d’una nova  edat de la Terra”.
Intuïció, llicència poètica...?

divendres, 17 d’abril del 2020

DIETARI EN CONFINAMENT (17.04.2020)


Em cau a les espatlles un nou aniversari. Enguany feixugament estrany. Com un degoteig infaust, les notícies recents de companys de professió caiguts per la malura, afegeixen pesantor al dia d’avui.
Ens refugiem en la panacea de l’art. Re-llegeixo el poeta valencià Ramon Ramon:
“...l’art no pot obviar les guerres. Però els artistes (...) saben restaurar l’optimisme, donar forma a l’alegria, i alcen la seua època com un renill de cavall que s’imposa”. “L’alegria de l’art contra els dies immenjables de la Història”.
Les arts com a defensa.

dijous, 9 d’abril del 2020

DIETARI EN CONFINAMENT (09.04.2020)





M’agrada la construcció de la frase que ha fet la R.S. en el mail que m’envia:  Cosas hay que tendremos que hacer cuando esto termine...”. Més enllà del divertit aire galaic de la sintaxi que ella mateix indica, hi ha en aquesta consideració amb punts suspensius, tot un propòsit, ni que sigui vague, que invita a la reflexió.
En el meu cas sóc ara mateix incapaç d’imaginar quines “coses” són les que hauria de fer quan aquest trasbals ferotge acabi. Francament estamordit (paraula que sovint usava la mare)  es troba el meu motor de prospectiva creativa.
Hi ha, aquests dies de confinament obligat, un temps extens que podem dedicar a tasques o ocupacions que en el vertigen de la normalitat hem anat declinant. Una d’elles és fer un balanç iconogràfic de tota la feina feta, tirant enrere, enrere, fins als moments més vehements de la nostra jove vocació d’artista. Quaranta-nou anys, pel capbaix. I fer-hi un vol d’ocell, com una regressió tranquil·la, veient passar les pàgines de tot un material: divers, lineal, errat, excursiu, contradictori o ramificat que conforma el delta sedimentari del nostre treball recent, tal com l’entenem i  ens esforcem a fer-lo ara. La història de l’art no té una direcció temporal determinista que acumuli qualitat a mesura que avança el temps. Sí en canvi el nostre propi procés històric com artistes. O així hauria de ser: tota la nostra evol·lució hauria de pretendre uns màxims de saviesa, de lucidesa (intel·lectual, formal, professional) a favor de la fletxa del temps (del nostre temps personal).
Estamordit, atordit, vagarejant pel taller entre mig de les escultures acabades o obres a mig fer, assajo d’imaginar aquelles “coses que haurem de fer quan tot això acabi...”. Perquè acabarà, com han acabat totes les plagues que s’han acarnissat sobre la humanitat sencera. I llavors tindrem a dins aquest temps distint viscut, com una experiència dels llimbs, en què haurem tingut ocasió de regirar a fons els nostres calaixos. Tindrem interioritzat aquest interval, el No man's land  tranquil de la batalla que hem estat lliurant durant tants anys per a escriure en el nostre propi llenguatge. Ens hem de mirar aquest episodi de confinament com una treva, un punt en el text de la nostra trajectòria. I tot seguit, recuperat  l’alè, agafar el fil de la darrera obra en procés i, lúcidament continuar...

Mira-sol, 8 d’abril 2020