EL BAR TOMAS, A SARRIÀ

 

Entro al Tomàs i escric:

“Una terna d’esquellots de bou que pengen muts com calaveres exhumades d’una vila que fou pagesa i menestral.

En un prestatge elevat una restallera de càntirs de ceràmica que, amb la pols que suporten, semblen les efigies caducades d’una nissaga familiar embalsamada.

Retrats esgrogeïts del fundador de l’establiment, habillat de vellut. Solemne.

Imatges del Sarrià-municipi abans de ser devorat per la ciutat veïna, flagell de perifèries.

Parroquians fidels, majoritàriament mascles entrats en anys, que gesticulen baladrers en taules de Formica i esclaten en rialles escandaloses que semblen celebrar l’habitud de re-trobar-se.

Passavolants estrangers atrets pel tipisme imprès en flyers turístics que fan cara de badocs, de badocs fascinats.

I la cervesa que no para de rajar com una deu generosa i freàtica.

I les patates fregint-se sens treva, com si fossin dins d’un cadals d’oli bullent.

I les braves, amb la seva salsa groc/taronja que manté el secret de la fòrnula com si fos el misteri no revel·lat de la Coca-Cola.

I la porta dels serveis, a dues fulles, i tant reduïda que fa afront a clients amb excès de calibre volumètric.

I aquell retall de premsa emmarcat i esgrogeït, com a testimoni d’un pedriguí  centenari, que es manté defenssiu en front la maregassa de franquícies i xinesos.

Tot al Tomàs exhala un regust picant, com la salsa asiliconada abrigant les braves. Com la seva bravura erigida en resistència a la dictadura del Disseny.

Com el seu amaniment fet de pijo sarrianenc habitual , de passavolant nostàlgic i del seu nom, Tomàs, el de l’incrèdul apòstol que furga el dit a la ferida oberta, com si fos a la pell de la ciutat.

Li cal picantor de vitxo al Tomàs per creure que la ciutat d’èxit, la ciutat globalitzada, la ciutat del MareNostrum 5, del Mobile W. Congress, del melós Temple gudinià, dels expats, del mobbing…Li cal  el vitxo al Tomàs per creure’s encara un feu de resistència. Un David astut amb sentor d’all-i-oli que planta cara a un gegant metropolità que ha empenyorat l’ànima.”

 

Sarrià, 21/05/2026

DE BRANCUSI A BERNINI...

 

Roma és una ciutat que sempre se t’ofereix igual, familiar, acollidora i alhora diferent, sorpressiva, i canviant. Roma és un immens palimsest.

Et mostra llocs, racons, espais que  no havies visitat encara com si en sec emergissin del subsol per deixar-te parat, atordit, atacat de nou pel síndrome stendhalià. Aquest cop al Mercato di Trajani, una reduïda i deliciosa exposició d’escultures de Brancusi: Le Origini dell’infinito. Mademoiselle Pogany, Danaide, Prometeo o la delicada sensualitat del marbre blanc del Torso...peces que semblen diamants resguardats per la potència de l’opus caementicium de les cúpules d’aquest edifici mil·lenari tocant al Fòrum.

Roma és generosa en la seva oferta de deliri.

I després Bernini, al Palazzo Barberini. Quin altra lloc pot acollir una reunió tant impactant d’obra d’aquest artista del barroc?. La façana de l’edifici i la gran escalinata son disseny seu, i endins, aquest estol de retrats procedents de diferents  museus i col·leccions privades semblen trobar-s’hi ben còmodes. Bustos de cinc papes, de cardenals, d’esclesiàstics i prohoms, dels Barberini i el de Constanza Bonarelli, l’únic que va fer sense encàrrec i que és el retrat psicològic més carregat de sensualitat de tot el barroc.

La mostra presenta obra d’altres artistes, del seu pare Piero, un excel.lent escultor manierista i d’altres amb qui es va relacionar, com satèl·lits reflectors de la seva llum i perseguidors de la seva atordidora habilitat com Alessandro Algardi, Giuliano Finelli o François Duquesnoy.

Brancusi i Bernini al mateix temps i damunt de la mateixa ciutat!!. Com si els prodigis de l’arquitectura i l’art  de la Roma habitual ja no fossin prou per extasiar un visitant curiós, emmalaltit d’estètica i pelegrí de meravelles.

Roma no en té mai prou i sempre deixa el viatger pres d’una mena de melancolia que fa reconsiderar profundament allò que ens proposem de fer com a artistes del nostre temps. Embriaguen el seu excès, els seus estrats acumulats de tanta forma, de tanta habilitat i ambició. De tanta simultaneïtat estètica.

I fa que, acabat el viatge, si volem continuar creant, ens calgui un procés de descompressió per no sucumbir a l’evidència de la nostra lleugeresa.

 

Roma 14 d’abril del 2026. 95è. aniversari de la república.

DE TRAFICAR...

 

De traficar...

Les notícies del matí insisteixen: ...”l’exèrcit d’Israel ha llançat una nova onada d’atacs contra Theeràn”. Fa vint-i-un dies que va començar aquesta guerra que de dia en dia es va enverinant més. També Jerusalem es veu atacat, en represàlia. Que s’esperaven aquests mandataris desbocats?. El fantotxe republicà americà qualifica la OTAN (aquest organisme  contra del que vam votar fa tants anys enrere...) d’organització de covards. Són dos països que -sense explicitar-ho- tenen armes nuclears. No sabem on ens pot dur la bogeria d’aquesta guerra, aconduïda, sense que en comprenguem les causes, per dirigents fanàtics, primaris, paranoics,...

A mig matí entro a casa del Vicenç Altaió. I em sembla haver penetrat a la cara més oposada de la moneda d’aquest mon que ens esgarrifa. Un mon maniqueu de bons i dolents, de regressió de drets, agressiu, sense idees, on el capitalisme arrasa ferotge i impunement.

