diumenge, 26 de gener del 2025
DEL DIETARI (26.01.2025)
Dia atziac el 26 de gener. Avui fa 86 anys que les tropes de Franco entraven a Barcelona per la Diagonal. Vaig viure uns anys al carrer que duia la denominació d’aquesta efemèride desgraciada, al barri d'Hostafrancs. Ara, salvíficament, a la placa del carrer un nou nomenclàtor aclareix: "Carrer del 26 de gener de 1641. Fet d'armes de Montjuïc, derrota de les tropes de Felip IV comandades pel marquès de Los Vélez, per les forces catalanes a la Guerra dels Segadors. Avui, casualment acabo el dibuix de l’estàtua enderrocada de Geroge Washington el 19 de juny del 2020 a Portland. EEUU
dimarts, 21 de gener del 2025
DEL DIETARI (21.01.2025)
Una insòlita coincidència ha fet que justament avui a l’estàtua del pare
de la pàtria nord-americana, George Washington, l’hi hagi tocat el torn de ser dibuixat
a la sèrie “Toutes les sculptures d’aujourd’hui comme celles du passé, un
jour finiron en morceaux. Es tracta de la sèrie que vaig iniciar l’octubre
passat en reprendre una vella idea gestada a Roma fa anys, el llunyà 2011, (i que la
T.B. em va animar a realitzar). Al Vaticà una pintura al fresc
de Tommaso Laureti anomenat El triomf de la creu del 1585 mostra
l’estàtua d’Hermes aterrada i trencada en molts bocins damunt del tessel·lat de
marbre d’una estança luxosa. S’hi representa el cristianisme triomfant damunt del
paganisme mitològic, vençut. És molt suggerent l’estàtua enderrocada d’Hermes, el cap
escapçat, els braços esmicolats, les cames fragmentades i el ceptre i les ales tot
disseminat per terra, mentre que darrere, un sant Crist rampant senyoreja damunt
d’una ferma peanya.
Un paradigma cultural, mitològic, icònic, ve a substituir-ne un
altra. I així es va alternant la història, en aquest fluir constant de creació de
nou llenguatge cultural que és alhora un acte de barbàrie permanent. “Cap
document de cultura no ho és també de....”, ho sabíem, però és necessari que
sovint la reflexió benjaminiana ens ressoni de nou a l’ànima.
I és a partir d’aquesta imatge de Laureti del S.XVI
que començo a trobar-me darrerament (o em troben a mi), imatges d’estàtues,
monuments o escultures aterrades. Per diverses o variades raons, de protesta,
de ràbia, de vandalisme, de guerra, de política, de religió, de desgast,
d’inclemències... determinades estàtues aquí o allà tomben de les seves
peanyes, s’esmicolen, s’esberlen i es converteixen, en contacte amb el sol, en
buides de sentit, apartades de l’espai públic, desprovistes de significació i
retornen així a la materialitat, a la pura massa que les concilia amb la terra,
amb la pedra, amb el metall. Semblen voler retornar de nou a la plasticitat
neutre de la matèria com si esperessin un altre re-encarnament, un altra forma,
un altra significació que les erigeixi de nou, disposades a encarnar un altre
mitologia.
Al dibuix del bronze de Geroge Washington aterrat a Portland el 19 de
juny del 2020 li han precedit els dibuixos de Colom, de Lenin, de David, del
Prim...estàtues que besen el terra per circumstàncies socials, polítiques o
climàtiques i col·leccionades en forma de dibuix, com qui diu traient el cap,
quasi tímidament dins d’un paper de metre per setanta semblen evocar la seva
fuga, la seva desaparició, la seva derrota, la seva escapada prudent per deixar
pas, en el blanc del paper, a futures noves icones que el temps anirà edificant.
Perquè fer-ho en dibuix, em pregunto, si aquest treball es podria
resoldre de forma molt menys laboriosa i qui sap si més sintètica o asèptica
utilitzant l’impressió Giclée de les diferents imatges retocades amb el
FotoShop que he anat espigolant per internet?
Perquè aquest laboriós i lent exercici iconoclasta en dibuix?
