dissabte, 13 de febrer del 2021
dimecres, 10 de febrer del 2021
diumenge, 7 de febrer del 2021
dimecres, 3 de febrer del 2021
dissabte, 30 de gener del 2021
dimecres, 27 de gener del 2021
dimarts, 26 de gener del 2021
dijous, 21 de gener del 2021
dimarts, 19 de gener del 2021
dilluns, 18 de gener del 2021
diumenge, 17 de gener del 2021
dijous, 14 de gener del 2021
dilluns, 11 de gener del 2021
diumenge, 10 de gener del 2021
dissabte, 9 de gener del 2021
dimecres, 6 de gener del 2021
dijous, 31 de desembre del 2020
divendres, 25 de desembre del 2020
dilluns, 21 de desembre del 2020
divendres, 27 de novembre del 2020
diumenge, 15 de novembre del 2020
dijous, 12 de novembre del 2020
divendres, 6 de novembre del 2020
dimecres, 4 de novembre del 2020
diumenge, 25 d’octubre del 2020
dijous, 22 d’octubre del 2020
dimecres, 14 d’octubre del 2020
dilluns, 5 d’octubre del 2020
dissabte, 3 d’octubre del 2020
dimecres, 30 de setembre del 2020
dimecres, 23 de setembre del 2020
dimarts, 15 de setembre del 2020
dissabte, 12 de setembre del 2020
dimecres, 9 de setembre del 2020
dissabte, 29 d’agost del 2020
dimarts, 25 d’agost del 2020
dijous, 20 d’agost del 2020
dimecres, 19 d’agost del 2020
dilluns, 17 d’agost del 2020
diumenge, 16 d’agost del 2020
dimecres, 29 de juliol del 2020
diumenge, 12 de juliol del 2020
dijous, 9 de juliol del 2020
dijous, 25 de juny del 2020
dilluns, 22 de juny del 2020
dissabte, 20 de juny del 2020
dilluns, 15 de juny del 2020
dijous, 4 de juny del 2020
DIETARI EN CONFINAMENT (03.06.2020)
OBRA EN CONFINAMENT
Al taller de casa, sense les
eines valentes i els materials durs i atuït per aquesta perplexitat a què ens
ha confinat la pandèmia, molts dies han hagut de passar per tornar a intentar
alguna cosa artísticament de profit. Com a la canalla quan els torna el plor
–que deia el Miró-, així m’ha anat tornant la força, l’estímul i el
convenciment per a iniciar una nova obra, o al menys, avançar-ne un esbós, una
aproximació formal que, més endavant, en la plenitud dels procediments i
l’instrumental es pugui materialitzar en definitiva. Hi ha hagut dies pel
desconcert, per la mandra, per l’endreça, pel bricolatge, i ara, d’uns dies
ençà, per reprendre els llibres i
quaderns estimats i espigolar-ne les referències i percaçar les idees apuntades
temps enrere.
I com una atracció indefugible
he anat a raure al “cub” de Giacometti, aquest poliedre que m’atrapà des del
primer cop que el vaig veure, al palau Fortuny de Venècia. Res ha quedat per
dir o afegir a aquesta obra des que Didi-Huberman publiqués el seu “El cubo y
el rostro”. Ni el mateix escultor va encertar a definir-lo mai: “no puc dir res de l’objecte. M’identifico
amb ell”. Més enllà de la suposada evocació de l’absència de la figura del
pare, del propi autoretrat o de la ullada poètica cap al romboedre de Dürer a “Melencoliah”, aquesta obra hermètica, en
guix o bronze, té una capacitat enorme de fascinació. He esmerçat moltes hores,
sovintejats desànims i regulars episodis d’abandó en la seva execució. No tant
en el poliedre de Dürer que és, a la fi, un cub regular amb dos vèrtex
truncats. Així que, en l’austeritat confinada del taller, en el temps dilatat
d’aquest període, he emprès la construcció d’aquests dos objectes polièdrics,
estranyament irregulars, amb els materials que la situació d’excepcionalitat
permetia. D’una banda, bena d’escaiola, comprada a la farmàcia veïna, de
l’altra, el guix Exaduro que un servei de paqueteria m’ha lliurat a casa
mateix. Esculpir, construir, modelar aquests dos volums com qui s’entesta a
dibuixar-los obsessivament per entendre’ls. I al cap de dies de treball les
formes han pres cos i s’erigeixen en presències binàries, dialogants,
enigmàtiques, hermètiques en la seva geomètrica contenció, blanques,
lluminoses, com si hom volgués excavar-les “de la immensa negror que rodeja
totes les coses, i les minva per tot arreu”, en paraules de Braque.
Res de més fèrtil que fer
emergir les formes en aquest estadi desacostumat i paralític en què hem viscut
–i potser seguirem vivint-. Res més
plaent que connectar amb la freqüència d’un gran artista precedent, angoixat i
existencial, que pretengué, amb aquest “antropomorfisme abstracte”, esbossar
alguna mena de qüestió sobre el sentit de la vida. L’art, o l’escultura, com un
angle des d’on albirar allò d’invisible que el visible amaga.
Subscriure's a:
Missatges (Atom)