M’agrada la construcció de la frase que ha fet la R.S. en el mail que
m’envia: “Cosas hay que tendremos que hacer cuando esto termine...”. Més
enllà del divertit aire galaic de la sintaxi que ella mateix indica, hi ha en
aquesta consideració amb punts suspensius, tot un propòsit, ni que sigui vague,
que invita a la reflexió.
En el meu cas sóc ara mateix incapaç d’imaginar quines “coses” són les que
hauria de fer quan aquest trasbals ferotge acabi. Francament estamordit
(paraula que sovint usava la mare) es
troba el meu motor de prospectiva creativa.
Hi ha, aquests dies de confinament obligat, un temps extens que podem
dedicar a tasques o ocupacions que en el vertigen de la normalitat hem anat
declinant. Una d’elles és fer un balanç iconogràfic de tota la feina feta,
tirant enrere, enrere, fins als moments més vehements de la nostra jove vocació
d’artista. Quaranta-nou anys, pel capbaix. I fer-hi un vol d’ocell, com una
regressió tranquil·la, veient passar les pàgines de tot un material: divers,
lineal, errat, excursiu, contradictori o ramificat que conforma el delta
sedimentari del nostre treball recent, tal com l’entenem i ens esforcem a fer-lo ara. La història de
l’art no té una direcció temporal determinista que acumuli qualitat a mesura
que avança el temps. Sí en canvi el
nostre propi procés històric com artistes. O així hauria de ser: tota la nostra
evol·lució hauria de pretendre uns màxims de saviesa, de lucidesa
(intel·lectual, formal, professional) a favor de la fletxa del temps (del
nostre temps personal).
Estamordit, atordit, vagarejant pel taller entre mig de les escultures
acabades o obres a mig fer, assajo d’imaginar aquelles “coses que haurem de fer
quan tot això acabi...”. Perquè acabarà, com han acabat totes les plagues que
s’han acarnissat sobre la humanitat sencera. I llavors tindrem a dins aquest
temps distint viscut, com una experiència dels llimbs, en què haurem tingut
ocasió de regirar a fons els nostres calaixos. Tindrem interioritzat aquest
interval, el No man's land tranquil de la batalla que hem estat lliurant
durant tants anys per a escriure en el nostre propi llenguatge. Ens hem de
mirar aquest episodi de confinament com una treva, un punt en el text de la
nostra trajectòria. I tot seguit, recuperat
l’alè, agafar el fil de la darrera obra en procés i, lúcidament
continuar...
Mira-sol, 8 d’abril 2020
Cap comentari:
Publica un comentari a l'entrada