Una insòlita coincidència ha fet que justament avui a l’estàtua del pare
de la pàtria nord-americana, George Washington, l’hi hagi tocat el torn de ser dibuixat
a la sèrie “Toutes les sculptures d’aujourd’hui comme celles du passé, un
jour finiron en morceaux. Es tracta de la sèrie que vaig iniciar l’octubre
passat en reprendre una vella idea gestada a Roma fa anys, el llunyà 2011, (i que la
T.B. em va animar a realitzar). Al Vaticà una pintura al fresc
de Tommaso Laureti anomenat El triomf de la creu del 1585 mostra
l’estàtua d’Hermes aterrada i trencada en molts bocins damunt del tessel·lat de
marbre d’una estança luxosa. S’hi representa el cristianisme triomfant damunt del
paganisme mitològic, vençut. És molt suggerent l’estàtua enderrocada d’Hermes, el cap
escapçat, els braços esmicolats, les cames fragmentades i el ceptre i les ales tot
disseminat per terra, mentre que darrere, un sant Crist rampant senyoreja damunt
d’una ferma peanya.
Un paradigma cultural, mitològic, icònic, ve a substituir-ne un
altra. I així es va alternant la història, en aquest fluir constant de creació de
nou llenguatge cultural que és alhora un acte de barbàrie permanent. “Cap
document de cultura no ho és també de....”, ho sabíem, però és necessari que
sovint la reflexió benjaminiana ens ressoni de nou a l’ànima.
I és a partir d’aquesta imatge de Laureti del S.XVI
que començo a trobar-me darrerament (o em troben a mi), imatges d’estàtues,
monuments o escultures aterrades. Per diverses o variades raons, de protesta,
de ràbia, de vandalisme, de guerra, de política, de religió, de desgast,
d’inclemències... determinades estàtues aquí o allà tomben de les seves
peanyes, s’esmicolen, s’esberlen i es converteixen, en contacte amb el sol, en
buides de sentit, apartades de l’espai públic, desprovistes de significació i
retornen així a la materialitat, a la pura massa que les concilia amb la terra,
amb la pedra, amb el metall. Semblen voler retornar de nou a la plasticitat
neutre de la matèria com si esperessin un altre re-encarnament, un altra forma,
un altra significació que les erigeixi de nou, disposades a encarnar un altre
mitologia.
Al dibuix del bronze de Geroge Washington aterrat a Portland el 19 de
juny del 2020 li han precedit els dibuixos de Colom, de Lenin, de David, del
Prim...estàtues que besen el terra per circumstàncies socials, polítiques o
climàtiques i col·leccionades en forma de dibuix, com qui diu traient el cap,
quasi tímidament dins d’un paper de metre per setanta semblen evocar la seva
fuga, la seva desaparició, la seva derrota, la seva escapada prudent per deixar
pas, en el blanc del paper, a futures noves icones que el temps anirà edificant.
Perquè fer-ho en dibuix, em pregunto, si aquest treball es podria
resoldre de forma molt menys laboriosa i qui sap si més sintètica o asèptica
utilitzant l’impressió Giclée de les diferents imatges retocades amb el
FotoShop que he anat espigolant per internet?
Perquè aquest laboriós i lent exercici iconoclasta en dibuix?
Es com si d’aquesta forma de mi s’apoderés un esperit activista o de
múrria venjança per ajudar a empènyer del seu socle totes aquestes escultures
de personatges en altra temps entronitzats, rampants, desafiant la
immutabilitat de la història, la seva estatuària arrogància, la seva voluntat
de permanència. Amb la mà, el bolígraf, molt lentament traç a traç, guixada
rere guixada insistint en les tonalitats agrisades, acumulant trames,
superposant xarxes de tinta, amb lleus i infinites linies encreuades l’estàtua
va caient, va apareixent desmantellada, manllevada del seu lloc de privilegi
icònic. Lenta i obstinadament com si amb les pròpies mans jo fes força per
apartar-les de la concurrència pública, i callar seves gestes, les seves
heroïcitats, les seves atrocitats, les seves conquestes, les seves ideologies i
relegar-les a la condició relativa o revisionista o, simplement abocar-les a la
condició de bibelots contemporanis.
Totes, un dia o altra han caigut, o han estat enderrocades. Els ha
arribat aquell ...jour (que) finiron en morceaux, que va dir
Giacometti. I avui, dia de Santa Agnès, que als Estats Units entronitzen aquest
fatxenda del Trump i a tota la seva cohort dretana i negacionista començo -per
irònica coincidència- aquest dibuix de l’estàtua de Georg Washington que fou
vandalitzada en mig d’una jornada de mobilitzacions contra l’esclavatge, el
racisme i el colonialisme després dels fets de la mort de l’afroamericà George Floyd a
mans d’un policia.
Black Lives Matter, deia una pintada al pedestal, ara buit, de l’estàtua.
