Parlar d’art, del que fas, del que vols fer, de l’art que t’interessa dels altres, és un acte de benestar. Fer-ho amb persones cultivades, sensibles, de qui pots aprendre, és un exercici que has anat practicant amb els anys. Avui, amb el productor de cinema Paco Poch tens l’oportunitat exquisida de caminar per la corda tensa i difícil per on s’hi atreveix poca gent. Films impossibles, de culte, de dificultat extrema i radical: El cavall de Torí, Andrei Rublev…obres d’art rotundes que semblen dur a l’esgotament del gènere, a les cavitats inexplorades de la sensibilitat i a la liquidació del llenguatge de les imatges. Més enllà qui gosarà afegir una obra mestre més?
L’art, i els seus artífexs, periòdicament perseveren en tibar la corda de la disciplina per arraconar-la enllà d’un “non plus ultra”.
Aquest és el pes de la història, de la tradició cultural, del llegat artístic del passat: una enorme enciclopèdia pètria a l’esquena sota de la qual intentem encara treballar digne, intel.ligent i airosament…
I d’aquest fat i d’aquesta fal.lera és plaent parlar- ne. El plaer d’enraonar.
Ni que només sigui per l’evanescència immaterial de les converses que es genera entre afins, l’art ens ha estat donat com el fràgil i sublim llir entre els cards del món.
Vilaplana, 16 d’agost del 2025
