Jaume Muxart A partir de La infanta Margarita de Austria de Velàzquez. Pintura a l’oli damunt paper imprès plafonat. 100 X 70 cm.
Salvador Juanpere Schneefall. Bronze pintat a l’oli i feltre .78x16x19cm. 2009.2013
Salvador Juanpere Schneefall. Bronze pintat a l’oli i feltre .78x16x19cm. 2009.2013
"Com les cases, l’art esdevé quelcom susceptible de ser
usufructuat. Jaume Muxart ha dit sovint que, si tingués un Velázquez al taller,
potser hi faria algun retoc. Ho llegeixo en un catàleg i m’ho torna a dir quan
el visito al seu estudi. Ara, durant aquests darrers mesos, el taller de Muxart
s’ha omplert de reproduccions fotogràfiques de pintures (i alguna escultura) de
diferents èpoques que han estat els seus referents i que han creat un pòsit en
l’artista. Muxart hi treballa al damunt: poc a poc semblen desaparèixer sota
aquest afany de “fer-se seu”, de dur cap a casa seva. I, és clar, amb els de
casa s’hi té una relació pròxima i familiar. Tan propera i sincera que un s’hi
veu en cor d’entaular un diàleg ferm, una conversa franca. Afegir-hi una
pinzellada, si cal. No és, evidentment, un gest irreverent; en aquesta
apropiació hi ha el delit cap a l'art, cap a l'ofici, i el sentiment de familiaritat
de qui, admirant, comprèn i estreny les distàncies cap als mestres.
En podem dir un deute que calia pagar, també. Ucello,
Picasso, Bacon, Velázquez, Zurbarán, Leonardo, Goya, Staël, Giacometti, Villon…
travessats ara per les pinzellades i el prisma personal de Muxart que posa
èmfasi en un aspecte determinat del quadre que li ha interessat. Muxart
treballa totes les obres a la vegada. Intervé sobre la imatge de La Mare de Déu
i l'infant amb santa Anna de Leonardo: les tres figures ara es desdibuixen en
l’abstracció sobre un fons matèric vermell que fa despertar la imatge de la
seva placidesa, en reforça les formes ovals de la pintura original –els tres
caps, el de la verge, el nen i la santa... – i les multiplica en l’espai del
quadre. Formes flotants que també afegeix a Las Meninas de Velázquez com un
element d’estranyesa. Algunes de les obres acumulen un mur de pintura que acaba
eclipsant completament la reproducció sobre la qual Muxart intervé i en canvi d'altres
deixen entreveure encara, com fragments inconnexos i com un record insistent,
la reproducció que exerceix de tela. El punt de partida no és, per tant, una
tela en blanc. Mai, en realitat, l'artista parteix d'aquest llenç en blanc.
Comença a treballar, probablement, des d’una
constel·lació d’artistes propis. Aquestes coordenades íntimes, aquests
llenguatges que ja són familiars i apropiats és el que Salvador Juanpere evoca
en Arrels d’avellaner i escultors (l’avellaner fent referència a
la seva terra d’origen). Brancusi, Manzoni, Nauman, Michelangelo, Merz,
Rodin... són noms-enclavaments que ressegueixen els camins tortuosos i
atzarosos de les arrels. Per altra banda, la instal·lació Puntello (2010-2016) ens mostra una col·lecció de talles de marbre
reproduint els “puntelli” de diverses escultures clàssiques. Aquestes peces
petites, que semblen fragments sobrers o restes oblidades, són reproduccions
d'aquest element estructural i de reforç necessari a molta de l’estatuària
clàssica que, en el seu moment, va ser fet per a ser invisible. Ara, sobre aquesta
taula de taller, es fan presents com en un negatiu de fotografia i es mostren
com a matèria de treball, posant de relleu l'element conceptual –la mirada
contemporània- mentre evoquen, a la vegada, la pròpia idea de sustentar-se inevitablement
en tots aquells que han treballat abans.
És la creació artística, així doncs, un reprendre
constantment les formes ja fetes per repetir-les, però que posa en
funcionament, en aquest constant repetir, un marge de diferència que sorgirà forçosament.
Així doncs, Juanpere reprodueix els “caps” de Brancusi i Giacometti però hi
afegeix l’element textual que perfora la matèria; fa ús del llenguatge de Beuys
utilitzant les capes de feltre, a la manera de l’artista alemany, per protegir
una magrana, un panellet, una avellana i altres objectes de bronze que
l’artista identifica amb els seus pares. Cada un d’aquests gestos, com també
cada una de les pinzellades de Muxart, són ara una frase que s'afegeix a aquest
diàleg íntim, continu i fructífer que forma part de la gran conversa que és
l’art. Un exercici que és com un palimpsest situat entre la necessitat de
l’oblit i la urgència de la memòria. Més enllà de l’homenatge o la reverència,
tots dos artistes s’hi acosten, com dèiem més amunt, des de la proximitat i la familiaritat,
sense compliments. En definitiva, sentint-se com a casa, aixoplugats en l’espai
de l’habitar d’aquests altres artistes. Giacometti és el lloc on tots dos, Muxart i Juanpere (que
a la vegada visita literalment la casa del primer), de generacions diferents i
llenguatges també dispars, coincideixen en sentir-se com a casa."
Paula Juanpere Dunyó, Professora associada d'Estudis Literaris de la UB
Cap comentari:
Publica un comentari a l'entrada