MEMÒRIES (I i II)

 De nou -i per tercera vegada- m’abalanço a un dels monuments literaris de la nostra llengua. Les Memòries del Sagarra. Qui no s’hi hagi endinsat encara té l’oportunitat feliç de trescar per la línia que parteix la nostra vida en dues: aquells que ja hi han quedat del tot fascinats en el passat i aquells que, verges encara, tenen l’ocasió de deixar-se atrapar per aquesta teranyina tendra, seductora, sensual, irònica, amb un matisos lingüístics i una riquesa lèxica delirants. Un document literari, social i historic de la vida de Barcelona i de Catalunya de la primera meitat del S.XX.

Imprescindible¡

PETJADES DAMUNT DEL CINGLE

 

Petjades damunt del cingle, més que una obra és un acte de restitució.

És un deute de memòria contret amb aquells avantpassats que van viure en aquest lloc ara enrunat damunt de les cingleres: la Mussara. Les dues pedres al seu lloc d’orígen, a l’abisme dels cingles, contenint dues petjades , una de dona i l’altre d’home. Dues petjades de peus nus sentint el contacte directe de la terra , de les roques, evocant la connexió directe amb el paisatge que -com deia Joan Miró- ens transmet la força creativa, l’energia per mantenir-nos dempeus, drets, cultes i amb sensibilitat. Dues grans petjades que tenen la mesura d’un gegant, uns gegants imaginaris, un monument a la resistència, al treball, a les adversitats i al dut de la genealogia.

Dues petjades tallades que volen ser testimoni de l’empremta que en la meva sang i en la memòria han deixat els avantpassats de la Mussara, Cal Gendret, el Mas del Manco…les nissagues que es perden en la boira del temps i que fan baula a L’ADN.

Petjades damunt del cingle

DE BLASFEMAR...

     

Mentre repasso la critica de la Laia Beltràn que surt al País “Jo també vull oblidar Gaudí”, en una taula de Cal Pepe d’Alforja, al costat, uns parroquians autòctons, provectes, entrats en diàmetre corporal i amb aquella gola inconfusible del Baix Camp -que es va perdent- executen una animada xerrameca baladrera. Des de la plaga de calor que s’abat damunt l’arbrat o fins l’esmolada rivalitat del partit que es jugarà al vespre per tot hi amaneixen una col·lecció generosa de mecagondéus. És la rúbrica acostumada de cada inici o final de comentari.

A la taula tinc estès el diari on hi surt reproduïda, gran,  una de les màscares mortuòries de Gaudí que tinc exposades a Reus. I a ulls clucs el mestre arquitecte sembla que reconegui en aquella parla d´"es" clares i obertes el deix del seu llenguatge de quan era un jove que deambulava per aquí. Ara el vellet nivi occit per un tramvia al final de la seva vida sembla, però, aplicar un gest de misericòrdia i d’intersecció al perdó d’aquests pagesos que, al fons d’un bar del poble, descansen del treball en un dia santificat i sense malícia blasfemen..

Alforja 19 de juliol 2026

DE SORT...

Quina sort de tenir, al país, d’haver-ne sigut coetani: el Raimon, la Maria del Mar Bonet i el Serrat. Cal ser creador, estar pres per la dèria de l’art, per abastar-ne tota la seva extraordinària qualitat?, ho dubto...

Però un sap el difícil que és aconseguir un producte -artístic, i de qualsevol mena- rotund, clar, net, fi, sense que hi sobri ni falti res, exacte, precís, clavat!

Escolto de nou Plou al cor, o Per una cançó, o Parlant-me de tu per escollir-ne d’entre una infinitat i torno a rendir-me, a caure extasiat...és això el que en diem, se’n diu, bellesa o simplement genialitat, professionalitat, exigència?

N’hi ha d’altres, el Llach, el Riba, l’Humet, el Puntí...però un té la seva santíssima trinitat particular i hi ha estat i hi serà creient fins al judici final.

Amén.

 

Mira-sol 20 de juny 2026 

MIRAR...

    Miro, miro els rostres, la gent, el posat, l’estampa, la infinita varietat de les persones…Tenen "dibuixera", jo en dic.

