De No-fer o de fer...
A propòsit de certa lectura "diarística" d’aquests dies he anat a visitar
un article molt endarrerit de la Montse Badia, Artistes del No. https://a-desk.org/ca/magazine/arxiu-artistes-del-no/
L’article es va publicar més o menys, quan jo vaig escriure al meu Blog
aquella esqüàlida declaració de :sòc un artista del fer. Entenc
que a alguns els devia semblar llavors que jo em situava, i encara ara alguns
poc informats m’hi deuen situar, a les antípodes d’allò que en el nostre reduït
mon de l’art és valorat com més rabiosament contemporani. Fer, declarar-se
treballador, actiu, productor, manipulador positiu d’objectes i materials i
fer-ne gala, és poc més que erigir-se en un anti-modern “exagerat i
tremendista” de la categoria dels que Compagnon retrata en el seu celebrat
assaig.
Em sembla collonut que hi hagi qui pretengui fer de la no-acció
(artística, s’entèn) un valor suprem i que tot un eixam de connoseurs ho
aplaudeixin amb el cor suspès per si mai aquest encanteri passiu reverteix i
deceb.
No nego la saturació i l’overbooking de productes artístics
abocats al mercat i al consum cultural contemporanis. Fa feredat. I pot avorrir
“l’insubstancialitat i la falsa il·lusió de novetat i les infinites repeticions
d’allò que ja ha estat dit...”, segons s'escriu en l'aital dietari.
Al seu article la Montse Badia feia un repàs a diferents artistes del NO,
artistes presumptament bartleblyans que “utilitzen la negació com un
acte de resistència, un toc d’atenció, una apel·lació a la mirada, a la
consciència, com una invitació al dubte”. Però repassant el seu llistat nominal
un cau en l’evidència que gairebé tots aquests artistes citats han estat i son
productors actius sens treva i molt presents en galeries de prestigi i alguns d’ells
guanyadors de grans reconeixements com el Turner Price (2001) , el Marcel
Duchamp (2005) o el Joan Miró (2016). Llavors on és aquest “NO”?.. Es tracta simplement
d’un recurs conceptual o de sofisticació intel·lectual del baterblyà
“preferiria no fer-ho”?. Badia escriu citant Vila-Matas que tots els artistes
del NO son “conscients de la impossibilitat d’aportar res de nou”, deuen tenir
això en comú, -i molts ho signariem- però malgrat tot aporten, el que sigui, però aporten.. Preferir
no fer-ho no es no-fer-ho. Des de Duchamp o Cage fins Aballí no veig (quasi)
cap d’aquests artistes haver fet un llarg parèntesi o posat un punt final a la
seva producció, al seu treball. El neguit de viure (i treballar) enmig de la “insubstancialitat”
no ha castrat el seu neguit pel treball. I aquell que ho ha intentat o s’ha
deixat gronxar per un certa aureola quasi mística d’atur, en retornar a l’acció
ha exposat una debilitat discursiva que ha decebut les expectatives. Sempre he
pensat que l’heroïsme de la qualitat està en la constància, en la perseverança,
en la resistència activa, ni que sigui en contra de tots els elements
circumdants, -i potser encara millor-.
continua...
Cap comentari:
Publica un comentari a l'entrada