dijous, 31 de desembre del 2020
divendres, 25 de desembre del 2020
dilluns, 21 de desembre del 2020
divendres, 27 de novembre del 2020
diumenge, 15 de novembre del 2020
dijous, 12 de novembre del 2020
divendres, 6 de novembre del 2020
dimecres, 4 de novembre del 2020
diumenge, 25 d’octubre del 2020
dijous, 22 d’octubre del 2020
dimecres, 14 d’octubre del 2020
dilluns, 5 d’octubre del 2020
dissabte, 3 d’octubre del 2020
dimecres, 30 de setembre del 2020
dimecres, 23 de setembre del 2020
dimarts, 15 de setembre del 2020
dissabte, 12 de setembre del 2020
dimecres, 9 de setembre del 2020
dissabte, 29 d’agost del 2020
dimarts, 25 d’agost del 2020
dijous, 20 d’agost del 2020
dimecres, 19 d’agost del 2020
dilluns, 17 d’agost del 2020
diumenge, 16 d’agost del 2020
dimecres, 29 de juliol del 2020
diumenge, 12 de juliol del 2020
dijous, 9 de juliol del 2020
dijous, 25 de juny del 2020
dilluns, 22 de juny del 2020
dissabte, 20 de juny del 2020
dilluns, 15 de juny del 2020
dijous, 4 de juny del 2020
DIETARI EN CONFINAMENT (03.06.2020)
OBRA EN CONFINAMENT
Al taller de casa, sense les
eines valentes i els materials durs i atuït per aquesta perplexitat a què ens
ha confinat la pandèmia, molts dies han hagut de passar per tornar a intentar
alguna cosa artísticament de profit. Com a la canalla quan els torna el plor
–que deia el Miró-, així m’ha anat tornant la força, l’estímul i el
convenciment per a iniciar una nova obra, o al menys, avançar-ne un esbós, una
aproximació formal que, més endavant, en la plenitud dels procediments i
l’instrumental es pugui materialitzar en definitiva. Hi ha hagut dies pel
desconcert, per la mandra, per l’endreça, pel bricolatge, i ara, d’uns dies
ençà, per reprendre els llibres i
quaderns estimats i espigolar-ne les referències i percaçar les idees apuntades
temps enrere.
I com una atracció indefugible
he anat a raure al “cub” de Giacometti, aquest poliedre que m’atrapà des del
primer cop que el vaig veure, al palau Fortuny de Venècia. Res ha quedat per
dir o afegir a aquesta obra des que Didi-Huberman publiqués el seu “El cubo y
el rostro”. Ni el mateix escultor va encertar a definir-lo mai: “no puc dir res de l’objecte. M’identifico
amb ell”. Més enllà de la suposada evocació de l’absència de la figura del
pare, del propi autoretrat o de la ullada poètica cap al romboedre de Dürer a “Melencoliah”, aquesta obra hermètica, en
guix o bronze, té una capacitat enorme de fascinació. He esmerçat moltes hores,
sovintejats desànims i regulars episodis d’abandó en la seva execució. No tant
en el poliedre de Dürer que és, a la fi, un cub regular amb dos vèrtex
truncats. Així que, en l’austeritat confinada del taller, en el temps dilatat
d’aquest període, he emprès la construcció d’aquests dos objectes polièdrics,
estranyament irregulars, amb els materials que la situació d’excepcionalitat
permetia. D’una banda, bena d’escaiola, comprada a la farmàcia veïna, de
l’altra, el guix Exaduro que un servei de paqueteria m’ha lliurat a casa
mateix. Esculpir, construir, modelar aquests dos volums com qui s’entesta a
dibuixar-los obsessivament per entendre’ls. I al cap de dies de treball les
formes han pres cos i s’erigeixen en presències binàries, dialogants,
enigmàtiques, hermètiques en la seva geomètrica contenció, blanques,
lluminoses, com si hom volgués excavar-les “de la immensa negror que rodeja
totes les coses, i les minva per tot arreu”, en paraules de Braque.
Res de més fèrtil que fer
emergir les formes en aquest estadi desacostumat i paralític en què hem viscut
–i potser seguirem vivint-. Res més
plaent que connectar amb la freqüència d’un gran artista precedent, angoixat i
existencial, que pretengué, amb aquest “antropomorfisme abstracte”, esbossar
alguna mena de qüestió sobre el sentit de la vida. L’art, o l’escultura, com un
angle des d’on albirar allò d’invisible que el visible amaga.
