DE L'ABISME...

M’ha passat recentment amb vàries persones, dues d’elles lamentablement joves, encara. I dic lamentablement perquè dues d’aquestes persones van morir al cap de pocs dies d’haver-nos entretingut a parlar. I és inevitable fer-se aquesta dramàtica reflexió: et trobes algú que acabes de conèixer, o coneixies ben poc, hi intercanvies una certa conversa i al cap de dies t’assabentes que ha mort. Tu vius i ells ja no. ¿Quin atzar infaust determina aquesta ruleta tràgica?. Éreu dos, en aquell instant, dos éssers plens de vida cara a cara i ni en la més remota de les suposicions haguéssiu imaginat que aquella era una última vegada. Que la dalla fatal segaria properament una de les dues vides. Qui s’ho podia imaginar?. I per ara la balança de la vida s'ha decantat a la teva banda, penses.

Penso en Vicente Matallana, al New Art de Reus, avui parlem i al cap de pocs dies era mort. I penso en l’actor Francesc Garrido, vam parlar fa tres dies i avui un infart se l'ha endut. 

Així es l’existència, abocada a l’abisme, i així és l’atzar, una ruleta russa del tot indiferent a la necessitat, a la justícia, a la bondat…

Vilaplana 31 d'agost 2026

DE L’ECLIPSI…

Amb un molt d’escepticisme i de resignació gregària hem acudit a un dels punts disposats per a l’enunciat eclipsi.

Hi hem anat en companyia dels bons amics I. i B.

Vam reservar un dels llocs que al Camp de Tarragona es van disposar i acondicionar relativament per aquest esdeveniment del segle amb que tots els mitjans de comunicació ens han anat torturant les darreres setmanes.

Una gran esplanada just segada de ferratge ha anat acollint una invasió de vehicles ordenadament aparcats mentre el personal s’anava disposant pel terra equipats amb taules, cadires, para-sols i màrfegues.

D’antuvi amb l’amic coincidiem a pensar que el verdader fenòmen era aquest: la concurréncia multitudinària i insòlita de persones de tota condició i edat seguint un molt rar imperatiu, un designi estrany, gratuït i festiu sota d’aquesta calor infernal dels darrers dies.

Però no. Ens ha sorprès molt l’eclipsi i el seu fenòmen. A dos quarts de nou la lluna ha acabat per ocultar gairebé tota l’ària del sol i del seu perìmetre, com d’una anella incandescent, en sorgien esclats de llum tremolosa dibuixant una aureola de flames d’una bellesa i fascinació  que no havíem vist, previst, ni imaginat mai.

En acabar, sorpresos,  convençuts i un pèl atordits  ens hem inclòs a la diàspora de vehicles i, finalment, hem mig-sopat a Les Termes, jo un brioix respectable de salmó marinat amb maionesa de llima i làmines d’alvocat.

Montbrió 12 d’agost del 2026 

DE DOMINAR…

                                                                            Al Borja Dunyó, amb estima.

Aquest mati he enxampat la rata de més de dos pams que fa uns dies vaig veure que atravessava tranquil.lament el nostre terrat en trajecte d’un veí a l’altre.

La dimensió considerable de l’animal ha fet que la mort no hagi sigut per asfíxia immediata. Ha quedat atrapada a la ratera pel morro, i tot i fent violents espasmes per alliberar-se’n no ho aconseguia. En el temps que he anat a llençar-la a les escombraries -amb ratera inclosa- he sentit com l’animal esbufegava en un patiment mortal que potser durarà hores.

He sentit un càrrec de culpa, ¿tinc, tenim, dret a inflingir aquest dolor a qualsevol animal, ni que en sigui un d’estigmatitzat cultural i socialment com aquest?, a ocasionar-li una agonia tant cruel?

Mentre escric això, la desgraciada rata, al fons del contenidor de “resta” deu maleïr la seva fatal temptació per una insignificant ametlla clavada al fons d’un forat de fusta que jo li he parat.

I aquí acabaràn els seus dies. 

L’espècie humana seguim ostentant cruel i desacomplexadament el poder que en algun lloc de la Bíblia ens autoritza a “sometre i dominar la terra i tots els animals que s’hi mouen”.

Vilaplana 15 d’agost 2026

 

MEMÒRIES (I i II)

 De nou -i per tercera vegada- m’abalanço a un dels monuments literaris de la nostra llengua. Les Memòries del Sagarra. Qui no s’hi hagi endinsat encara té l’oportunitat feliç de trescar per la línia que parteix la nostra vida en dues: aquells que ja hi han quedat del tot fascinats en el passat i aquells que, verges encara, tenen l’ocasió de deixar-se atrapar per aquesta teranyina tendra, seductora, sensual, irònica, amb un matisos lingüístics i una riquesa lèxica delirants. Un document literari, social i historic de la vida de Barcelona i de Catalunya de la primera meitat del S.XX.

Imprescindible¡

PETJADES DAMUNT DEL CINGLE

 

Petjades damunt del cingle, més que una obra és un acte de restitució.

