dijous, 31 de desembre del 2020

divendres, 25 de desembre del 2020

dilluns, 21 de desembre del 2020

divendres, 27 de novembre del 2020

diumenge, 15 de novembre del 2020

dijous, 12 de novembre del 2020

divendres, 6 de novembre del 2020

dimecres, 4 de novembre del 2020

diumenge, 25 d’octubre del 2020

dijous, 22 d’octubre del 2020

dimecres, 14 d’octubre del 2020

dilluns, 5 d’octubre del 2020

dissabte, 3 d’octubre del 2020

dimecres, 30 de setembre del 2020

dimecres, 23 de setembre del 2020

dimarts, 15 de setembre del 2020

dissabte, 12 de setembre del 2020

dimecres, 9 de setembre del 2020

dissabte, 29 d’agost del 2020

dimarts, 25 d’agost del 2020

dimecres, 19 d’agost del 2020

dilluns, 17 d’agost del 2020

diumenge, 16 d’agost del 2020

dijous, 4 de juny del 2020

DIETARI EN CONFINAMENT (03.06.2020)



OBRA EN CONFINAMENT
Al taller de casa, sense les eines valentes i els materials durs i atuït per aquesta perplexitat a què ens ha confinat la pandèmia, molts dies han hagut de passar per tornar a intentar alguna cosa artísticament de profit. Com a la canalla quan els torna el plor –que deia el Miró-, així m’ha anat tornant la força, l’estímul i el convenciment per a iniciar una nova obra, o al menys, avançar-ne un esbós, una aproximació formal que, més endavant, en la plenitud dels procediments i l’instrumental es pugui materialitzar en definitiva. Hi ha hagut dies pel desconcert, per la mandra, per l’endreça, pel bricolatge, i ara, d’uns dies ençà, per  reprendre els llibres i quaderns estimats i espigolar-ne les referències i percaçar les idees apuntades temps enrere.
I com una atracció indefugible he anat a raure al “cub” de Giacometti, aquest poliedre que m’atrapà des del primer cop que el vaig veure, al palau Fortuny de Venècia. Res ha quedat per dir o afegir a aquesta obra des que Didi-Huberman publiqués el seu “El cubo y el rostro”. Ni el mateix escultor va encertar a definir-lo mai: “no puc dir res de l’objecte. M’identifico amb ell”. Més enllà de la suposada evocació de l’absència de la figura del pare, del propi autoretrat o de la ullada poètica cap al romboedre de Dürer a “Melencoliah”, aquesta obra hermètica, en guix o bronze, té una capacitat enorme de fascinació. He esmerçat moltes hores, sovintejats desànims i regulars episodis d’abandó en la seva execució. No tant en el poliedre de Dürer que és, a la fi, un cub regular amb dos vèrtex truncats. Així que, en l’austeritat confinada del taller, en el temps dilatat d’aquest període, he emprès la construcció d’aquests dos objectes polièdrics, estranyament irregulars, amb els materials que la situació d’excepcionalitat permetia. D’una banda, bena d’escaiola, comprada a la farmàcia veïna, de l’altra, el guix Exaduro que un servei de paqueteria m’ha lliurat a casa mateix. Esculpir, construir, modelar aquests dos volums com qui s’entesta a dibuixar-los obsessivament per entendre’ls. I al cap de dies de treball les formes han pres cos i s’erigeixen en presències binàries, dialogants, enigmàtiques, hermètiques en la seva geomètrica contenció, blanques, lluminoses, com si hom volgués excavar-les “de la immensa negror que rodeja totes les coses, i les minva per tot arreu”, en paraules de Braque.
Res de més fèrtil que fer emergir les formes en aquest estadi desacostumat i paralític en què hem viscut –i potser seguirem vivint-.  Res més plaent que connectar amb la freqüència d’un gran artista precedent, angoixat i existencial, que pretengué, amb aquest “antropomorfisme abstracte”, esbossar alguna mena de qüestió sobre el sentit de la vida. L’art, o l’escultura, com un angle des d’on albirar allò d’invisible que el visible amaga.


divendres, 22 de maig del 2020

DIETARI EN CONFINAMENT (20.05.2020)

"La meua família eren gent d'esquerra, treballadora, i la gent d'esquerra antiga tenia eixe orgull de la cultura. Era el poder que tenien"
Joan Genovés

dissabte, 25 d’abril del 2020

DIETARI EN CONFINAMENT (25.04.2020)



En l’aïllament imposat d’aquests dies, les converses per telèfon ens fan de lligam, apropen i comparteixen  les formes i situacions viscudes per cadascú al seu espai. He parlat amb amics artistes i intercanviem impressions sobre el gir brutal que ha donat  la vida quotidiana. Cadascú, en la mesura de les possibilitats, passa el temps sense desenganxar-se totalment de l’activitat, però hi ha la dura realitat dels tallers tancats, les eines mudes, els projectes congelats, les exposicions clausurades o aplaçades. Hi ha, per damunt de tot, una gran perplexitat sobre el present, incògnita sobre el futur, incertesa general, incredulitat, sensació hiperreal de viure en un malson en forma de bucle. El futur ens escriurà els venciments, les pervivències o els nous gèrmens estètics, o formals, que aquest episodi paralític haurà ocasionat. Ara no en tenim ni idea, només podem escoltar la veu fonda de la premonició poètica. Saint-John Perse després de la devastació de la segona guerra mundial, escrivia: “sento el naixement del ossos d’una nova  edat de la Terra”.
Intuïció, llicència poètica...?

divendres, 17 d’abril del 2020

DIETARI EN CONFINAMENT (17.04.2020)


Em cau a les espatlles un nou aniversari. Enguany feixugament estrany. Com un degoteig infaust, les notícies recents de companys de professió caiguts per la malura, afegeixen pesantor al dia d’avui.
Ens refugiem en la panacea de l’art. Re-llegeixo el poeta valencià Ramon Ramon:
“...l’art no pot obviar les guerres. Però els artistes (...) saben restaurar l’optimisme, donar forma a l’alegria, i alcen la seua època com un renill de cavall que s’imposa”. “L’alegria de l’art contra els dies immenjables de la Història”.
Les arts com a defensa.

dijous, 9 d’abril del 2020

DIETARI EN CONFINAMENT (09.04.2020)





M’agrada la construcció de la frase que ha fet la R.S. en el mail que m’envia:  Cosas hay que tendremos que hacer cuando esto termine...”. Més enllà del divertit aire galaic de la sintaxi que ella mateix indica, hi ha en aquesta consideració amb punts suspensius, tot un propòsit, ni que sigui vague, que invita a la reflexió.
En el meu cas sóc ara mateix incapaç d’imaginar quines “coses” són les que hauria de fer quan aquest trasbals ferotge acabi. Francament estamordit (paraula que sovint usava la mare)  es troba el meu motor de prospectiva creativa.
Hi ha, aquests dies de confinament obligat, un temps extens que podem dedicar a tasques o ocupacions que en el vertigen de la normalitat hem anat declinant. Una d’elles és fer un balanç iconogràfic de tota la feina feta, tirant enrere, enrere, fins als moments més vehements de la nostra jove vocació d’artista. Quaranta-nou anys, pel capbaix. I fer-hi un vol d’ocell, com una regressió tranquil·la, veient passar les pàgines de tot un material: divers, lineal, errat, excursiu, contradictori o ramificat que conforma el delta sedimentari del nostre treball recent, tal com l’entenem i  ens esforcem a fer-lo ara. La història de l’art no té una direcció temporal determinista que acumuli qualitat a mesura que avança el temps. Sí en canvi el nostre propi procés històric com artistes. O així hauria de ser: tota la nostra evol·lució hauria de pretendre uns màxims de saviesa, de lucidesa (intel·lectual, formal, professional) a favor de la fletxa del temps (del nostre temps personal).
Estamordit, atordit, vagarejant pel taller entre mig de les escultures acabades o obres a mig fer, assajo d’imaginar aquelles “coses que haurem de fer quan tot això acabi...”. Perquè acabarà, com han acabat totes les plagues que s’han acarnissat sobre la humanitat sencera. I llavors tindrem a dins aquest temps distint viscut, com una experiència dels llimbs, en què haurem tingut ocasió de regirar a fons els nostres calaixos. Tindrem interioritzat aquest interval, el No man's land  tranquil de la batalla que hem estat lliurant durant tants anys per a escriure en el nostre propi llenguatge. Ens hem de mirar aquest episodi de confinament com una treva, un punt en el text de la nostra trajectòria. I tot seguit, recuperat  l’alè, agafar el fil de la darrera obra en procés i, lúcidament continuar...

Mira-sol, 8 d’abril 2020