El
vell pintor ens mira, tres segles i mig enllà. Enllà d’una vida lliurada a la
pastositat delirant de la pintura. Ens mira, cansat, savi, dels tràfecs
trivials de la vida. El temps interposat es dilueix. Es desfà la distancia dels
anys com si fossin reduïts a trementina i sentim la proximitat esgarrifosa d’un
ésser proper, confident. Tot és afany, ambició, i després oblit. I hi ha la
vellesa que aguaita. Només l’art venç la voràgine cruel del temps i la vida.
Cap comentari:
Publica un comentari a l'entrada