Es com si d’aquesta forma de mi s’apoderés un esperit activista o de
múrria venjança per ajudar a empènyer del seu socle totes aquestes escultures
de personatges en altra temps entronitzats, rampants, desafiant la
immutabilitat de la història, la seva estatuària arrogància, la seva voluntat
de permanència. Amb la mà, el bolígraf, molt lentament traç a traç, guixada
rere guixada insistint en les tonalitats agrisades, acumulant trames,
superposant xarxes de tinta, amb lleus i infinites linies encreuades l’estàtua
va caient, va apareixent desmantellada, manllevada del seu lloc de privilegi
icònic. Lenta i obstinadament com si amb les pròpies mans jo fes força per
apartar-les de la concurrència pública, i callar seves gestes, les seves
heroïcitats, les seves atrocitats, les seves conquestes, les seves ideologies i
relegar-les a la condició relativa o revisionista o, simplement abocar-les a la
condició de bibelots contemporanis.
Totes, un dia o altra han caigut, o han estat enderrocades. Els ha
arribat aquell ...jour (que) finiron en morceaux, que va dir
Giacometti. I avui, dia de Santa Agnès, que als Estats Units entronitzen aquest
fatxenda del Trump i a tota la seva cohort dretana i negacionista començo -per
irònica coincidència- aquest dibuix de l’estàtua de Georg Washington que fou
vandalitzada en mig d’una jornada de mobilitzacions contra l’esclavatge, el
racisme i el colonialisme després dels fets de la mort de l’afroamericà George Floyd a
mans d’un policia.
Black Lives Matter, deia una pintada al pedestal, ara buit, de l’estàtua.
dissabte, 18 de gener del 2025
DEL DIETARI (17.01.2025)
De No-fer o de fer...
A propòsit de certa lectura "diarística" d’aquests dies he anat a visitar
un article molt endarrerit de la Montse Badia, Artistes del No. https://a-desk.org/ca/magazine/arxiu-artistes-del-no/
L’article es va publicar més o menys, quan jo vaig escriure al meu Blog
aquella esqüàlida declaració de :sòc un artista del fer. Entenc
que a alguns els devia semblar llavors que jo em situava, i encara ara alguns
poc informats m’hi deuen situar, a les antípodes d’allò que en el nostre reduït
mon de l’art és valorat com més rabiosament contemporani. Fer, declarar-se
treballador, actiu, productor, manipulador positiu d’objectes i materials i
fer-ne gala, és poc més que erigir-se en un anti-modern “exagerat i
tremendista” de la categoria dels que Compagnon retrata en el seu celebrat
assaig.
Em sembla collonut que hi hagi qui pretengui fer de la no-acció
(artística, s’entèn) un valor suprem i que tot un eixam de connoseurs ho
aplaudeixin amb el cor suspès per si mai aquest encanteri passiu reverteix i
deceb.
No nego la saturació i l’overbooking de productes artístics
abocats al mercat i al consum cultural contemporanis. Fa feredat. I pot avorrir
“l’insubstancialitat i la falsa il·lusió de novetat i les infinites repeticions
d’allò que ja ha estat dit...”, segons s'escriu en l'aital dietari.
Al seu article la Montse Badia feia un repàs a diferents artistes del NO,
artistes presumptament bartleblyans que “utilitzen la negació com un
acte de resistència, un toc d’atenció, una apel·lació a la mirada, a la
consciència, com una invitació al dubte”. Però repassant el seu llistat nominal
un cau en l’evidència que gairebé tots aquests artistes citats han estat i son
productors actius sens treva i molt presents en galeries de prestigi i alguns d’ells
guanyadors de grans reconeixements com el Turner Price (2001) , el Marcel
Duchamp (2005) o el Joan Miró (2016). Llavors on és aquest “NO”?.. Es tracta simplement
d’un recurs conceptual o de sofisticació intel·lectual del baterblyà
“preferiria no fer-ho”?. Badia escriu citant Vila-Matas que tots els artistes
del NO son “conscients de la impossibilitat d’aportar res de nou”, deuen tenir
això en comú, -i molts ho signariem- però malgrat tot aporten, el que sigui, però aporten.. Preferir
no fer-ho no es no-fer-ho. Des de Duchamp o Cage fins Aballí no veig (quasi)
cap d’aquests artistes haver fet un llarg parèntesi o posat un punt final a la
seva producció, al seu treball. El neguit de viure (i treballar) enmig de la “insubstancialitat”
no ha castrat el seu neguit pel treball. I aquell que ho ha intentat o s’ha
deixat gronxar per un certa aureola quasi mística d’atur, en retornar a l’acció
ha exposat una debilitat discursiva que ha decebut les expectatives. Sempre he
pensat que l’heroïsme de la qualitat està en la constància, en la perseverança,
en la resistència activa, ni que sigui en contra de tots els elements
circumdants, -i potser encara millor-.
continua...
divendres, 17 de gener del 2025
DEL DIETARI (18.01.2025)
.......continuació
El gran artista
canònic del NO, Duchamp, atacat per Beuys en aquella famosa acció de ”El
silenci...(1973)” va sorprendre , un any
després de la seva mort, quan es va comprovar que el seu silenci de vint anys
havia estat productiu. Mai va deixar de treballar.
