dijous, 27 d’abril de 2017

A CASA DE...

http://www.arteinformado.com/agenda/f/salvador-juanpere-i-jaume-muxart-son-a-casa-de-137783


Jaume Muxart A partir de La infanta Margarita de Austria de Velàzquez. Pintura a l’oli damunt paper imprès plafonat. 100 X 70 cm.

 Salvador Juanpere Schneefall. Bronze pintat a l’oli i feltre .78x16x19cm. 2009.2013

"Com les cases, l’art esdevé quelcom susceptible de ser usufructuat. Jaume Muxart ha dit sovint que, si tingués un Velázquez al taller, potser hi faria algun retoc. Ho llegeixo en un catàleg i m’ho torna a dir quan el visito al seu estudi. Ara, durant aquests darrers mesos, el taller de Muxart s’ha omplert de reproduccions fotogràfiques de pintures (i alguna escultura) de diferents èpoques que han estat els seus referents i que han creat un pòsit en l’artista. Muxart hi treballa al damunt: poc a poc semblen desaparèixer sota aquest afany de “fer-se seu”, de dur cap a casa seva. I, és clar, amb els de casa s’hi té una relació pròxima i familiar. Tan propera i sincera que un s’hi veu en cor d’entaular un diàleg ferm, una conversa franca. Afegir-hi una pinzellada, si cal. No és, evidentment, un gest irreverent; en aquesta apropiació hi ha el delit cap a l'art, cap a l'ofici, i el sentiment de familiaritat de qui, admirant, comprèn i estreny les distàncies cap als mestres.

En podem dir un deute que calia pagar, també. Ucello, Picasso, Bacon, Velázquez, Zurbarán, Leonardo, Goya, Staël, Giacometti, Villon… travessats ara per les pinzellades i el prisma personal de Muxart que posa èmfasi en un aspecte determinat del quadre que li ha interessat. Muxart treballa totes les obres a la vegada. Intervé sobre la imatge de La Mare de Déu i l'infant amb santa Anna de Leonardo: les tres figures ara es desdibuixen en l’abstracció sobre un fons matèric vermell que fa despertar la imatge de la seva placidesa, en reforça les formes ovals de la pintura original –els tres caps, el de la verge, el nen i la santa... – i les multiplica en l’espai del quadre. Formes flotants que també afegeix a Las Meninas de Velázquez com un element d’estranyesa. Algunes de les obres acumulen un mur de pintura que acaba eclipsant completament la reproducció sobre la qual Muxart intervé i en canvi d'altres deixen entreveure encara, com fragments inconnexos i com un record insistent, la reproducció que exerceix de tela. El punt de partida no és, per tant, una tela en blanc. Mai, en realitat, l'artista parteix d'aquest llenç en blanc.

Comença a treballar, probablement, des d’una constel·lació d’artistes propis. Aquestes coordenades íntimes, aquests llenguatges que ja són familiars i apropiats és el que Salvador Juanpere evoca en Arrels d’avellaner i escultors (l’avellaner fent referència a la seva terra d’origen). Brancusi, Manzoni, Nauman, Michelangelo, Merz, Rodin... són noms-enclavaments que ressegueixen els camins tortuosos i atzarosos de les arrels. Per altra banda, la instal·lació Puntello (2010-2016) ens mostra una col·lecció de talles de marbre reproduint els “puntelli” de diverses escultures clàssiques. Aquestes peces petites, que semblen fragments sobrers o restes oblidades, són reproduccions d'aquest element estructural i de reforç necessari a molta de l’estatuària clàssica que, en el seu moment, va ser fet per a ser invisible. Ara, sobre aquesta taula de taller, es fan presents com en un negatiu de fotografia i es mostren com a matèria de treball, posant de relleu l'element conceptual –la mirada contemporània- mentre evoquen, a la vegada, la pròpia idea de sustentar-se inevitablement en tots aquells que han treballat abans.

És la creació artística, així doncs, un reprendre constantment les formes ja fetes per repetir-les, però que posa en funcionament, en aquest constant repetir, un marge de diferència que sorgirà forçosament. Així doncs, Juanpere reprodueix els “caps” de Brancusi i Giacometti però hi afegeix l’element textual que perfora la matèria; fa ús del llenguatge de Beuys utilitzant les capes de feltre, a la manera de l’artista alemany, per protegir una magrana, un panellet, una avellana i altres objectes de bronze que l’artista identifica amb els seus pares. Cada un d’aquests gestos, com també cada una de les pinzellades de Muxart, són ara una frase que s'afegeix a aquest diàleg íntim, continu i fructífer que forma part de la gran conversa que és l’art. Un exercici que és com un palimpsest situat entre la necessitat de l’oblit i la urgència de la memòria. Més enllà de l’homenatge o la reverència, tots dos artistes s’hi acosten, com dèiem més amunt, des de la proximitat i la familiaritat, sense compliments. En definitiva, sentint-se com a casa, aixoplugats en l’espai de l’habitar d’aquests altres artistes. Giacometti és el lloc on tots dos, Muxart i Juanpere (que a la vegada visita literalment la casa del primer), de generacions diferents i llenguatges també dispars, coincideixen en sentir-se com a casa."

Paula Juanpere Dunyó, Professora associada  d'Estudis Literaris de la UB