Roma és una ciutat que sempre se t’ofereix igual, familiar, acollidora i alhora diferent, sorpressiva, i canviant. Roma és un immens palimsest.
Et mostra llocs, racons, espais que no havies visitat encara com
si en sec emergissin del subsol per deixar-te parat, atordit, atacat de nou pel
síndrome stendhalià. Aquest cop al Mercato di Trajani, una reduïda i deliciosa
exposició d’escultures de Brancusi: Le Origini dell’infinito. Mademoiselle
Pogany, Danaide, Prometeo o la delicada sensualitat del marbre blanc del
Torso...peces que semblen diamants resguardats per la potència de l’opus
caementicium de les cúpules d’aquest edifici mil·lenari tocant al Fòrum.
Roma és generosa en la seva oferta de deliri.
I després Bernini, al Palazzo Barberini. Quin altra lloc pot acollir
una reunió tant impactant d’obra d’aquest artista del barroc?. La façana de
l’edifici i la gran escalinata son disseny seu, i endins, aquest estol de
retrats procedents de diferents museus i col·leccions privades semblen
trobar-s’hi ben còmodes. Bustos de cinc papes, de cardenals, d’esclesiàstics i
prohoms, dels Barberini i el de Constanza Bonarelli, l’única que va fer sense
encàrrec i que és el retrat psicològic més carregat de sensualitat de tot el
barroc.
La mostra presenta obra d’altres artistes, del seu pare Piero, un
excel.lent escultor manierista i d’altres amb qui es va relacionar, com
satèl·lits reflectors de la seva llum i perseguidors de la seva atordidora
habilitat com Alessandro Algardi, Giuliano Finelli o François Duquesnoy.
Brancusi i Bernini al mateix temps i damunt de la mateixa ciutat¡¡ Com
si els prodigis de l’arquitectura i l’art
de la Roma habitual ja no fossin prou per extasiar un visitant curiós,
emmalaltit d’estètica i pelegrí de meravelles.
Roma no en té mai prou i sempre deixa el viatger pres d’una mena de
melancolia que fa reconsiderar profundament allò que ens proposem de fer com a
artistes del nostre temps. Embriaguen el seu excès, els seus estrats acumulats
de tanta forma, de tanta habilitat i ambició. De tanta simultaneïtat estètica.
I fa que, acabat el viatge, si volem continuar creant, ens calgui un
procés de descompressió per no sucumbir a l’evidència de la nostra lleugeresa.
Roma 14 d’abril del 2026. 95è. aniversari de la república.
