SALVADOR JUANPERE

DE SOCLE...

2012-01-27T16:59:00.000-06:00

Procès de construcció de Socle des formes. Acer Cortén i bronze, Cassà de la Selva, divendres 27/01/2012

DE SUPREMATISME...

2012-01-22T13:12:00.003-06:00

Autoretrat en dues dimensions. Acer cortén 24.01.2012

Justine entra irada a la biblioteca del casalot. En uns expositors on hi ha llibres oberts i subjectats per vetes elàstiques s’hi distingeixen clarament dues obres de Malèvich: els dos Autorretrats en dos dimensions de 1915. Justine els pren d’una revolada, els aparta i al seu lloc hi situa un altra mena d’imatges. Hi podem identificar el quadre de Millais, Ofèlia morta, i una obra de Brueghel, potser El triomf de la mort o La matança dels innocents...És una breu escena de la pel·lícula Melancolia de Lars Von Trier. La substitució traumàtica d’unes obres per les altres, el Suprematisme contingut deixant lloc al romanticisme delirant o al realisme turmentat, és una de les metàfores visuals més belles del film. Em pregunto: què hi vol significar? ¿perquè l’autor ha escollit precisament Malèvich i concretament aquestes dues obres?, ¿el Suprematisme hi representa la cara menys socialitzadora de l’art?, ¿la pirueta intel·lectual més conceptualitzada i elitista?. El Suprematisme, aquell “desert, on no existeix altra realitat que la sensibilitat...” i “la sensibilitat –escriví Malèvich- es convertí en l’únic contingut de la meva vida”. En mig d’un ball d’aparences i d’hipocresia Justine sent el dolor d’una premonició fatal. No hi ha cap esperança. Obrim els fulls del llibre per on la vida es presenti en la seva imatge més amenaçadora, aterradora i cruel. No hi ha salvació, ni a través de la sensibilitat ni de res.

Lars Von Trier fa l’ullet a Sacrificio de Tarkovski . El mateix infant com a punt central de la narració, l’innocent que encarna alguna mena d’esperança o d’immolació inútil. A Sacrificio l’adolescent rega persistent i vehement la soca d’un jove roure, a Melancolia l’esquelet d’una cabana de bastons empara fràgil l’imminència de la catàstrofe final.

En art, ¿deixar la complaença hipnòtica de l’autoretrat per a mirar fit a fit el cataclisme del mon? Si tot és inútil prefereixo el cultiu suprematista de la sensibilitat i si no, també.

Barcelona, dissabte 21 de gener 2012

DE DECIDIR...

2012-01-15T12:43:00.005-06:00

Dijous matí. Un puntual exercici de nostàlgia; i rere, la proclamació d’una gran evidència que sovint ens neguem a constatar: que ens hem fet grans. Davant d’un auditori postadolescent hem mostrat les imatges de com érem quan érem com ells: una jovenalla que començava a tastar la vida adulta i que s’estrenava en moltes coses, l’independència, l’emancipació, la vocació i altres pràctiques sensorials i intel•lectuals. Ho fèiem (a diferencia de les promocions d’ara) al ritme que ho feia el país, que s’estrenava en la pràctica de la democràcia en uns temps d’estrenes i d’agitacions generals rere la serp agònica del franquisme. Uns anys de restitucions i optimismes.

El look delata el pes d’aquests trenta-dos anys transcorreguts, les xolles, els suèters cenyits, la pota d’elefant, els delata tant com l’esveltesa de les nostres figures i la grogor de les diapositives. Hem arribat fins aquí, no tots, -ai la dalla cruel de l’atzar!- i ja duem en el cos menys pèl i més volum, com duem a les esquenes el perfil professional que les habilitats i les capacitats de cadascú han aconseguit arrencar al dia a dia.

Un convenient exercici de nostàlgia. Com la inicial posada a les oracions d’un text, aquell temps del passat és la lletra capital per escriure la declaració personal “...d’estar decidit. El que no sé ès a què, o per a què m’he decidit...”(1) .

Amb els anys, en la voràgine dels anhels, els treballs i les persistències, un va descobrint lentament i amb plaer quin era el perfil, el dibuix fenomenològic d’aquella decisió.

Algun propòsit o revelació hauria de tenir el fer-se gran.

Barcelona, dijous 12 de gener 2012

(1) Rüdiger Safranski. Heidegger y el comenzar. Fundación Coam 2006

DE CONSTUIRE UN SOCLE...

2012-01-14T10:41:00.001-06:00

Socle des formes, procès de construcció. Dissabte 14 de gener 2012
Acer Corten i tall en plasma

DE MÉS ESCALES...

2012-01-14T10:30:00.002-06:00

La imatge de les escales em persegueix, em captura. És el conte de les deu mil hores que resten d'una feina, la torna d'un projecte que segueix viu en la memòria i en les fibres de l'emoció.

http://www.enresidencia.org/node/104

Procès de construcció de l'escultura "Socle des formes", avui dissabte 14 de gener 2012

D'AUTORETRAT...

2012-01-06T05:16:00.007-06:00

Suprematism: Self-Portrait in Two Dimensions

Acer corten i cartel.la,2012

DE PROTEGIR-SE...

2012-01-01T15:59:00.004-06:00

Matí de l'1 de gener 2012
Al Jordi i la Paulina

Hem pujat fins a les alçades a ritualitzar el traspàs de l’any. Ens semblava com si la topografia extrema ajudés a divisar uns temps que avancen en la més desconcertada incertesa, uns temps d’esglais i d’abismes. Fem del dring de les copes de xampany i de la golosia frenètica del raïm, just a mitja nit, el ritus descregut per un nombre que traspassa d’unitat i ens afegeix càrregues de vida, alguns dolors i un nombre vehement de propòsits. Temps estranys per l’ordre de les coses que ens semblaven inamovibles fins ara, per l’economia, la política, el treball, certs valors...La conversa deriva i recala per entre la literatura i el capitalisme mentre a taula una espatlla de xai exhala un fumerol de delícies que sembla mimetitzar la boira esponjosa que divisem a la cavitat de la vall de Bellver.

Recloure’s amb amics a veure mudar una nova xifra del calendari és un acte d’egoisme extrem, d’autodefensa, de covardia -cal confessar-ho-. Ja no estem perquè els anys que passen tant depressa ens agafin en soledat i per sorpresa, desprotegits. Passejar entre avets afilats per un camí de neu, fotografiar el sol que declina, parar taula, xerrar discrecionalment i besar la parella: subterfugis de camuflatge, abrics de plaer davant els atacs persistents dels dies, inclements.

Guils de Cerdanya 1 de gener 2012

Capvespre del 31 de desembre 2011

D'ENDERROCS...

2011-12-22T13:21:00.006-06:00

Annex I, dilluns 19 de desembre 2011

Annex I, Treball de les cordes, 1976. foto cedida per X. Aballí

Al Magí Baleta i l’Enric Pagès, in memoriam.