diumenge, 31 de maig del 2020
dijous, 28 de maig del 2020
dissabte, 23 de maig del 2020
divendres, 22 de maig del 2020
DIETARI EN CONFINAMENT (20.05.2020)
Joan Genovés
dimecres, 20 de maig del 2020
dimarts, 19 de maig del 2020
dissabte, 16 de maig del 2020
dijous, 7 de maig del 2020
dissabte, 25 d’abril del 2020
DIETARI EN CONFINAMENT (25.04.2020)
En l’aïllament
imposat d’aquests dies, les converses per telèfon ens fan de lligam, apropen i
comparteixen les formes i situacions
viscudes per cadascú al seu espai. He parlat amb amics artistes i intercanviem
impressions sobre el gir brutal que ha donat la vida quotidiana. Cadascú, en la mesura de
les possibilitats, passa el temps sense desenganxar-se totalment de
l’activitat, però hi ha la dura realitat dels tallers tancats, les eines mudes,
els projectes congelats, les exposicions clausurades o aplaçades. Hi ha, per
damunt de tot, una gran perplexitat sobre el present, incògnita sobre el futur,
incertesa general, incredulitat, sensació hiperreal de viure en un malson en
forma de bucle. El futur ens escriurà els venciments, les pervivències o els
nous gèrmens estètics, o formals, que aquest episodi paralític haurà ocasionat.
Ara no en tenim ni idea, només podem escoltar la veu fonda de la premonició
poètica. Saint-John Perse després de la devastació de la segona guerra mundial,
escrivia: “sento el naixement del ossos
d’una nova edat de la Terra”.
Intuïció,
llicència poètica...?
divendres, 17 d’abril del 2020
DIETARI EN CONFINAMENT (17.04.2020)
Em cau a les espatlles un nou aniversari. Enguany feixugament estrany. Com un degoteig infaust, les notícies recents de companys de professió caiguts per la malura, afegeixen pesantor al dia d’avui.
Ens
refugiem en la panacea de l’art. Re-llegeixo el poeta valencià Ramon Ramon:
“...l’art no pot
obviar les guerres. Però els artistes (...) saben restaurar l’optimisme, donar
forma a l’alegria, i alcen la seua època com un renill de cavall que s’imposa”.
“L’alegria de l’art contra els dies immenjables de la Història”.
Les
arts com a defensa.
dimarts, 14 d’abril del 2020
divendres, 10 d’abril del 2020
dijous, 9 d’abril del 2020
DIETARI EN CONFINAMENT (09.04.2020)
M’agrada la construcció de la frase que ha fet la R.S. en el mail que
m’envia: “Cosas hay que tendremos que hacer cuando esto termine...”. Més
enllà del divertit aire galaic de la sintaxi que ella mateix indica, hi ha en
aquesta consideració amb punts suspensius, tot un propòsit, ni que sigui vague,
que invita a la reflexió.
En el meu cas sóc ara mateix incapaç d’imaginar quines “coses” són les que
hauria de fer quan aquest trasbals ferotge acabi. Francament estamordit
(paraula que sovint usava la mare) es
troba el meu motor de prospectiva creativa.
Hi ha, aquests dies de confinament obligat, un temps extens que podem
dedicar a tasques o ocupacions que en el vertigen de la normalitat hem anat
declinant. Una d’elles és fer un balanç iconogràfic de tota la feina feta,
tirant enrere, enrere, fins als moments més vehements de la nostra jove vocació
d’artista. Quaranta-nou anys, pel capbaix. I fer-hi un vol d’ocell, com una
regressió tranquil·la, veient passar les pàgines de tot un material: divers,
lineal, errat, excursiu, contradictori o ramificat que conforma el delta
sedimentari del nostre treball recent, tal com l’entenem i ens esforcem a fer-lo ara. La història de
l’art no té una direcció temporal determinista que acumuli qualitat a mesura
que avança el temps. Sí en canvi el
nostre propi procés històric com artistes. O així hauria de ser: tota la nostra
evol·lució hauria de pretendre uns màxims de saviesa, de lucidesa
(intel·lectual, formal, professional) a favor de la fletxa del temps (del
nostre temps personal).
Estamordit, atordit, vagarejant pel taller entre mig de les escultures
acabades o obres a mig fer, assajo d’imaginar aquelles “coses que haurem de fer
quan tot això acabi...”. Perquè acabarà, com han acabat totes les plagues que
s’han acarnissat sobre la humanitat sencera. I llavors tindrem a dins aquest
temps distint viscut, com una experiència dels llimbs, en què haurem tingut
ocasió de regirar a fons els nostres calaixos. Tindrem interioritzat aquest
interval, el No man's land tranquil de la batalla que hem estat lliurant
durant tants anys per a escriure en el nostre propi llenguatge. Ens hem de
mirar aquest episodi de confinament com una treva, un punt en el text de la
nostra trajectòria. I tot seguit, recuperat
l’alè, agafar el fil de la darrera obra en procés i, lúcidament
continuar...
Mira-sol, 8 d’abril 2020
Subscriure's a:
Missatges (Atom)