Al Borja Dunyó, amb estima.
Aquest mati he enxampat la rata de més de dos pams que fa uns dies vaig veure que atravessava tranquil.lament el nostre terrat en trajecte d’un veí a l’altre.
La dimensió considerable de l’animal ha fet que la mort no hagi sigut per asfíxia immediata. Ha quedat atrapada a la ratera pel morro, i tot i fent violents espasmes per alliberar-se’n no ho aconseguia. En el temps que he anat a llençar-la a les escombraries -amb ratera inclosa- he sentit com l’animal esbufegava en un patiment mortal que potser durarà hores.
He sentit un càrrec de culpa, ¿tinc, tenim, dret a inflingir aquest dolor a qualsevol animal, ni que en sigui un d’estigmatitzat cultural i socialment com aquest?, a ocasionar-li una agonia tant cruel?
Mentre escric això, la desgraciada rata, al fons del contenidor de “resta” deu maleïr la seva fatal temptació per una insignificant ametlla clavada al fons d’un forat de fusta que jo li he parat.
I aquí acabaràn els seus dies.
L’espècie humana seguim ostentant cruel i desacomplexadament el poder que en algun lloc de la Bíblia ens autoritza a “sometre i dominar la terra i tots els animals que s’hi mouen”.
Vilaplana 15 d’agost 2026
Cap comentari:
Publica un comentari a l'entrada