DE SORT...

Quina sort de tenir, al país, d’haver-ne sigut coetani: el Raimon, la Maria del Mar Bonet i el Serrat. Cal ser creador, estar pres per la dèria de l’art, per abastar-ne tota la seva extraordinària qualitat?, ho dubto...

Però un sap el difícil que és aconseguir un producte -artístic, i de qualsevol mena- rotund, clar, net, fi, sense que hi sobri ni falti res, exacte, precís, clavat!

Escolto de nou Plou al cor, o Per una cançó, o Parlant-me de tu per escollir-ne d’entre una infinitat i torno a rendir-me, a caure extasiat...és això el que en diem, se’n diu, bellesa o simplement genialitat, professionalitat, exigència?

N’hi ha d’altres, el Llach, el Riba, l’Humet, el Puntí...però un té la seva santíssima trinitat particular i hi ha estat i hi serà creient fins al judici final.

Amén.

 

Mira-sol 20 de juny 2026 

MIRAR...

    Miro, miro els rostres, la gent, el posat, l’estampa, la infinita varietat de les persones…Tenen "dibuixera", jo en dic.

I amb el pensament en ressegueixo els trets com si a la mirada hi tingués adossat de natural un llàpis, un bolígraf virtual , precís i fi, que no deixa res per và.

Tant me fa si es una noia bonica, com un adolescent desmanegat, com un vell xacrós, com un asiàtic amb un cap de barana i el cabell tallat com un camp de rostoll o aquell home ordinari, ridícul, que ara passa amb camisa a quadres dins d'uns pantalons curts, amb mitjons i sandàlies i gorra de colors, com un Landa desorientat per una Barcelona que el depassa , té un dibuix també. O aquell inhabitual lector de Thomas Mann,  abstret, al ferrocarril, com un pensador de bronze en direcció a Terrassa.

Mirar, i dibuixar, i fer-ho mentalment és un acte de generositat amb la vida que ens circumda. El privilegi, la sort de mirar i traçar ratlles esmunyedisses de tot i tothom. I si algú, desprevingut, et retorna la mirada, s'obre llavors "aquell abisme" del que parla Berger quan ens fitem, quan mutuament ens mirem i potser també mútuament ens dibuixem.

 I mirar-te la teva dona i trobar-la atractiva malgrat els anys passats i sentir com lleugerament s'engresca allò que Miguel Hernandez en digué "un fuego que corre dientes abajo buscando el centro.." i  dibuixar-la amb els ulls, fixats, humits.

Mirar i dibuixar, mirar per dibuixar. Sense que calgui res més que el mirar.

 Com aquell artista (real o imaginari?), Firmin Quintrat, que mai va fer obra i  es va limitar a mirar ; el dia de demà la meva obra seràn -va deixar dit- els meus ulls dins d’una vitrina.

 Mirar.

OBLIDAR GAUDÍ (De 100 a zero)

 Inauguració dissabte 13 de juny a les 12h. Galeria Antoni Pinyol. Reus