Hi ha refugis, oasi, reductes que quasi avui ens semblen clandestins, com si ens hi anéssim a resguardar de tanta merda política, mediàtica, pseudocultural.

Els llibres, la poesia, les obres d’art en quantitats exponencials semblen voler reunir-se imantades per certes personalitats escadusseres que aquest mon a la deriva es vol permetre per no enfollir del tot.

I sort en tenim.

Traficar amb idees, activar la cultura, conspirar filosòficament, escriure, llegir, son tasques que, en moments de pessimisme -o de lucidesa realista-, ens semblen imprescindibles per mantenir-nos dempeus i salvaguardar el que ens queda d’humans.

Barcelona 20 març 2026

BOGERIA….

 ….cal dir-ho. Hem de fer llibres, poemes, dibuixos, pel.lícules, escultures…perquè el món avui el governen els bojos. Gran ironia, precisament els artistes que hem carregat sempre amb l’estigma de beneits, som  ara entre els que tenim el deure de preservar la sensatesa, la sensibilitat, l’humanisme, la cultura, certa dignitat d’espècie.

DE NÀPOLS...

 

       La impressió que dona Nàpols al visitant és d’una ciutat que no dona l’abast. Abast de recollir escombraries, de netejar els carrers, d’adobar voreres i adoquinats, de restaurar tota l’arquitectura que ha heretat, de reparar l’encrostonat del ciment de les cases que se sembla sovint un manual d’aluminosi. Nàpols no dona l’abast a aparcar bé els patinets, a recollir aquell colom esclafat que hi ha al pedrís d’una porta, no dona l’abast de res, corre pels carrers amb vehicles de tota cilindrada i carrosseria: cotxes, moto-carros, vespes, patins, bicicletes que semblen no arribar a l’hora, quasi atropellant els transeünts, esquivant-los, esquivant-se ells mateixos en una mena de dansa acrobàtica que desafia les lleis de l’equilibri i fa esglaiar el foraster que es veu obligat a les contorsions d’un torero i que, a sobre, és esbroncat si l’excés de prudència fa dubtar de si traspassar o no el carrer.

       Els napolitans quan parlen entre ells, a qualsevol lloc públic o privat fan uns ademans i veus exagerades que dona la impressió, sempre, que s’estiguin barallant.

      En mig d’aquest caos, la ciutat sembla funcionar malgrat la impressió de trobar-se just al punt irreversible del desgavell i la catàstrofe, però no, branda, els restaurants, els Museus, els transports, els comerços t’atenen, et donen de menjar,  et duen aquí i allà, et mostren les seves meravelles d’art i et deixen dormir en hotelets ben dissenyats i amb interesants obres d’art a les parets.

     Nàpols sembla una ciutat adelerada, nerviosa, com si el seu passat tan carregat d’història l’empenyés endavant sense massa manies.

     Hi ha aquest contrast  -potser poètic?-, entre el caos, la saturació, el desendreç i la meravella de les seves obres d’art. Els frescos, quasi renaixentistes de Pompeia i Erculano, les estàtues romanes, la grandiositat barroca de les seves chiese, Caravaggio, les obres povera, el Cristo velato... semblen descansar amb tota tranquil·litat, relaxades, per deixar-se veure, deixar-se admirar per visitants de tot el mon, amb aquell deix displicent i d’orgull local que traspua tot napolità amb qui encetes una conversa.

     Visitant que vas a Nàpols i has tingut la fortuna que cap vehicle no t’ha esmolat encara els turmells, torna-hi i entafora’t al Gambrinus, potser cap altra ciutat mediterrània et donarà la mida tant ben presa del que és la condició humana.

 

Nàpols, dimecres 25 de febrer del 2026

DE VOCACIÓ....

 

Visito el pare Ll. als caputxins de Sarrià. Aquest homenet de llarga barba blanca i ulls vius i penetrants ha complert els cent-dos anys amb el cap clar i un vestigi arcaic a la parla propi dels oriünds del Baix Camp.

Em commou la seva vocació de pedra picada, i ara, després de tants anys de sacerdoci, quan ja s’apropa a la frontera final de la vida, penso si es trobarà amb la prova definitiva de la seva Fe en un Déu que l’espera.

Tant de bo la meva vocació, i la de tants que vam triar la professió en l’ofici de l’art, ens trobéssim tant ferms en aquesta convicció de que la nostra vida, el nostre ministeri, ha tingut un sentit, un propòsit i, al final del camí ens espera, segurs, una il·luminació d’Absolut.

 

Sarrià 26 de gener del 2026

DE LLIBRES I MARGES...

 

Assisteixo a la Tàpies a la projecció de La biblioteca de pedra seca de Joan Vall Karsunke sobre Vicenç Altaió. Un llarg film sobre la seva poesia i la dels altres, un recompte dels seus amics, els seus paisatges, el seu espai domèstic i sobretot, la seva extensa, vasta, abrumadora biblioteca personal. Joan Vall ha fet un film que avança rizomàticament, a empentes, atrapat per l’atzar, sense prejudici ni guionatge. La càmera hi fa un excurs que s’inicia a l’ordenament meticulós i arrenglerat dels llibres de les seves prestatgeries fins als marges de pedra seca de les construccions populars, com si es tracés un fil dialogat entre la lletra -la literatura-, i la disposició acurada de les pedres dels marges que contenen en la seva cadència ordenadora la saviesa antiga i manual del pensament no verbalitzat. Els llibres, la costa, el mar, i els amics: un text visual que se les campa per aquells verals on el pensament sensible i la poesia senyoregen...

Barcelona 24 gener 2026