La impressió que dona Nàpols al visitant és d’una ciutat que no dona l’abast.
Abast de recollir escombraries, de netejar els carrers, d’adobar voreres i
adoquinats, de restaurar tota l’arquitectura que ha heretat, de reparar l’encrostonat
del ciment de les cases que se sembla sovint un manual d’aluminosi. Nàpols no dona
l’abast a aparcar bé els patinets, a recollir aquell colom esclafat que hi ha al
pedrís d’una porta, no dona l’abast de res, corre pels carrers amb vehicles de
tota cilindrada i carrosseria: cotxes, moto-carros, vespes, patins, bicicletes que
semblen no arribar a l’hora, quasi atropellant els transeünts, esquivant-los,
esquivant-se ells mateixos en una mena de dansa acrobàtica que desafia les
lleis de l’equilibri i fa esglaiar els forasters que ens veiem obligats a les
contorsions d’un torero i que, a sobre, és esbroncat si l’excés de prudència et
fa dubtar de si traspassar no el carrer.
Els napolitans quan parlen entre ells, a qualsevol lloc públic o privat
fan uns ademans i veus exagerades que dona la impressió, sempre, que s’estiguin
barallant.
Malgrat aquest caos, la ciutat sembla funcionar, dona la impressió de
trobar-se just al punt irreversible del caos i la catàstrofe, però no, branda,
els restaurants, els Museus, els transports, els comerços t’atenen, et donen de
menjar, et duen aquí i allà, et mostren
les seves meravelles d’art i et deixen dormir en hotelets ben dissenyats i amb
interesants obres d’art a les parets.
Nàpols sembla una ciutat adelerada, nerviosa, com si el seu passat tan
carregat d’història l’empenyés endavant sense massa manies.
Hi ha aquest contrast tant, potser poètic?, entre el caos, la
saturació, el desendreç i la meravella de les seves obres d’art. Els frescos,
quasi renaixentistes, de Pompeia i Erculano, les estàtues romanes, la
grandiositat barroca de les seves chiese, Caravaggio, les obres povera, el Cristo
velato... semblen descansar amb tota tranquil·litat, relaxades, per
deixar-se veure, deixar-se admirar per visitants de tot el mon, amb aquell deix
displicent i d’orgull local que traspua tot napolità amb qui encetes una
conversa.
Visitant que vas a Nàpols i has tingut la fortuna que cap vehicle no t’ha
esmolat encara els turmells, torna-hi i entafora’t al Gambrinus, potser cap
altra ciutat mediterrània et donarà la mida tant ben presa del que és la
condició humana.
Nàpols, dimecres 25 de febrer del 2026