I amb el pensament en ressegueixo els trets com si a la mirada hi tingués adossat de natural un llàpis, un bolígraf virtual , precís i fi, que no deixa res per và.

Tant me fa si es una noia bonica, com un adolescent desmanegat, com un vell xacrós, com un asiàtic amb un cap de barana i el cabell tallat com un camp de rostoll o aquell home ordinari, ridícul, que ara passa amb camisa a quadres dins d'uns pantalons curts, amb mitjons i sandàlies i gorra de colors, com un Landa desorientat per una Barcelona que el depassa , té un dibuix també. O aquell inhabitual lector de Thomas Mann,  abstret, al ferrocarril, com un pensador de bronze en direcció a Terrassa.

Mirar, i dibuixar, i fer-ho mentalment és un acte de generositat amb la vida que ens circumda. El privilegi, la sort de mirar i traçar ratlles esmunyedisses de tot i tothom. I si algú, desprevingut, et retorna la mirada, s'obre llavors "aquell abisme" del que parla Berger quan ens fitem, quan mutuament ens mirem i potser també mútuament ens dibuixem.

 I mirar-te la teva dona i trobar-la atractiva malgrat els anys passats i sentir com lleugerament s'engresca allò que Miguel Hernandez en digué "un fuego que corre dientes abajo buscando el centro.." i  dibuixar-la amb els ulls, fixats, humits.

Mirar i dibuixar, mirar per dibuixar. Sense que calgui res més que el mirar.

 Com aquell artista (real o imaginari?), Firmin Quintrat, que mai va fer obra i  es va limitar a mirar ; el dia de demà la meva obra seràn -va deixar dit- els meus ulls dins d’una vitrina.

 Mirar.

OBLIDAR GAUDÍ (De 100 a zero)

 Inauguració dissabte 13 de juny a les 12h. Galeria Antoni Pinyol. Reus

EL BAR TOMAS, A SARRIÀ

 

Entro al Tomàs, demano braves i cervesa i escric:

“Una terna d’esquellots de bou que pengen muts com calaveres exhumades d’una vila que fou pagesa i menestral.

En un prestatge elevat una restallera de càntirs de ceràmica que, amb la pols que suporten, semblen les efigies caducades d’una nissaga familiar embalsamada.

Retrats esgrogeïts del fundador de l’establiment, habillat de vellut. Solemne.

Imatges del Sarrià-municipi abans de ser devorat per la ciutat veïna, flagell de perifèries.

Parroquians fidels, majoritàriament mascles entrats en anys, que gesticulen baladrers en taules de Formica i esclaten en rialles escandaloses que semblen celebrar l’habitud de re-trobar-se.

Passavolants estrangers atrets pel tipisme imprès en flyers turístics que fan cara de badocs, de badocs fascinats.

I la cervesa que no para de rajar com una deu generosa i freàtica.

I les patates fregint-se sens treva, com si fossin dins d’un cadals d’oli bullent.

I les braves, amb la seva salsa groc/taronja que manté el secret de la fòrnula com si fos el misteri no revel·lat de la Coca-Cola.

I la porta dels serveis, a dues fulles, i tant reduïda que fa afront a clients amb excès de calibre volumètric.

I aquell retall de premsa emmarcat i esgrogeït, com a testimoni d’un pedriguí  centenari, que es manté defenssiu en front la maregassa de franquícies i xinesos.

Tot al Tomàs exhala un regust picant, com la salsa asiliconada abrigant les braves. Com la seva bravura erigida en resistència a la dictadura del Disseny.

Com el seu amaniment fet de pijo sarrianenc habitual , de passavolant nostàlgic i del seu nom, Tomàs, el de l’incrèdul apòstol que furga el dit a la ferida oberta, com si fos a la pell de la ciutat.

Li cal picantor de vitxo al Tomàs per creure que la ciutat d’èxit, la ciutat globalitzada, la ciutat del MareNostrum 5, del Mobile W. Congress, del melós Temple gaudinià, dels expats, del mobbing…li cal  el vitxo al Tomàs per creure’s encara un feu de resistència. Un David astut amb sentor d’all-i-oli que planta cara a un gegant metropolità que ha empenyorat l’ànima.”

 

Sarrià, 21/05/2026