Com una víctima dels efectes d’un eficaç bombardeig selectiu, el que fou edifici Annex I de la Facultat de Belles Arts, aquest matí ha aparegut enrunat. Ens impressiona la magnitud del desordre quan l’escamot de piconadores i retros entren en acció destructora. Ens sorprèn la irrupció del caos, l’eficàcia anorreadora de l’entropia aplicada al discórrer ordinari de la vida. Ens impacta la rapidesa concloent de la destrucció enfront de la lentitud que cal per construir, per edificar, per a repartir, impartir i distribuir alguna mena d’ordre. Ens fa reflexionar qualsevol precipitació de l’esfondrament, de demolició, perquè és un atemptat contra la perseverança de la memòria personal, un pols contra la linealitat tranqui-la del viure.

Aquest edifici, una baluerna estranya que mai va ser usat per a la disciplina artística per al que fou projectat, s’inaugurà coincident amb els nostres desvetllaments artístics, vocacionals, just ingressats a l’aleshores Escuela Superior de Bellas Artes San Jorge. El segon nivell, aquell espai immens, net, d’altíssims murs sense finestres, il•luminat zenitalment per una claraboia còncava de fibra, entre els anys 1976 i el 1979 va acollir els treballs incipients, les instal•lacions, les festes, els esports i el diletantisme d’una colla d’amics que l’atzar ajuntà i que el devenir de la professió ha compactat en alguns casos o han disseminat en d’altres.

Avancem esquivant el bombardeig de coses que perdem, éssers, llocs, arquitectures o vivències que ens esclaten pels voltants.

DE L'ALTRA BANDA....

2011-12-18T13:17:00.001-06:00

Havia acabat de llegir el llibre de qui la llibretera li havia fet grans elogis: sensacional, absolutament magistral!. Es prometia, una vegada més, no fer cas ni de la critica de la premsa especialitzada ni de l’entusiasme a l’engròs de la botiguera, només de la seva única i desordenada intuïció quan aquesta es podia permetre una dosi escaient de temps fullejant a l’atzar per les llibreries. O de la recomanació de col•legues fiables, o de les pròpies filles, que ja li sabien els tics, les exigències i la refracció instintiva cap als relats. Una bona novel•la, per molt que excavi en el present més rabiosament postmodern, no deixa de ser una ficció –es deia-, una novel•la de bona critica, d’un autor de culte, no deixa de refregar-te per la cara una trama i en molts cassos una bona trama com una hàbil estructura formal, bella, delicada, enginyosa que pot sustentar finalment un contingut prim, com una lona que tapa la vista de l’edifici, l’edifici que ens agradaria de veure amb claredat, amb tota la seva crua nuesa...Una novel•la, encara que excel•lent, no deixa de ser una combinació aleatòria de possibilitats del real i davant del real ell preferia l’original. La poesia, l’assaig, és un altre mètode, es constitueix en realitat; la vida rarament s’expressa o es manifesta en format de poesia, ni d’assaig, la vida no reflexiona sobre ella mateixa, discórrer i prou, flueix com una narració, a vegades amb l’habilitat i la sofisticació d’un guio perfectes. De tant perfecte, el guió de la vida sovint sembla inversemblant, com la construcció meticulosa d’una trama impecable de novelista. La poesia, l’assaig, la memorialística, la diarística son un esforç més enllà de l’ordinari de la vida, un tomb pel fil de la tragèdia bisturí en mà.

I s’havia posat a l’ordinador empès d’un resort instintiu, com si una alarma hagués disparat el timbre d’un despertador fa temps programat. I recordava que dies enrere havia tingut una idea que de cop li semblà banal, però que amb els dies semblava adquir consistència, una idea per a un text pel blog, un text presumiblement, inusualment llarg, un petit assaig?, una prosa poètica?. La idea era d’un text pivotant entre dues pintures d’autors ben dispars en el temps. Posem per cas entre un caravaggio, de qui recentment havia vist, de nou a Roma, el Sant Mateo i l’Àngel i un fontana, el pintor dels traus, dels estrips, de les punyalades a la tela, dos artistes ben tràgics d’altra banda –s’havia dit-.

La idea s’estava al racó d’una pàgina del quadern d’apunts, com una petita brasa que l’ocupació quotidiana mantenia viva colgada de cendres. Ocupacions diverses, projectes materials, tasques professionals, el delit manual, l’artesania i les seves panacees afegides a la lectura autoimposada d’aquella novel•la prestigiada li havien impedit de posar-s’hi a treballar.

La lectura de la novel•la “tentacular d’aquell gran narrador insolent, heterodoxa, savi i irreverent..” avançava, efectivament, amb algunes hàbils formes de sorpresa i certs punts àlgids narratius, però sense el suc que fa que la boca es lubriqui d’una salivera que alimenta també el cervell i que el neguit de l’immersió traspassi cap a les entranyes i les faci tremolar de plaers varis i d’ereccions creatives.

Ocupacions de la vida material, al cap i a la fi, la seva ocupació primordial el mantenien a resguard simètric del consum de “hits” destacats de la literatura i de la seva tendència impulsiva a la pròpia escriptura. Impulsiva i vehement, com fogonades, com espasmes, aquella estranya tendència, o necessitat d’escriure era prudentment temperada i dosificada per la feina, per la professió, la vocació. Una professió que sortosament –es deia- s’estenia per sobre de les coses materials.

I així va abocar el text al blog, sense llimar-lo, sense mesurar-lo, amb una lleu pressió de la punta del dit índex al mouse, directe cap a l’altra banda, cap a l’impúdica dansa immaterial de la xarxa.

D'ARENA DEL MÈDOL, TRIBUTUM

2011-12-15T10:31:00.007-06:00

Instal.lació Tributum. RAER de Roma, novembre 2011

Arena extreta de la pedra del Mèdol de les muralles de Tarragona.

D'ARENA...

2011-12-13T12:20:00.001-06:00

Detall de la instal.lació "Tributum" formada per arena procedent de la muralla de Tarragona. Fotografia Miquel Romans

“Era, supuestamente dijo una vez, como hundirse en la arena. Es posible que por este motivo, pensaba Janine, la arena desempeñara un papel tan importante en todas sus obras. La arena lo conquistaba todo. Constantemente, seguía Janine, pasaban ingentes nubes de polvo a través de sus sueños diurnos y nocturnos y, arremolinadas sobre las áridas llanuras del continente africano, corrían hacia el norte, sobre el Mediterraneo y sobre la península ibérica, hasta que en algún momento, como cenizas de fuego, caían sobre el jardín de las Tullerías, sobre un arrabal de Ruán o sobre un pequeño pueblo de Normandía, penetrando en los intersticios más diminutos. Flaubert veía el Sáhara entero, decía Janine, en un grano de arena oculto en el dobladillo de un vestido de invierno de Emma Bovary, y, según él, cada átomo pesaba tanto como la cordillera del Atlas.”

W. G. Sebald (Los anillos de Saturno)

D'ESPECTADORS...

2011-11-30T13:42:00.000-06:00

In attesa di...(Sequenza di Fibonacci) Roma. foto: Yamina Tavani

DE SOCLE...

