dijous, 4 de juny de 2020

DIETARI EN CONFINAMENT (03.06.2020)



OBRA EN CONFINAMENT
Al taller de casa, sense les eines valentes i els materials durs i atuït per aquesta perplexitat a què ens ha confinat la pandèmia, molts dies han hagut de passar per tornar a intentar alguna cosa artísticament de profit. Com a la canalla quan els torna el plor –que deia el Miró-, així m’ha anat tornant la força, l’estímul i el convenciment per a iniciar una nova obra, o al menys, avançar-ne un esbós, una aproximació formal que, més endavant, en la plenitud dels procediments i l’instrumental es pugui materialitzar en definitiva. Hi ha hagut dies pel desconcert, per la mandra, per l’endreça, pel bricolatge, i ara, d’uns dies ençà, per  reprendre els llibres i quaderns estimats i espigolar-ne les referències i percaçar les idees apuntades temps enrere.
I com una atracció indefugible he anat a raure al “cub” de Giacometti, aquest poliedre que m’atrapà des del primer cop que el vaig veure, al palau Fortuny de Venècia. Res ha quedat per dir o afegir a aquesta obra des que Didi-Huberman publiqués el seu “El cubo y el rostro”. Ni el mateix escultor va encertar a definir-lo mai: “no puc dir res de l’objecte. M’identifico amb ell”. Més enllà de la suposada evocació de l’absència de la figura del pare, del propi autoretrat o de la ullada poètica cap al romboedre de Dürer a “Melencoliah”, aquesta obra hermètica, en guix o bronze, té una capacitat enorme de fascinació. He esmerçat moltes hores, sovintejats desànims i regulars episodis d’abandó en la seva execució. No tant en el poliedre de Dürer que és, a la fi, un cub regular amb dos vèrtex truncats. Així que, en l’austeritat confinada del taller, en el temps dilatat d’aquest període, he emprès la construcció d’aquests dos objectes polièdrics, estranyament irregulars, amb els materials que la situació d’excepcionalitat permetia. D’una banda, bena d’escaiola, comprada a la farmàcia veïna, de l’altra, el guix Exaduro que un servei de paqueteria m’ha lliurat a casa mateix. Esculpir, construir, modelar aquests dos volums com qui s’entesta a dibuixar-los obsessivament per entendre’ls. I al cap de dies de treball les formes han pres cos i s’erigeixen en presències binàries, dialogants, enigmàtiques, hermètiques en la seva geomètrica contenció, blanques, lluminoses, com si hom volgués excavar-les “de la immensa negror que rodeja totes les coses, i les minva per tot arreu”, en paraules de Braque.
Res de més fèrtil que fer emergir les formes en aquest estadi desacostumat i paralític en què hem viscut –i potser seguirem vivint-.  Res més plaent que connectar amb la freqüència d’un gran artista precedent, angoixat i existencial, que pretengué, amb aquest “antropomorfisme abstracte”, esbossar alguna mena de qüestió sobre el sentit de la vida. L’art, o l’escultura, com un angle des d’on albirar allò d’invisible que el visible amaga.


Cap comentari: