Quina sort de tenir, al país, d’haver-ne sigut coetani: el Raimon, la
Maria del Mar Bonet i el Serrat. Cal ser creador, estar pres per la dèria de
l’art, per abastar-ne tota la seva extraordinària qualitat?, ho dubto...
Però un sap el difícil que és aconseguir un producte -artístic, i de
qualsevol mena- rotund, clar, net, fi, sense que hi sobri ni falti res, exacte,
precís, clavat!
Escolto de nou Plou al cor, o Per una cançó, o Parlant-mede tu per escollir-ne d’entre una infinitat i torno a rendir-me, a caure
extasiat...és això el que en diem, se’n diu, bellesa o simplement genialitat,
professionalitat, exigència?
N’hi ha d’altres, el Llach, el Riba, l’Humet, el Puntí...però un té la
seva santíssima trinitat particular i hi ha estat i hi serà creient fins al
judici final.
Amén.
Mira-sol 20 de juny 2026
Cap comentari:
Publica un comentari a l'entrada