2011-11-26T02:14:00.000-06:00

Projecte Socle des formes..
(virtualització: Marc Torres)

D'ALL'ITALIA...

2011-11-21T13:46:00.000-06:00

http://www.stile.it/cultura-e-spettacoli/arte/arte-mostra-juanpere-italia

DE LA DIMENSIÓ DEL TALLER...

2011-11-18T16:27:00.000-06:00

"Es curioso, cuando decidí quedarme en el taller...me pareció minúsculo...Tenía pensado irme en cuanto pudiera porque era demasiado pequeño. Pero cuanto más tiempo me quedaba, más grande se hacia (...) Tenía suficiente espacio para hacer lo que quería."

Michael Peppiau, En el taller de Giacometti Editorial Elba. Barcelona 2011 pàg 15

DE MOURE PEDRES...

2011-11-18T16:21:00.003-06:00

"Los escultores son padres estupendos, sobre todo para las hijas. Son ágiles físicamente, inmensamente prácticos y creativos, y pueden mover grandes bloques de piedra."(x)

A la Paula i la Diana

Hem trescat novament per Roma abrusats pel pes esclafant de la pedra, hi hem resseguit els blocs modelats per l’escultura, per l’arquitectura, hem sortejat absorts els fragments dispersos del passat. Hem esmolat les lloses peregrinades dels marbres de colors per temples, palaus i vies, hem descendit a l’estratigrafia dels segles i respirat la pols llatina dels rajols. Hem sentit a la carn la fugacitat i la indefensió de la vida enmig de tanta duresa construïda, de tanta afronta contra el temps, hem transitat per una densitat apesarada, dura, que es lubrica de neguit humà de la ciutat. Ens hem mogut amb les filles, entre grans blocs de pedra erèctil, i hem presentat a la ciutat eterna l’arena proletària dels carreus tarragonins.

Som aquí, com la pols esvalotada pels segles, dipositant-nos per entre cornises, volutes i formes infinites de la talla del marbre, practicant l’erosió implacable del segles, el turisme cultural, i la fascinació pels enderrocs. Hem estat atacats novament per la síndrome d’Stendhal i sacsejats en la part més fràgil del ser contemporani.

Revisitadors de Roma, poluïm la nostra descendència –les dues filles- del llegat colossal de la pedra i les bresem al vaivé humanista del Mediterrani, panteó de vanitats i barbàries i endreça civil, sublim enginyeria de la vida.

Roma 10-14 de novembre 2011

(x) Mary Moore a Henry More, Ser escultor. Editorial Elba Barcelona 2011

D'ARENA DE TARRACO I FLUXE DE SILICONA...

2011-11-16T02:43:00.001-06:00

http://es.noticias.yahoo.com/instrumentos-esculpir-transforman-arte-195434750.html

DE FORMES DE PURESA...

2011-11-14T13:12:00.008-06:00

http://es.noticias.yahoo.com/instrumentos-esculpir-transforman-arte-195434750.html

Instal.lació "Tributum" amb arena de les muralles de Tarragona. Sala de la Real Académia de España a Roma. Novembre 2011

-Li semblava ara que tots el seus treballs eren uns tributs estetitzats, mesells, ofrenes servils a un imperi esfondrat que mil.lennis enllà no havia sinó colonitzat ferotgement els aborígens dels quals ell descendia amb tota probabilitat. Aquella esvelta becària de l’agència de notícies, estudiant de màster de periodisme, provenia de l’Amèrica llatina i s’apropava i contemplava el seu treball amb un respecte i una delicadesa tals que li van fer sentir rubor. Va sentir una fonda regurgitació de si mateix, com un fosc eco de traïció cap alguna causa imprecisa, molt viva i dolorosa. Li semblava haver-se endinsat llavors a les pàgines de la novel.la que llegia, “somnia que és dins d’un llibre” d’un autor de culte que l’havia arrossegat per la presió mediàtica i la cretinesa general de les modes. I va visualitzar la frase del llibre que li havia causat més impacte: ”un enamorat d’Itàlia, plenament conscient de la crueltat de la mirada llatina sobre el món” . Si. En temps postcolonials ell havia vingut amb els seus atributs formals a reconèixer un deute amb la metròpoli. No era precisament un deute de dignitat cap als vernacles anorreats de les colònies, li semblava que ni ell ni la becària periodista mantenien els mínims de criticitat, de dignitat històrica. I hauria volgut ser llavors un autor càustic, incorrecte, incòmode, rebel. Un pur activista.

Pero era agradable -s’ha dit- que ens apassioni el pur tacte dels materials, que compartim el plaer de la poètica i per la construcció de metàfores i que “hi hagués tantes formes diferents de puresa...” -

(*) les cites de: El mapa i el territori de Michel Houellebecq Anagrama

DE BAROCCO...

2011-11-07T05:41:00.002-06:00

http://www.youtube.com/watch?v=kGc_DrptLmw
BAROCCO Videofilmació (edició curta per a YouTube).
(flux de silicona)
Realització: Miquel Romans
Producció: Marc Torres

DE MARBRE...

2011-11-05T06:05:00.001-06:00

Catàleg "puntelli" i peça de marbre.
http://www.teknemedia.net/archivi/2011/11/10/mostra/45884.html

DE FIBONACCI...

2011-10-28T02:55:00.000-06:00

Peça "55 cargols" de la instal.lació "A l'espera de..(Successió de Fibonacci)" 2006-2011, bronze i marbre

DE LA PARAULA....

2011-10-25T01:42:00.002-06:00

Al Carlos Aparicio

La poesia es lo que me cura, lo que me quita las angustias y me devuelve el equilibrio...

Jorge Oteiza

Allò que has pensat o dit i fins i tot escrit en alguna banda, de cop i volta, al lloc més imprevist i inverossímil t’assalta, clar, contundent i lluminós en veu d’un altre. Al hall d’espera d’un dentista (encara que aquest sigui manifestament infectat pel virus de l’art i de l’estètica), no és el lloc on hom espera trobar-se textos d’Oteiza. Un poema seu t’ataca a traïció, et pren per les solapes i et regira al silló.

“Noté que de mis esculturas

salian palabras...

(...) así pasé de mi lenguaje de escultura lento y caro

a esta economia de lenguaje más feliz, mas seguro.”

Brutalitat de l’evidència: mai les idees, les sensacions, les intuïcions son de la nostra exclussiva propietat. Algú ja les ha pensades abans. ¿O és que som pensats per les idees..?

Has recordat Steiner: “Els nostres pensaments han estat pensats, són pensats, seran pensats milions i milions de vegades per altres. Són d’una banalitat infinita, estan molt vistos. Són material de segona mà.”

Pensar que la materialitat cara i lenta de l’escultura que fas, que l’aproximació afamada cap aquesta iconografia disgregada i expandida, que aquesta juguesca semiòtica amb el seu final anunciat, ja et reclama, et commina, et deriva cap a l’economia, cap a la desaparició a través del foc purificador de les paraules. Pensar-ho a través de pensament d’alti. Pensar-ho.