És un deute de memòria contret amb aquells avantpassats que van viure en aquest lloc ara enrunat damunt de les cingleres: la Mussara. Les dues pedres al seu lloc d’orígen, a l’abisme dels cingles, contenint dues petjades , una de dona i l’altre d’home. Dues petjades de peus nus sentint el contacte directe de la terra , de les roques, evocant la connexió directe amb el paisatge que -com deia Joan Miró- ens transmet la força creativa, l’energia per mantenir-nos dempeus, drets, cultes i amb sensibilitat. Dues grans petjades que tenen la mesura d’un gegant, uns gegants imaginaris, un monument a la resistència, al treball, a les adversitats i al dut de la genealogia.

Dues petjades tallades que volen ser testimoni de l’empremta que en la meva sang i en la memòria han deixat els avantpassats de la Mussara, Cal Gendret, el Mas del Manco…les nissagues que es perden en la boira del temps i que fan baula a L’ADN.

Petjades damunt del cingle

DE BLASFEMAR...

     

Mentre repasso la critica de la Laia Beltràn que surt al País “Jo també vull oblidar Gaudí”, en una taula de Cal Pepe d’Alforja, al costat, uns parroquians autòctons, provectes, entrats en diàmetre corporal i amb aquella gola inconfusible del Baix Camp -que es va perdent- executen una animada xerrameca baladrera. Des de la plaga de calor que s’abat damunt l’arbrat o fins l’esmolada rivalitat del partit que es jugarà al vespre per tot hi amaneixen una col·lecció generosa de mecagondéus. És la rúbrica acostumada de cada inici o final de comentari.

A la taula tinc estès el diari on hi surt reproduïda, gran,  una de les màscares mortuòries de Gaudí que tinc exposades a Reus. I a ulls clucs el mestre arquitecte sembla que reconegui en aquella parla d´"es" clares i obertes el deix del seu llenguatge de quan era un jove que deambulava per aquí. Ara el vellet nivi occit per un tramvia al final de la seva vida sembla, però, aplicar un gest de misericòrdia i d’intersecció al perdó d’aquests pagesos que, al fons d’un bar del poble, descansen del treball en un dia santificat i sense malícia blasfemen..

Alforja 19 de juliol 2026

DE SORT...

Quina sort de tenir, al país, d’haver-ne sigut coetani: el Raimon, la Maria del Mar Bonet i el Serrat. Cal ser creador, estar pres per la dèria de l’art, per abastar-ne tota la seva extraordinària qualitat?, ho dubto...

Però un sap el difícil que és aconseguir un producte -artístic, i de qualsevol mena- rotund, clar, net, fi, sense que hi sobri ni falti res, exacte, precís, clavat!

Escolto de nou Plou al cor, o Per una cançó, o Parlant-me de tu per escollir-ne d’entre una infinitat i torno a rendir-me, a caure extasiat...és això el que en diem, se’n diu, bellesa o simplement genialitat, professionalitat, exigència?

N’hi ha d’altres, el Llach, el Riba, l’Humet, el Puntí...però un té la seva santíssima trinitat particular i hi ha estat i hi serà creient fins al judici final.

Amén.

 

Mira-sol 20 de juny 2026 

MIRAR...

    Miro, miro els rostres, la gent, el posat, l’estampa, la infinita varietat de les persones…Tenen "dibuixera", jo en dic.

I amb el pensament en ressegueixo els trets com si a la mirada hi tingués adossat de natural un llàpis, un bolígraf virtual , precís i fi, que no deixa res per và.

Tant me fa si es una noia bonica, com un adolescent desmanegat, com un vell xacrós, com un asiàtic amb un cap de barana i el cabell tallat com un camp de rostoll o aquell home ordinari, ridícul, que ara passa amb camisa a quadres dins d'uns pantalons curts, amb mitjons i sandàlies i gorra de colors, com un Landa desorientat per una Barcelona que el depassa , té un dibuix també. O aquell inhabitual lector de Thomas Mann,  abstret, al ferrocarril, com un pensador de bronze en direcció a Terrassa.

Mirar, i dibuixar, i fer-ho mentalment és un acte de generositat amb la vida que ens circumda. El privilegi, la sort de mirar i traçar ratlles esmunyedisses de tot i tothom. I si algú, desprevingut, et retorna la mirada, s'obre llavors "aquell abisme" del que parla Berger quan ens fitem, quan mutuament ens mirem i potser també mútuament ens dibuixem.

 I mirar-te la teva dona i trobar-la atractiva malgrat els anys passats i sentir com lleugerament s'engresca allò que Miguel Hernandez en digué "un fuego que corre dientes abajo buscando el centro.." i  dibuixar-la amb els ulls, fixats, humits.

Mirar i dibuixar, mirar per dibuixar. Sense que calgui res més que el mirar.

 Com aquell artista (real o imaginari?), Firmin Quintrat, que mai va fer obra i  es va limitar a mirar ; el dia de demà la meva obra seràn -va deixar dit- els meus ulls dins d’una vitrina.

 Mirar.