dissabte, 18 de gener del 2025

DEL DIETARI (17.01.2025)


 

De No-fer o de fer...

A propòsit de certa lectura "diarística" d’aquests dies he anat a visitar un article molt endarrerit de la Montse Badia, Artistes del No. https://a-desk.org/ca/magazine/arxiu-artistes-del-no/

L’article es va publicar més o menys, quan jo vaig escriure al meu Blog aquella esqüàlida declaració de :sòc un artista del fer. Entenc que a alguns els devia semblar llavors que jo em situava, i encara ara alguns poc informats m’hi deuen situar, a les antípodes d’allò que en el nostre reduït mon de l’art és valorat com més rabiosament contemporani. Fer, declarar-se treballador, actiu, productor, manipulador positiu d’objectes i materials i fer-ne gala, és poc més que erigir-se en un anti-modern “exagerat i tremendista” de la categoria dels que Compagnon retrata en el seu celebrat assaig.

Em sembla collonut que hi hagi qui pretengui fer de la no-acció (artística, s’entèn) un valor suprem i que tot un eixam de connoseurs ho aplaudeixin amb el cor suspès per si mai aquest encanteri passiu reverteix i deceb.

No nego la saturació i l’overbooking de productes artístics abocats al mercat i al consum cultural contemporanis. Fa feredat. I pot avorrir “l’insubstancialitat i la falsa il·lusió de novetat i les infinites repeticions d’allò que ja ha estat dit...”, segons s'escriu en l'aital dietari.

Al seu article la Montse Badia feia un repàs a diferents artistes del NO, artistes presumptament bartleblyans que “utilitzen la negació com un acte de resistència, un toc d’atenció, una apel·lació a la mirada, a la consciència, com una invitació al dubte”. Però repassant el seu llistat nominal un cau en l’evidència que gairebé tots aquests artistes citats han estat i son productors actius sens treva i molt presents en galeries de prestigi i alguns d’ells guanyadors de grans reconeixements com el Turner Price (2001) , el Marcel Duchamp (2005) o el Joan Miró (2016). Llavors on és aquest “NO”?.. Es tracta simplement d’un recurs conceptual o de sofisticació intel·lectual del baterblyà “preferiria no fer-ho”?. Badia escriu citant Vila-Matas que tots els artistes del NO son “conscients de la impossibilitat d’aportar res de nou”, deuen tenir això en comú, -i molts ho signariem- però malgrat tot aporten, el que sigui, però aporten.. Preferir no fer-ho no es no-fer-ho. Des de Duchamp o Cage fins Aballí no veig (quasi) cap d’aquests artistes haver fet un llarg parèntesi o posat un punt final a la seva producció, al seu treball. El neguit de viure (i treballar) enmig de la “insubstancialitat” no ha castrat el seu neguit pel treball. I aquell que ho ha intentat o s’ha deixat gronxar per un certa aureola quasi mística d’atur, en retornar a l’acció ha exposat una debilitat discursiva que ha decebut les expectatives. Sempre he pensat que l’heroïsme de la qualitat està en la constància, en la perseverança, en la resistència activa, ni que sigui en contra de tots els elements circumdants, -i potser encara millor-.

continua...