divendres, 17 de gener del 2025

DEL DIETARI (18.01.2025)


 .......continuació

 

El gran artista canònic del NO, Duchamp, atacat per Beuys en aquella famosa acció de ”El silenci...(1973)” va sorprendre , un  any després de la seva mort, quan es va comprovar que el seu silenci de vint anys havia estat productiu. Mai va deixar de treballar.

Cada cop que tinc el plaer de visitar la duchampiana biblioteca particular de l’amic X.Aballí sòc conscient de la quantitat d’obra (unes quatre-centes?) que al llarg de la vida va fer l’artista del silenci, el gran dròpol, el bon vivant empedernit que preferia “ mieux vivre, respirer, que travailler...” . Com diu Montse Badia, Duchamp va saber fer obra de la no-obra. No tothom se’n surt tant bé. ”..D’un costat hi ha els artistes, de l’altra aquelles persones que  dediquen tot el seu temps a voler demostrar que ho son”, diu Jouannais a Artistas sin obra. Acantilado 2014.

Refugiar-se en l’aureola dandy del no-fer pot obeir a diverses causes, i totes elles, però, respectables. D’una banda pot obeir a una actitud ecologista, o sostenible. El nostre mon ja està massa poblat i saturat d’obres, i d’obres mestres que poblen els museus, perquè intentar afegir-ne més? I si ja és impossible trobar un níxol d’originalitat i novetat sense recórrer a la cita, al plagi, al joc combinatori, al manierisme de repetir el que ja ha estat dit per, -total-, haver de conformar-se amb com a màxim amb un “Refugi de consol”, no val la pena fer res. A més hi ha el fibló de la covardia, “haver d’ensenyar (exposar) alguna cosa és un mal assumpte, és una mena de confessió del fracàs” diu Henry James a la Musa tràgica.

Potser l’únic autèntic artista del NO és aquell personatge difós anomenat Firmin Quintrat que de jove viatja arreu del mon assimilant desenes de milers de cares i en un moment escriu al seu germà per dir-li que ja s’havia convertit en artista, tot i que l’avisava que la seva obra no estaria formada per aquarel·les, estàtues o poesies, sinó per la seva mirada, i li prega que a la seva mort els seus ulls fossin exhibits. ”La meva obra seran els meus ulls exposats en una vitrina”

És cert que molts dels artistes que més ens segueixen interesant avui son productors discrets (però productors); Mario Merz ho va expressar darrerament: “Jo he estat un artista de baixa productivitat, des del 1969 la producció artística ha disminuït molt, després del gran període de Cézanne, Monet, Picasso...-grans productors- ens hem tornat molt poc productius…Pertanyo a l’època de la poca producció”. I certament ens atipa la inundació global d’obra d’aquells artistes/factoria actuals que semblen fer rodar la màquina com una caricatura dels Temps moderns chaplinians. Pero també pot embafar la pretesa “puresa” de certs artistes del NO que donen a entendre que persistir en el treball i entendre’l com un compromís vital (posem a la manera d’Opalka) i assumir-lo com un recurs existencial, és avui vist com anacrònic i gomós.

No entenc altra manera de, amb els anys, arribar a fer una obra mínimament interessant sinó és amb la persistència i la continuïtat -quasi obsessiva- en el treball. Deixar de fer, ni que sigui per períodes intermitents, és un risc de trencar el fil, de capar l’irrigació energètica i qualitativa del contingut. Ignorem quina mena d’escultura hauria fet Oteiza en un seu hipotètic retorn a la matèria després d’haver abandonat la pràctica a finals dels 50 perquè s’havia quedat “sense escultura a les mans”, molt probablement hauria decebut qualsevol expectativa al respecte. La seva decisió de “plegar” fou coherent i mantinguda al llarg de la resta de la seva vida. Una actitud molt digne. Com radicalment digna fou la vida, l’actitud i el pensament d’Albert M. Fine un “artista del NO” proper a Fluxus que no va fer “pràcticament” res i va deixar dit: “No m’interessa el fet de ser artista. Els museus ja estan plens, com les biblioteques. No m’agrada la idea d’animar la gent a admirar bocins de paper abans d’animar-los a respectar els éssers humans”. Tal vegada sigui aquesta la declaració d’un autèntic artista del NO i mostri una dignitat i una honradesa incomparables.