Acabada l’escultura et vingui la poesia. Exhaurida la densitat lenta i feixuga de les formes et vingui el pensament lluminós de la paraula.

Pensar la felicitat i la seguretat.

Barcelona, dilluns 25 octubre 2011

DE FLAMES PERDUDES...

2011-10-23T16:16:00.000-06:00

El cor de Salvador Juanpere, amb algunes flames caigudas...

Al recordat company Guillermo Tejeda Tex.

M’arriba una imatge per correu. Hi percebo el que sembla una obra meva que ja havia oblidat totalment. Pel text que hi acompanya l’amic deu tractar-se d’una evocació feta en pedra, en clau d’intercanvi, d’una esplèndida pintura seva: un cor flamejant que guardo al poble, a casa, a Vilaplana.

Aquest objecte pixel.lat de formes imprecises, probablement en alabastre, que ja presenta “algunes flames caigudas...”, i dipositat,”sobre la nostra taula de centre, dia tras dia fa ja més de 20 anys”, retorna ara, com el bumerang sorpresiu que irromp en sec a la pantalla en suspensió de la memòria. L’objecte intuït s’il•lumina i batega de sobte com un motor enferregat i feixuc. Veinte años no es nada –sabem- i un objecte artístic aspira a la impunitat defensiva de l’oracle: ...ars longa. Una matèria de flames se li ha després a aquest cor desmembrat de fa vint anys que ara em costa de reconèixer, uns fragments que el temps ha anat amputant, gastant. Damunt la taula de l’amic l’escultura recupera lentament la seva memòria originària de pedra. I nosaltres, observadors aviciats del mon i les seves cuites, seguim obsedits a fer més coses, objectes, flames, llums que el temps apaga, desgasta, recula.

Mira-sol 23 octubre 2011

DE PUNTELLI...

2011-10-15T01:28:00.000-06:00

DE GENT COM JO...

2011-10-14T02:17:00.004-06:00

http://juanguillermotejeda.wordpress.com/2008/09/16/desplome/

-He estat avar: mai he tingut de sobra,

sempre he anat per més al camí ral;

per molt que posseís, sentia’m pobre

Joan Margall, La fi d’en Serrallonga.

“La gente com yo, si es que la hay, lee con alarma y satisfacción las noticias sobre el desplome de bolsas y quiebra de grandes bancos”, –escriu el meu recordat company Guillermo desde Xile- a propòsit del desgavell apocaliptic actual del sistema economic. Aquest cop no calia esperar que els bàrbars ens arribèssin per la frontera com al poema de Kavafis, els teniem ben instal.lats a dins, sense despertar sospites o fent una música de país de xauxa que a tots ens semblava prou seductora, amable i progresista. ¿Qui, algun cop, ha pensat que els que manegen les finances, els grans capitals, siguin cultes, intel.ligents, vius? El trò els ha petat -ens ha petat, de retruc- als dits, per rucs, per infantils, per avars. La sofisticació de l'ambició, la conceptualització de l'especulació s'ha revelat com el que era: una pura escenografia basada en el no-rès i orquestrada per personal amb màsters en usura i profecies del passat. Tots ens hem deixat inundar per aquesta espuma de creixement il.limitat, vertiginós, de plusvalua exponencial, tots ens hem deixat estabornir per la panacea d’un final de la història arcàdic i triomfant, rutil.lant. Tots haviem baixat la guàrdia del pensament i l’ideologia, tots haviem dimitit en sensatesa i haviem renegat de la memoria d’un passat moderat, de la sostenibilitat de l’estalvi, de la digne austeritat dels postres pares i avis. ¡I aquí visquin les càtedres d’economia, la vida a crèdit i els gossos lligats amb llonganisses hipotecades!. Com l’antic amic xilè, dec ser una mica medieval, per genealogia rural o per necessitat de l’ofici practicat i de la vida que el sustenta, a mi no m’ha enlluernat la febre de l’or ni les seves quincalles de simulacre. Per això, junt amb la preocupación i el mal d’alarma pels fectes d’aquesta catàstrofe general que colpeja –com sempre- bárbaramente els més dèbils i a la generación emergent dels nostres fills, reconeixo un deix d’intima satisfacció per veure sofrir els agents borsaris, els banquers i els sagaços inversors especulatius.

Esades, Business Schools, Eadas, Agències de Crèdit, de Qualificació, de Rating, Censors de Comptes, de Crèdit i altres lluminàries pedagogiques o auditores…gent com jo, si és que n’hi ha -i com l’amic Tex-, ens preguntem: ¿no heu estat capaços d’escriure sobre pedra a l’entrada dels abrillantats gabinets aquell principi ecològic de l’estiramenta desaconsellada del braç per davant de la màniga?

¡És l’economia (especulativa), imbècil!

DE RESQUILLS...

2011-10-05T08:41:00.001-06:00

http://www.senyeditions.com/ediciones/salvador-juanpere--resquills

Impresió Giclée i gofrat amb planxa de coure. Edició de 13 exemplars. 38x38cms. octubre 2011

DE TALLAR PUNTELLI...

2011-09-20T11:02:00.003-06:00

Procès de talla del puntelli "David de Bernini"
Mira-sol, dilluns 26 de setembre 2010

DE BEL AIR...

2011-09-11T09:17:00.003-06:00

El problema és que som i estem a punt de no ser.

Roman Opalka

Quan una trucada intempestiva t’anuncia la desaparició d’un antic amic et passa per davant el filó esmolat del seu record, amputat. Caigut al silló, com recuperant l’alè i blasfemant entre dents, incrèdul, reconstrueixes la seva imatge: els llargs cabells rossencs, el rostre nòrdic, agrest, la mirada esquiva, potser tímida. I refàs ademans, el deix que cadascú du, que ens identifica, l’expressió gestual, la modulació de la veu, el moviment de les mans, el balanceig propi al caminar..
“-ha mort l’Enric de Palamós”*.
I ara el veus nítid –tants anys enrere- entregat al plaer espontani de la pintura, amb aquella alegre despreocupació que et fascinava. Pintant perque si, sense raonar-hi ni haver d’enraonar-ne, només que fent ús del seu bocí heretat de geni ampurdanès i de la portentosa intuïció i sensibilitat innates. El veus disposant els colors amb el cap inclinat, avançant i retrocedint desde la tela, compartint aquell seu luxe de xala amb als amics, amb els companys d’opció, com una festa de pintura coral, amb un aire bell, aparentment indiferent.
Amb els anys va anar deixant de pintar. Ho va deixar. Ho ha deixat, pot-ser a canvi d’un Bel Air definitiu.

Mira-sol, dissabte 10 de setembre 2011

* Es tracta de l'antic company d'estudis de Belles Arts, Enric Pagès O'Connor.

DE LA FEINA QUE ES FA...

2011-09-09T12:24:00.000-06:00

S’ha llevat molt d’hora avui activat per un ressort intranquil, inquiet. Semblava que al país, al carrer, a casa o baix al seu taller, la feina per fer aguardava impacient i alarmant com un despertador. Només deixondir-se, mentre persegueix l’esmorzar, la ràdio difon un discurs que sembla interessant. Escoltant abaltit, pel to i per l’emotivitat, li semblen les reflexions habituals i subtils, d’un creador, d’un artista, potser. ¿Un novel.lista, un historiador, un arquitecte guardonat? O tal vegada un heroic i inconegut artesà? ”..l’amor i passió que sento pel meu ofici; jo reivindico l’amor pel meu ofici. Jo estimo la meva feina per aquell instant, per aquell moment, aquells moments que donen sentit a la meva professió. Aquesta obsessió malaltissa per...”
Amb el rebuf de la cafetera s’ha perdut les darrers paraules, a aquesta hora les orelles encara no afinen prou i la feixugor matinal de les mans exagera el dring de les tasses al prestatge. M’interessa, qui és? -ha pensat. Entre encendre el gas de la torradora i el deixar-hi dues llesques de pa ara ha pogut sentir: “si ens aixequem ben d’hora i ens posem a pencar....imparable”. No pot ser en Sennet -parla en català. Algú que el cita o que cita a Weber. Al primer raig d’oli damunt del pa el cervell ha anat desentumint-se i en sec ha comparat aquella frase que li agrada rememorar: “...la convicció cada cop més ferma de tenir com a destí a la vida el fer precisament el que es fa ”. Finalment ha obert la televisió. Senzillament era un entrenador de futbol, eL Pep. Està clar, ahir li van donar la medalla del Parlament.
Era molt d’hora i el pa torrat lubricat amb l’oli de Vilaplana entrava pel paladar tota la verge viscositat que el cos sembla que necessita a aquesta hora per activar-se. Per baixar al taller a reprendre la feina. A tornar a la recerca d’uns instants que anhelem imparables, com una obsessió malaltissa, com un entrenament esforçat en el sentit de la vida i en la passió per la feina.
Senzilla i humilment, com un esport.

Mira-sol, divendres 9 de setembre 2011

DE LA TERRA...

2011-09-08T08:07:00.001-06:00

El domini de la terra em tiba

Les Planes, Vilaplana, dilluns 5 de setembre 2011

DE NO DIR...

2011-09-04T13:35:00.003-06:00

El que no puc anomenar,

allò que no convé que anomenem,

no fa gens ireal el que hem viscut.

Bartomeu Fiol, Carants

Una copa de vidre oblidada damunt del marbre.
Cau la tarda i al mur de la serralada el sol esculpeix depressa contrallums entre els abismes.
Un silenci s’exten pels teulats i la bòveda celeste enfosquida s’agita de trajectòries de moixons que van a jòc.
El terrat cau en una fresca quietut i fa de mirador silent del dia que llangueix damunt del poble.
Les paraules dites, els mirars, el tacte, el riure i els desitjos es dissolen en la penombra que tot ho cobreix i dissimula. Tot ho confón el perir del sol que declina rere el jaç de carenes. Un brou de llums apagades i colors saturats cobreix la turgència de les formes i ens deixem posseïr per aquest baume narcòtic i vegetatiu que sembla relativitzar confortablement tant l’avidesa de l’amor com la premonició de la mort.
El brill del veire, minùscul, viu i burxant la foscùria, sembla reclamar funció, com un calze inert necessitat de litúrgia.
Damunt el palmell vetejat del marbre, la cavitat del vidre reté solatge de vi, viscositat de saliva, ditades, i un reflex invertit de l’ocàs: balbs senyals, signes, desigs del que no es pot dir, anomenar, de l’inexpressable.

Vilaplana, 19-29 d’agost 2011

DE LETRINES A KESSE...

2011-08-22T09:21:00.004-06:00

Cap de Marc Aureli al MAT (fragment)

He tornat a visitar el Museu Arqueològic. Molt de tant en tant i en temps de vagareig em ve de gust deambular per l’arqueologia tarragonina, i especialment per les peces d’aquest museu calorós d’arquitectura neofeixista. Només la contemplació, una vegada més, dels rínxols de marbre de l’emperador Marc Aureli valen un nou èxtasi estètic reparador d'exilis per als que procedim de la vella Kesse.
Després, per no entrar precipitadament al mon modern, i com necessitat d’un estat de descompressió, m’he permès un cafè a Las Vegas Bar, ben a la vora. Les letrinae d’aquest establiment son també una peça d’arqueologia digna de ser visitada. Aquí el mon romà s’ha preservat en la seva més genuïna transmissió, sense intervenció de ciències museístiques, ni càtedres d’arqueologia, planer, com l’expressió popular: més antic que el cagar

http://www.mnat.es/cat/mnat/index.html
Kesse, dijous 18 d’agost 2011

DE MUSES...

2011-08-22T05:53:00.000-06:00

“la meva patria, la meva família, és la terra que gira, la brisa del vent, els núvols que passen”

Brancusi

Brancusi segueix sent-me un confortable puntal. Torno a resseguir les imatges preses per l’escultor del seu taller de l’Impasse Ronsin i hi reconec molts dels meus referents dels 80’s (sense llavors ser-ne massa conscient). Ara, i després de tants anys de feines, el romanès segueix exercint en mi un magnetisme menys formal, però més conceptualment seductor. El meu treball s’ha desmarcat d’aquella essencialitat primitiva i naturalista de l’escultura en fusta de Brancusi, però sempre que l’ocasió ho porta, quedo de nou pres per l’atractiva sensualitat, per la poètica materialitat i l’honestetat del treball d’aquest escultor essencial.

Si la l'afecció moderna de l’escultura, podria repartir els seus bacteris entre rodinians, gonzalezians, gargallians, giacomettians i brancussinians..., jo em declaro impunement atacat per aquest darrer. Sense prejudici d’infeccions posteriors tipus Beuys, els povera italians, Pistoletto, Bruce Nauman o alguns anglesos dels 80...ara que l’exposició Serra-Brancusi ens ha tornat a refrescar el deute amb el mestre romanès, sé que algun germen nou, algun protozou més entrarà subtilment a la meva obra.

¿Que conté aquest marbre blanc de forma ovoidal que insinua un rostre femení decantat? ¿Què insinua aquesta musa dorment d’ulls closos ametllats?. Muse endormie sembla ser l’exacte exemple, en escultura, del que Richard Serra defineix com l’immanència, és a dir, tot el contrari de la vague abstracció, de l’especulació malabarista de les formes o de la immaterialitat eixorca. Aquesta Musa absent i reservada sembla contenir la pulsió ontològica de la pedra, sembla mantenir el pols de l’energia del marbre, la força condesada de la seva estructura mol.lecular. Aquesta escultura sembla estar tensionant un moment allargassat i silent en que un model i un sistema de l’art n va anar substituint un altre. La Musa brancusiniana sembla un còdol situat a la vasta corrent del mon modern que gira, tallat per l’erosió persistent del temps i del vent i a l’ampar d’uns núvols agitats, que passen i passen, rabents.

Calonge dimarts 9 d'agost 2011

DE "PUNTELLI"...

2011-08-10T12:07:00.005-06:00

Puntelli nº 1. 15x6,5x6,5 cms, marbre.

...hi ha una relació proporcional entre el volum de les escultures que aquesta obra pren com a referències, els espais del taller -l’espai hegemònic, cultural, històric- on aquelles es van realitzar i les dimensions dels puntelli amb el meu espai de treball, el taller. Hi ha una relació proporcional entre la seva fisicitat fragmentada, abstracte, i la voluntat metafòrica d’evocar la representació complerta d’un cos humà amb la seva càrrega de seguretat i plena convicció en uns temps ben apuntalats. Hi ha l’equació poètica entre el Gran Taller que conté el pes discursiu de la història, i aquest intent minúscul, discret, com una suggerència només, com un residu o un vestigi de la poca convicció que tenim d’afegir-hi alguna cosa que valgui la pena de ser feta, de prevaldre, de ser, en el nostre present d’enrunament i entropia.

Puntelli, només.

Mira-sol, dimecres 10 d'agost 2011

DE MUSES...

2011-08-10T06:37:00.002-06:00

“la meva patria, la meva família, és la terra que gira, la brisa del vent, els núvols que passen”

Brancusi

DE QUE ELS DÉUS, SANTA MÒNICA I BENOÎT MANDELBROT ENS ASSISTEIXIN!!!

2011-08-07T03:08:00.006-06:00

http://www.youtube.com/watch?v=Zb84dh4vybc

Cuando voy al Whitney ya no estoy seguro de si voy a encontrarme a Arnold Schwarzenegger reflexionando sobre sus músculos en el vestíbulo o si hay otra retrospectiva de Edward Hopper, siendo ambas cosas básicamente carnaza para atraer a las masas. Así que hoy en día muchos museos parecen buscar su supervivencia en el mínimo común denominador de sus programas.

De Richard Serra Escritos y entrevistas 1972-2008 Universidad Pública de Navarra. Pamplona 2010 pàg.107

DE COLOR...

2011-08-07T02:27:00.002-06:00

Constel.lació de rocs de marbre (fragment), impressió de dibuix i talla de pedra. 2011

"Quizà vea el mundo con más claridad en blanco y negro. Hay quien lo ve en color. Yo hice la asignatura de color de Albers, pero no pienso mucho en ello. Sí, en cambio, en el blanco y negro. Pienso en sus variaciones, en sus matices. Sin duda por relación con el dibujo"

Del llibre Richard Serra, Escritos y entrevistas 1972-2008 pàg. 89

DE BAROCCO...

2011-08-06T17:04:00.002-06:00

Miquel Romans i Marc Torres (al taller d'aquest a Sabadell) en la filmació del video Barocco, una de les peces a incloure a l'exposició, al novembre, a la RAER
http://www.raer.it/folders/actividades/actividades.php?day=30&month=11&year=2011

DEL PINTOR ROBUST...

2011-08-02T00:19:00.002-06:00

A l’àrida flaccidesa del meu jaç m’encomano a tu, vagina humida, Susanna làctica del Tintoretto robusti.

Mira-sol, dilluns 1 d’agost 2011

DE LA FORMA DE LA POÈTICA...

2011-08-01T17:01:00.000-06:00

La continuació és la nostra comesa:

continuar, continuar, continuar,

B. Fiol

Jo m’entest en fer –inconegut Bartomeu-, forma poètica de la idea.
Però a la forma li regeix la física i no es deixa diluir en l’etèria química benaurada “que ens mena d’una idea a un altre”, com ho fa l’abnegada parenta pobra, la poesia.
La matèria de la forma s’enderia a arrapar-se a les idees, i les idees la segresten com tentacles furients. La matèria té un particular mètode de tractar la poètica , la despulla i la deixa reduïda a una mera presència física dempeus, a flagrant existència quasi obscena. Les idees i la matèria es conjuren per execrar despullades formes, pesos i mesures situades a l’espai, inerts.
La poesia, en canvi, es decanta per un alambí de químiques etèries, com gasos destil•lats i lleugers, volàtils, en una lògica especial que narcotitza d’inconcreció feliç i polisèmica, oberta.
La sintaxi de la forma -l’escultura, posem-, és el most ressec, l’escòria, el cagaferro que queda enmig de la compressió d’una idea i un altre, fosilitzada.
Insistesc a treballar i mai abasto plenament la poètica de la forma ni la forma de la poètica, només arribo a una aproximació híbrida d’aquell comportament que en diem conceptual.
Llavors, insatisfet, torno a la comesa de continuar, continuar, continuar i m’alineo amb vós -ideaferit Bartomeu-, a les files dels qui “malden exasperadament per expressar el seu desgrat”

Calonge, dissabte 30 de juliol 2011

DE GOSAR DIR...

2011-08-01T10:50:00.000-06:00

“si un pot topar-se llibres ja tant fets...

¿per què molestar-se, com bubotes,

A fer més llibres nous?

Bartomeu Fiol, Per què molestar-se?

Potser només gosar de dir el que ens va agradant profundament ja és un titànic esforç de creació, un gest sobrehumà d’honestedat, un llampec de geni i de ràbia alhora.

Ho diré: Carants, de Bartomeu Fiol

Calonge, divendres 29 de juliol 2011

DE GAMIS...

2011-07-22T01:24:00.001-06:00

http://www.gamisassociacio.org/art-ciencia/art-gamis/Salvador-Juanpere.html

http://www.gamisassociacio.org/art-ciencia/

DE CONSTRUIR PORTALS...

2011-07-21T09:16:00.005-06:00

Imatge de l'exposició AL PORTAL DE CASA_ I ELS CONSTRUCTORS_ de Jordi Canudas a l'ACVIC

http://www.acvic.org/index.php?option=com_content&view=article&id=497:ip03-al-portal-de-casa-i-els-constructors-&catid=37:exposicions-actuals&Itemid=55

A Vic, mentre una força pugna per la segregació, mentre un instint primari i animal emergeix en l’àgora de la política i s’escampa com taca de gelosia territorial, desconfiada, d’altres acaronen el gest de la paraula, de la forma i l’empatia. A Vic, hi ha qui canvia les plataformes de l’agressió i l’odi per portals d’acollida i d’integració, de cultura i sensibilitat. És el cas del projecte: AL PORTAL DE CASA_ I ELS CONSTRUCTORS_. El mateix autor, en Jordi Canudas, ens el va mostrar dimarts passat a una colla d’amics. Pels carrers de l’entorn de l’ACVIC, el Jordi era abordat per un degoteig de canalla que venien a saludar-lo alegrement; nens i nenes d’una àmplia diversitat racial que havien participat en el projecte i que s’expressen en un català impecable amb genuí deix vigatà. El treball i tot el projecte que s’exposa a l’ACVIC és només la formalització museïtzada d’una experiència humana, rica, culte, desvetllada i feliç que s’ha esdevingut al barri del Remei, a l’escola La Sínia i altres equipaments públics al llarg del curs passat. Una experiència pedagògica, artística i social que agafa la drecera intel•ligent per anar al moll de l’ós d’una realitat que de tant complexa i delicada genera pors, desconfiances, recels. En Jordi Canudas ha fet un excurs cap a la pròpia infantesa pels carrers del barri del Remei i l’ha connectada amb la infantesa d’aquesta nova canalla que ara es mou pels mateixos espais i el mateix habitacle familiar de l’artista. Les transformacions del barri, el canvi del context, el magma humà i la nova situació social generada li han servit de material per a realitzar aquesta delicada, poètica i contundent escultura expandida que es pot veure a les sales de l’ACVIC. Una obra que agafa presència, espai, colors i volum visibles però que s’expressa més com una forma social, -com una escultura social-, que l’espectador i els visitants poden alterar, construir i reconstruir en un joc permanent de noves mirades sobre la realitat, el pensament i les actituds.

