Mentre repasso la critica que surt al País del “Jo també vull oblidarGaudí” a Cal Pepe d’Alforja, a la taula veïna uns parroquians autòctons, provectes, entrats en diàmetre corporal i amb aquella gola inconfusible del Baix Camp -que es va perdent- executen una animada xerrameca. Des de la plaga de calor que s’abat damunt l’arbrat o fins l’esmolada rivalitat del partit que es jugarà al vespre per tot s’hi amaneixen una col·lecció generosa de mecagondéus. És la rúbrica acostumada de cada inici o final de comentari.
A la taula tinc estès el diari on hi surt reproduïda una de les màscares mortuòries de Gaudí que tinc exposades a Reus. I a ulls clucs el mestre arquitecte sembla que reconegui en aquella parla d´"es" clares i obertes el deix del seu llenguatge quan era un jove que deambulava per aquí. Ara el vellet occit per un tramvia al final de la seva vida sembla, però, aplicar un gest de misericòrdia i d’intersecció al perdó d’aquests pagesos que, al fons d’un bar del poble, descansen del treball en un dia santificat i sense malícia blasfemen.
Alforja 19 de juliol 2026
Cap comentari:
Publica un comentari a l'entrada