DE TRAFICAR...

 

De traficar...

Les notícies del matí insisteixen: ...”l’exèrcit d’Israel ha llançat una nova onada d’atacs contra Theeràn”. Fa vint-i-un dies que va començar aquesta guerra que de dia en dia es va enverinant més. També Jerusalem es veu atacat, en represàlia. Que s’esperaven aquests mandataris desbocats?. El fantotxe republicà americà qualifica la OTAN (aquest organisme  contra del que vam votar fa tants anys enrere...) d’organització de covards. Són dos països que -sense explicitar-ho- tenen armes nuclears. No sabem on ens pot dur la bogeria d’aquesta guerra, aconduïda, sense que en comprenguem les causes, per dirigents fanàtics, primaris, paranoics,...

A mig matí entro a casa del Vicenç Altaió. I em sembla haver penetrat a la cara més oposada de la moneda d’aquest mon que ens esgarrifa. Un mon maniqueu de bons i dolents, de regressió de drets, agressiu, sense idees, on el capitalisme arrasa ferotge i impunement.

Hi ha refugis, oasi, reductes que quasi avui ens semblen clandestins, com si ens hi anéssim a resguardar de tanta merda política, mediàtica, pseudocultural.

Els llibres, la poesia, les obres d’art en quantitats exponencials semblen voler reunir-se imantades per certes personalitats escadusseres que aquest mon a la deriva es vol permetre per no enfollir del tot.

I sort en tenim.

Traficar amb idees, activar la cultura, conspirar filosòficament, escriure, llegir, son tasques que, en moments de pessimisme -o de lucidesa realista-, ens semblen imprescindibles per mantenir-nos dempeus i salvaguardar el que ens queda d’humans.

Barcelona 20 març 2026

BOGERIA….

 ….cal dir-ho. Hem de fer llibres, poemes, dibuixos, pel.lícules, escultures…perquè el món avui el governen els bojos. Gran ironia, precisament els artistes que hem carregat sempre amb l’estigma de beneits, som  ara entre els que tenim el deure de preservar la sensatesa, la sensibilitat, l’humanisme, la cultura, certa dignitat d’espècie.

DE NÀPOLS...

 

       La impressió que dona Nàpols al visitant és d’una ciutat que no dona l’abast. Abast de recollir escombraries, de netejar els carrers, d’adobar voreres i adoquinats, de restaurar tota l’arquitectura que ha heretat, de reparar l’encrostonat del ciment de les cases que se sembla sovint un manual d’aluminosi. Nàpols no dona l’abast a aparcar bé els patinets, a recollir aquell colom esclafat que hi ha al pedrís d’una porta, no dona l’abast de res, corre pels carrers amb vehicles de tota cilindrada i carrosseria: cotxes, moto-carros, vespes, patins, bicicletes que semblen no arribar a l’hora, quasi atropellant els transeünts, esquivant-los, esquivant-se ells mateixos en una mena de dansa acrobàtica que desafia les lleis de l’equilibri i fa esglaiar el foraster que es veu obligat a les contorsions d’un torero i que, a sobre, és esbroncat si l’excés de prudència fa dubtar de si traspassar o no el carrer.

       Els napolitans quan parlen entre ells, a qualsevol lloc públic o privat fan uns ademans i veus exagerades que dona la impressió, sempre, que s’estiguin barallant.

      En mig d’aquest caos, la ciutat sembla funcionar malgrat la impressió de trobar-se just al punt irreversible del desgavell i la catàstrofe, però no, branda, els restaurants, els Museus, els transports, els comerços t’atenen, et donen de menjar,  et duen aquí i allà, et mostren les seves meravelles d’art i et deixen dormir en hotelets ben dissenyats i amb interesants obres d’art a les parets.

     Nàpols sembla una ciutat adelerada, nerviosa, com si el seu passat tan carregat d’història l’empenyés endavant sense massa manies.

     Hi ha aquest contrast  -potser poètic?-, entre el caos, la saturació, el desendreç i la meravella de les seves obres d’art. Els frescos, quasi renaixentistes de Pompeia i Erculano, les estàtues romanes, la grandiositat barroca de les seves chiese, Caravaggio, les obres povera, el Cristo velato... semblen descansar amb tota tranquil·litat, relaxades, per deixar-se veure, deixar-se admirar per visitants de tot el mon, amb aquell deix displicent i d’orgull local que traspua tot napolità amb qui encetes una conversa.

     Visitant que vas a Nàpols i has tingut la fortuna que cap vehicle no t’ha esmolat encara els turmells, torna-hi i entafora’t al Gambrinus, potser cap altra ciutat mediterrània et donarà la mida tant ben presa del que és la condició humana.

 

Nàpols, dimecres 25 de febrer del 2026

DE VOCACIÓ....

 

Visito el pare Ll. als caputxins de Sarrià. Aquest homenet de llarga barba blanca i ulls vius i penetrants ha complert els cent-dos anys amb el cap clar i un vestigi arcaic a la parla propi dels oriünds del Baix Camp.

Em commou la seva vocació de pedra picada, i ara, després de tants anys de sacerdoci, quan ja s’apropa a la frontera final de la vida, penso si es trobarà amb la prova definitiva de la seva Fe en un Déu que l’espera.