A Vic, una ciutat carismàtica on l’infàmia de la política ha ensenyat obertament els seus queixals, el portal de casa es va construint de carreus picats lentament amb eines de cohesió, de sensibilitat i coneixement mutu. D’aquí que sigui tant bella aquesta pulsió d’acollir, integrar, parlar, crear...,pura escultura social adversus xenofòbia.

Vic, dimarts 19 de juliol 2011

DE CAVALLS...

2011-07-18T12:41:00.003-06:00

"Equació Kounellis" a Vallcebre, dissabte 16 de juliol 2011

DE LA FORMA DEL BARRET...

2011-07-08T03:54:00.008-06:00

(A l'amic Antonio Ontañón)

Quid datur a divis felici optatius hora?

Catul

Ahir vaig ser convidat al sopar de fi de curs de l’Escola Massana. Després de sis anys d’excedència, abraçar antics companys de feina i comprovar que l’alegria del retrobament és mútua i sincera, és un plaer reconfortant i culte. El pati de l’antic hospital, sota d’una nit frescal al baume dels tarongers i amb un esplèndid sopar entre amics, és una lliçó privilegiada d’hedonisme, una classe exclusiva de civilitat aplicada.
En un moment del sopar, davant de tants antics companys i companyes tots ben cofats d’enginyosa creativitat, vaig llegir:
“...companys: haver passat per la Massana, sigui com a alumne o com a professor imprimeix forma (com aquella peça manufacturada de fusta que dona forma a les sabates o els barrets), una forma que ja és sempre irrenunciable i que confereix caràcter al cap i especialment a allò que hi ha dintre del cap ...
La Massana és un gran barret (una gran casa...) de forma irregular, laberíntica, antiga, binària, única i diversa, una gran casa de pedra compactada per temps i per història humana. La Massana és un gran barret que permet l’aixopluc refrescant i interdisciplinari de les arts, el pensament, els oficis, els dissenys i la conya, si cal. La Massana és un si-lloc d’encontre feliç, acollidor i fèrtil que ja crec improbable en cap altre reducte conegut o inconegut de l'univers.
Sisplau preserveu-la. Sense aquest barret, a la ciutat, al país i a molts de nosaltres a l’estiu se’ns escalfaria el cap i a l’hivern hi tindríem fred.”

Barcelona, dijous 7 de juliol 2011

DE CAJAS SIN METAFISICA AL FAD (ARTFAD 2011 FADFEST)...

2011-07-06T23:35:00.012-06:00

“..para salvarse como arte, cada arte debe regresar a lo que lo constituye como único”.

Ives Michaud. El arte en estado gaseoso F.C.E. Mexico 2007

“És com fem el que fem allò que confereix un significat al que hem fet.”

Richard Serra .Escritos y entrevistas. Univ. de Navarra 2010

2007.2010 Cajas metafísicas Alabastre i fusta 186x175x15cms foto: Pere Pratdesaba

Participar en el mercat de Calaf de l’ArtFAD ha estat un error. En aquell context saturat, contaminat, hiperdissenyat, constrenyedor i laberíntic, Cajas Metafísicas ha perdut totalment la “metafisica” per a quedar únicament com una artesania banal de caixes escapçades. La part conceptual de l’obra s’ha dissolt en un mar traginat de productes sense aura, mal acollits. D’antuvi em va temptar la idea: el fòrceps de convivència amb l’artesania, l’intent de cohabitar amb els veïns disciplinaris. Pero no. L’art essencial en surt esquilat, despullat totalment de la part que li dona consistència: el concepte.

Ni professionals, ni creativitat, ni recerca, ni excel.lència ni hòsties. L’art que ens interessa i que ens interessa de fer és indestriable del context, del pensament complex (de la metafísica) si no, tota metàfora, tota ironia, tota poètica fermenta en banalitat, en pura epidermis.

A la fi ho considero un premi: l’oportunitat impagable d’aprendre, una vegada més, dels errors.

Barcelona, dimarts 5 de juliol 2011

DE DOS GOTS D'AIGUA

2011-07-02T12:02:00.003-06:00

Sacrificio (Offret) 1986. Andrei Tarkovsky

Hi ha un dia difós. Un dia que es presenta vague, sense escomesa ni forma. És un dissabte indolent com el catúfol en descens, buit, o com la baula que agafa el sentit del seu propi anonimat derivant cap al continuum gregari de la cadena.
Hi ha un temps difós, sense agenda ni propòsits.
I el començo exactament igual que tots: dos gots d’aigua clara, dos. El propòsit que engrava cap a l’escena del rec del roure sec a Sacrificio, i l’obra “un roure” de Craig-Martin. Dos gots d’aigua, un en cada direcció, una doble acció irrellevant i gratuïta que executada amb una persistència meticulosa espera alguna cosa.
Potser aquest sigui l’únic gest artístic del dia. I d’aquí el propòsit inalienable: recordar-me en els dies inerts de la vida, la cadena necessària, imprescindible, que doni forma i cohesió a l’existència des de la creativitat.
Ho anoto a l’ombra del roure del jardí, aquest matí de dissabte.

Mira-sol, dissabte 02 de juliol 2011

DE TRONADA I CIRERES...

2011-07-02T05:11:00.009-06:00

Qui vulgui saber les reaccions (...) davant la Tronada no li cal res més que llegir

La cartoixa de Parma.

Hi és una anècdota, però la relectura de la novel•la sempre és un exercici plaent.

Pere Anguera. La veu de Reus 23/06/1993

Des del balcó estratègic de l’amic B. hem assistit enguany a la tronada. L’espetec dels trons dura uns escassos seixanta segons, menys del temps que triga en alçar-se l’enorme fumarada. Just quan el paroxisme sonor arriba al final resseguint el dibuix de pólvora i traca, ascendeix veloç una onada de fum, una densitat de pólvora cremada, un efluvi volumètric de toxicitat d’èxtasi. Llavors sembla que ens abandoni la consciència i perdem la visió de la gernació i de la plaça i la balconada bada contra un mar de boira agitada al cim d’un penya-segat de vertigen i de màgia.

