M’ha passat recentment amb vàries persones, dues d’elles lamentablement joves, encara. I dic lamentablement perquè dues d’aquestes persones van morir al cap de pocs dies d’havernos entretingut a parlar. I és inevitable fer-se aquesta dramàtica reflexió: et trobes algú que acabes de conèixer, o coneixies ben poc, hi intercanvies una certa conversa i al cap de dies t’assabentes que ha mort. Tu vius i ells ja no. Quin atzar infaust determina aquesta ruleta tràgica?. Éreu dos, en aquell instant, dos èssers plens de vida cara a cara i ni en la més remota de les suposicions haguéssiu imaginat que aquella era una última vegada. Que la dalla fatal segaria properament una de les dues vides. Qui s’ho podia imaginar?. I per ara la balança de la vida ha caigut a la teva banda, penses.
Penso en Vicente Matallana, al New Art de Reus. Avui parlem i al cap de pocs dies era mort. I penso en l’actor Francesc Garrido, vam parlar fa tres dies i avui un infart l’ha matat.
Així es l’existència, abocada a l’abisme, i així és l’atzar, una ruleta russa del tot indiferent al patiment, a la justícia, a la bondat…
Cap comentari:
Publica un comentari a l'entrada