dijous, 9 d’abril de 2020

DIETARI EN CONFINAMENT (09.04.2020)





M’agrada la construcció de la frase que ha fet la R.S. en el mail que m’envia:  Cosas hay que tendremos que hacer cuando esto termine...”. Més enllà del divertit aire galaic de la sintaxi que ella mateix indica, hi ha en aquesta consideració amb punts suspenssius, tot un propòsit, ni que sigui vague, que invita a la reflexió.
En el meu cas sòc ara mateix incapaç d’imaginar quines “coses” son les que hauría de fer quan aquest trasbals ferotge acabi. Francament estamordit (paraula que sovint usava la mare)  es troba el meu motor de prospectiva creativa.
Hi ha, aquests dies de confinament obligat, un temps extens que podem dedicar a tasques o ocupacions que en el vertigen de la normalitat hem anat declinant. Una d’elles és fer un balanç iconogràfic de tota la feina feta, tirant enrere, enrere, fins els moments més vehements de la nostra jove vocació d’artista. Quaranta-nou anys, pel capbaix. I fer-hi un vol d’ocell, com una regressió tranquil.la, veient passar les pàgines de tot un material: divers, lineal, errat, excursiu, contradictori o ramificat que conforma el delta sedimentari del nostre treball recent, tal com l’entenem i  ens esforcem a fer-lo ara. La història de l’art no té una direcció temporal determinista que acumuli qualitat a mesura que avança el temps. Si en canvi el nostre propi procés històric com artistes. O així hauria de ser: tota la nostra evol·lució hauria de pretendre uns màxims de saviesa, de lucidesa (intel·lectual, formal, professional) a favor de la fletxa del temps (del nostre temps personal).
Estamordit, atordit, vagarejant pel taller entre mig de les escultures acabades o obres a mig fer, assajo d’imaginar aquelles “coses que haurem de fer quan tot això acabi...”. Perquè acabarà, com han acabat totes les plagues que s’han acarnissat sobre la humanitat sencera. I llavors tindrem a dins aquest temps distint viscut, com una experiència dels llimbs, en què haurem tingut ocasió de regirar a fons els nostres calaixos. Tindrem interioritzat aquest interval, el No man's land  tranquil de la batalla que hem estat lliurant durant tants anys per a escriure en el nostre propi llenguatge. Ens hem de mirar aquest episodi de confinament com una treva, un punt en el text de la nostra trajectòria. I tot seguit, recuperat  l’alè, agafar el fil de la darrera obra en procés i, lúcidament continuar...

Mira-sol, 8 d’abril 2020

dijous, 2 d’abril de 2020

DIETARI EN CONFINAMENT(02.04.2020)



Qui ens havia de dir que aquest estri subaltern: la mascareta, una membrana protectora de pols i polsims, de partícules d’esmoladures i llimalles de ferro, llautó, bronze i  de nuvolades de ciment ,marbre, o alabastre que habita pel taller, qui ens ho hauria dit sense creure-ho, que aquesta humil utensili per a filtrar el nostre sistema respiratori de perillositats teòriques vàries, la veuríem ara mateix elevada a la categoria d’eina preuada, i  la més percaçada del planeta terra.! Instrument sol·licitat per un instint de supervivència angoixat. El món s’ha girat en sec, com un mitjó, per mor d’un virus ignot, de mordacitat cruel, letal. I ens posem la mascareta, dins d’aquest carnaval dramàtic, per mirar d’esquivar la malura, la dalla invisible d’un polsim nou que ho pot canviar tot.
2 d’abril 2020