Tant de bo la meva vocació, i la de tants que vam triar la professió en l’ofici de l’art, ens trobéssim tant ferms en aquesta convicció de que la nostra vida, el nostre ministeri, ha tingut un sentit, un propòsit i, al final del camí ens espera, segurs, una il·luminació d’Absolut.

 

Sarrià 26 de gener del 2026

DE LLIBRES I MARGES...

 

Assisteixo a la Tàpies a la projecció de La biblioteca de pedra seca de Joan Vall Karsunke sobre Vicenç Altaió. Un llarg film sobre la seva poesia i la dels altres, un recompte dels seus amics, els seus paisatges, el seu espai domèstic i sobretot, la seva extensa, vasta, abrumadora biblioteca personal. Joan Vall ha fet un film que avança rizomàticament, a empentes, atrapat per l’atzar, sense prejudici ni guionatge. La càmera hi fa un excurs que s’inicia a l’ordenament meticulós i arrenglerat dels llibres de les seves prestatgeries fins als marges de pedra seca de les construccions populars, com si es tracés un fil dialogat entre la lletra -la literatura-, i la disposició acurada de les pedres dels marges que contenen en la seva cadència ordenadora la saviesa antiga i manual del pensament no verbalitzat. Els llibres, la costa, el mar, i els amics: un text visual que se les campa per aquells verals on el pensament sensible i la poesia senyoregen...

Barcelona 24 gener 2026

DE PUBLICAR, D'EXPOSAR....

       Escoltant a Borges aquesta tarda que de matí hem preparat aspectes de la propera exposició sento que cita un dictamen d’Emily Dickinson que diu “publicar no es part essencial del destí d’un escriptor”. Bona lliçó de rigor, de contenció, de modestia....I la d’exposar ho és per a un artista?

Desdibuixar Gaudí (nº3). 

Dibuix i tècnica mixte. 

2026

DEL PASSAT...

( Cesare Pavese.)

CONTINUAR...

Ho vaig transcriure el 8 d'agost del 2017 en aquest blog: 

"Continuació és la nostra comesa:

continuar, continuar, continuar,

romandre, restar,

en compliment d'un mol rar imperatiu" 

de Bartomeu Fiol. Carants, 2011

Parlar d’art…

Parlar d’art, del que fas, del que vols fer, de l’art que t’interessa dels altres, és un acte de benestar. Fer-ho amb persones cultivades, sensibles, de qui pots aprendre, és un exercici que has anat practicant amb els anys. Avui, amb el productor de cinema Paco Poch tens l’oportunitat exquisida de caminar per la corda tensa i difícil per on s’hi atreveix poca gent. Films impossibles, de culte, de dificultat extrema i radical: El cavall de Torí, dde Béla Tarr,  Andrei Rublev, Sacrifici, Stalker dde Tarkovsky…obres d’art rotundes que semblen dur a l’esgotament del gènere, a les cavitats inexplorades de la sensibilitat i a la liquidació del llenguatge de les imatges. Més enllà qui gosarà afegir una obra mestre més?

L’art, i els seus artífexs, periòdicament perseveren en  tibar la corda de la disciplina per arraconar-la enllà d’un “non plus ultra”.

Aquest és el pes de la història, de la tradició cultural, del llegat artístic del passat: una enorme enciclopèdia pètria a l’esquena sota de la qual intentem encara treballar digne, intel.ligent i airosament…

I d’aquest fat i d’aquesta fal.lera és plaent parlar- ne. El plaer d’enraonar. 

Ni que només sigui per l’evanescència immaterial de les converses que es genera entre afins, l’art ens ha estat donat com el fràgil i sublim llir entre els cards del món.

Vilaplana, 16 d’agost del 2025

DEL DIETARI (17.04.2025)

La mateixa tarda que jo naixia a l'Hospital de Reus ara fa exactament setanta-dos anys, a la Casa del Libro de Barcelona (antiga Catalònia) es donava un rècord insòlit: un escriptor català -Josep Plà- va estar-se 2h.55minuts signant exemplars dels seus llibres a una corrua de persones "embadalides que esperaven pacientment davant de l'escriptor".

Citat per Xavier Plà a El cor furtiu, pàgina 1181
 

DEL DIETARI (31.03.2025)

 

DEL DIETARI (28.02.2025)

 

DEL DEITARI (27.02.2025)

 

DEL DIETARI (20.02.2025)

 

DEL DIETARI (19.02.2025)

 

DEL DIETARI (12.02.2025)

 

DEL DIETARI (09.02.2025)

 

DEL DIETARI (06.02.2025)

 

DEL DIETARI (02.02.2025)

 

DEL DIETARI (26.01.2025)

 Dia atziac el 26 de gener. Avui fa 86 anys que les tropes de Franco entraven a Barcelona per la Diagonal. Vaig viure uns anys al carrer que duia la denominació d’aquesta efemèride desgraciada, al barri  d'Hostafrancs. Ara, salvíficament, a la placa del carrer un nou nomenclàtor aclareix:  "Carrer del 26 de gener de 1641. Fet d'armes de Montjuïc, derrota de les tropes de Felip IV comandades pel marquès de Los Vélez, per les forces catalanes a la Guerra dels Segadors. 

Avui, casualment acabo el dibuix de l’estàtua enderrocada de Geroge Washington el 19 de juny del 2020 a Portland. EEUU