Cada cop que tinc el
plaer de visitar la duchampiana biblioteca particular de l’amic X.Aballí sòc
conscient de la quantitat d’obra (unes quatre-centes?) que al llarg de la vida va
fer l’artista del silenci, el gran dròpol, el bon vivant empedernit que
preferia “ mieux vivre, respirer, que travailler...” . Com diu Montse Badia,
Duchamp va saber fer obra de la no-obra. No tothom se’n surt tant bé. ”..D’un
costat hi ha els artistes, de l’altra aquelles persones que dediquen tot el seu temps a voler demostrar que ho
son”, diu Jouannais a Artistas sin obra. Acantilado 2014.
Refugiar-se en l’aureola
dandy del no-fer pot obeir a diverses causes, i totes elles, però,
respectables. D’una banda pot obeir a una actitud ecologista, o
sostenible. El nostre mon ja està massa poblat i saturat d’obres, i d’obres
mestres que poblen els museus, perquè intentar afegir-ne més? I si ja és impossible
trobar un níxol d’originalitat i novetat sense recórrer a la cita, al plagi, al
joc combinatori, al manierisme de repetir el que ja ha estat dit per, -total-, haver
de conformar-se amb com a màxim amb un “Refugi de consol”, no val la pena fer
res. A més hi ha el fibló de la covardia, “haver d’ensenyar (exposar) alguna cosa és un
mal assumpte, és una mena de confessió del fracàs” diu Henry James a la Musa
tràgica.
Potser l’únic autèntic
artista del NO és aquell personatge difós anomenat Firmin Quintrat que de jove
viatja arreu del mon assimilant desenes de milers de cares i en un moment
escriu al seu germà per dir-li que ja s’havia convertit en artista, tot i que
l’avisava que la seva obra no estaria formada per aquarel·les, estàtues o
poesies, sinó per la seva mirada, i li prega que a la seva mort els seus ulls
fossin exhibits. ”La meva obra seran els meus ulls exposats en una vitrina”
És cert que molts dels artistes que més ens segueixen interesant avui son productors discrets (però productors); Mario Merz ho va expressar darrerament: “Jo he estat un artista de baixa productivitat, des del 1969 la producció artística ha disminuït molt, després del gran període de Cézanne, Monet, Picasso...-grans productors- ens hem tornat molt poc productius…Pertanyo a l’època de la poca producció”. I certament ens atipa la inundació global d’obra d’aquells artistes/factoria actuals que semblen fer rodar la màquina com una caricatura dels Temps moderns chaplinians. Pero també pot embafar la pretesa “puresa” de certs artistes del NO que donen a entendre que persistir en el treball i entendre’l com un compromís vital (posem a la manera d’Opalka) i assumir-lo com un recurs existencial, és avui vist com anacrònic i gomós.
No entenc altra manera de, amb els anys, arribar a fer una obra mínimament interessant sinó és amb la persistència i la continuïtat -quasi obsessiva- en el treball. Deixar de fer, ni que sigui per períodes intermitents, és un risc de trencar el fil, de capar l’irrigació energètica i qualitativa del contingut. Ignorem quina mena d’escultura hauria fet Oteiza en un seu hipotètic retorn a la matèria després d’haver abandonat la pràctica a finals dels 50 perquè s’havia quedat “sense escultura a les mans”, molt probablement hauria decebut qualsevol expectativa al respecte. La seva decisió de “plegar” fou coherent i mantinguda al llarg de la resta de la seva vida. Una actitud molt digne. Com radicalment digna fou la vida, l’actitud i el pensament d’Albert M. Fine un “artista del NO” proper a Fluxus que no va fer “pràcticament” res i va deixar dit: “No m’interessa el fet de ser artista. Els museus ja estan plens, com les biblioteques. No m’agrada la idea d’animar la gent a admirar bocins de paper abans d’animar-los a respectar els éssers humans”. Tal vegada sigui aquesta la declaració d’un autèntic artista del NO i mostri una dignitat i una honradesa incomparables.