Miro, miro els rostres, la gent, el posat, l’estampa, la infinita varietat de les persones…Tenen "dibuixera", jo en dic.
I amb el pensament en ressegueixo els trets
com si a la mirada hi tingués adossat de natural un llàpis, un bolígraf virtual
, precís i fi, que no deixa res per và.
Tant me fa si es una noia bonica, com un
adolescent desmanegat, com un vell xacrós, com un asiàtic amb un cap de barana
i el cabell tallat com un camp de rostoll o aquell home ordinari, ridícul, que
ara passa amb camisa a quadres dins d'uns pantalons curts, amb mitjons i
sandàlies i gorra de colors, com un Landa desorientat per una Barcelona que el
depassa , té un dibuix també. O aquell inhabitual lector de Thomas Mann,
abstret, al ferrocarril, com un pensador de bronze en direcció a Terrassa.
Mirar, i dibuixar, i fer-ho mentalment és
un acte de generositat amb la vida que ens circumda. El privilegi, la sort de
mirar i traçar ratlles esmunyedisses de tot i tothom. I si algú, desprevingut,
et retorna la mirada, s'obre llavors "aquell abisme" del que parla
Berger quan ens fitem, quan mutuament ens mirem i potser també mútuament ens
dibuixem.
Mirar i dibuixar, mirar per dibuixar. Sense
que calgui res més que el mirar.
Cap comentari:
Publica un comentari a l'entrada