En mig de la borratxera de fum i pólvora, amb el sistema respiratori inundat d’efluvis de sofre, he vist sortir un carreu del Mercadal projectat per l’ona expansiva. He imaginat que havia arribat –carregat de ressò de trons, de recapte pagès i ensucrat de coca amb cireres-, fins a Espot, al Pallars.
I m’ho vull creure.

Reus, dimecres 29 de juny 2011

D'INDIGNACIÓ (2)....

2011-06-15T03:41:00.003-06:00

De la mateixa forma que un s’indigna davant dels abusos del sistema, polític, econòmic, policial... també cal indignar-se quan una actuació com la d’avui davant del Parlament desligitima allò que de raonable tenia el moviment dels indignats.

Posar setge, agredir, fer captius els representants democràtics, no és una forma intel•ligent de trastocar aquest mateix sistema. Recordo molt bé quan l'edifici del Parlament era encara un contenidor on guardar obres d’art, numismàtica o llibres. Recobrar-lo com a lloc de l’exercici democràtic va costar un fosc, fastigós, violent i inacabable període de dictadura. Ara l’indignació de molts ens creixerà també contra els indignats.

Mira-sol, dimecres 15 de juny 2011

DE LA BICICLETA...

2011-06-09T00:43:00.001-06:00

El treball, la seva diversificació complexa, et manté clos al taller o davant l’ordinador, al despatx, obsedit. Un altre dia que cau, i el cos sembla reclamar un respir, sembla exigir la corredissa esbravadora d’aquell infant antic que encara et xiscla a dins, sobrevivent d’un llarg periple adult de feines, proposicions i càrregues. La bicicleta llavors és una bona aliada del muscle, de l’oxigenació pulmonar i de l’escampament boirós de la ment. És un artefacte idoni per l’esbravament físic i la transpiració, tant del cos com de l’ànima. És la joguina duent la inèrcia allargassada d’aquell infant que va a escola per la carretera de Cambrils i, desafiant el Mestral, pedala un grinyol d’esforç cap un futur ignot.
La bicicleta potser l’stupa, el monument on exercir la pregària per la culpa i l’expiació del treball, quan acaba el dia.
“Vaig a cavall de dos rodets d’oració que giren i giren; les rodes, les llantes, el pneumàtic, els radis es fan un mantra expansiu pels carrers i els camins de vora de casa. Un mantra d’espiritualitat suorosa i esbufegant que em reconcilia amb la possessió despreocupada del cos, amb la sensualitat vitalista i innocent, verge. Vaig per un trajecte de quan l’art i la suor pel seu pa no figurava a les expectatives de la meva vida i el paradís i la seva plàcida originalitat, consistia en pedalar i pedalar amb una vella bicicleta. Més tard irromp la temptació i amb ella l’expulsió, i ara després de la feina, els vespres surto per la ruta que em duia a una escola a la que encara no he arribat” (*)

Mira-sol, dimarts 7 de juny 2011

(*) H.Stalker

DEL CÀNON...

2011-06-04T08:02:00.005-06:00

Fer un excurs d’un parell d’hores –posem- pel segle XVII, per tornar-e en sec, com una bufetada que ens aterra al present.
Oronte, el cortesà versificaire que no resisteix la critica veraç d’un sonet horrible. ¿Qui no posa damunt del personatge pretensiós de El Misantrop, petulant, influent i banal, els cognoms d’algun arribista conegut del nostre temps?, personatges intocables de l’avui, del nostre petit mon cultural, artístic. Factòtums amb una obra tant pretensiosa com protegida de critica i elevada als cenacles de les complicitats ben travades, ben nodrides per la petita cort nostrada.
Dispensadors, pontificadors d’ideologia i d’estètica, gasetillers, tertulians setmanals.
Produccions que, com el diletant Oronte, son vans senyals de fum des d’un sòl amb passeres, silenci abans del no-res, laments de cans de la vila que lladren en la buidor de l’art rodejats de claca i d’aura orgànica.
La vigència dels clàssics la dóna la constant confrontació amb el present canviant. El cànon, segons Bloom, és aquell cabdell de fil que l'ara no exhaureix, Alceste expressa el cànon:“No suporto aquesta actitud covarda i afectada que gasta la immensa majoria d’aquesta genteta seva tan de moda; i no hi ha res que odiï més que la pedanteria de tots aquests que no paren de xerrar i pontificar a tort i a dret, reparteixen abraçades i petons frívolament, parlen per no dir res, discuteixen pel gust de discutir i tracten de la mateixa manera un home honest i un petulant”.

Barcelona 3 de juny 2011

El Misàntrop de Molière Teatre Nacional de Catalunya, Direcció Georges Lavaudant, fins el 16 de juny 2011

DE CINEMA EN CURS...

2011-06-02T12:25:00.002-06:00

http://blocs.xtec.cat/cinemaencurs1011

Sessió de presentació de Cinema en Curs 2010/2011a la Filmoteca
(en primer plà el cineasta José Luis Guerin)

D'INDIGNACIÓ (1)...

2011-05-27T17:06:00.007-06:00

http://www.youtube.com/watch?v=Geg_6Xoy04s&feature=player_embedded

Plaça Catalunya, avui 27,05,2011 foto: Diana Juanpere

Imaginem que som un país normal. Que tenim estat propi. Que tenim policia pròpia. La policia, en un moment donat, arremet desmesuradament contra un grup de ciutadans que, pacíficament, reclamen.

Pensem en un altre país. Un país veí, fa –posem- trenta, quaranta, anys, un país autoritari. La policia arremet brutalment contra els ciutadans que reclamen, exigeixen, reivindiquen. La sang es rebel•la. I ens retirem amb una immensa ràbia i impotència. I la gent pensa: algun dia nosaltres tindrem un país propi; com a mínim –primer- tindrem un estat de dret i policia pròpia.

Ja tenim drets i una flamant policia pròpia i seguim sent trompejats, atropellats, avassallats i sen’s rebel•la la sang encara. I sentim la mateixa ràbia.

On ha fallat alguna cosa que deu haver fallat?

Què s’ha torçat perquè aquells que la policia de gris apallissava brutalment no hagin pogut endreçar un país on els seus fills no siguin novament apallissats impunement per la policia? Uns fills que reclamen, exigeixen, un estat de coses tant just, tant legítim com el dels seus pares. On és la perversitat d’un sistema que segueix atropellant la dissidència, la critica, la indignació?

La policia és la policia sempre, d’acord.

I l’estat de dret una línia torta que segueix el perfil pervers del mateix de sempre.

Tant de bo que aquesta força que ara emergeix, desesperada en molts cassos, desencantada, indignada, no abdiqui de la política. Imaginem que creiem que un altra món és possible, que la poètica basta per les refundacions del capitalisme i que el pensament intel•ligent és capaç d’endreçar un nou paradigma econòmic, equilibrat, redistributiu. Imaginem que la vehemència construeix finalment un mon just, pacífic. Però la realitat és que, mentrestant la dreta, campa, avança, s’enseroneja, venç i atropella. I ho fa amb l’autoritat apostòlica que li confereix la democràcia, amb la transparència hàbil de les urnes.

I la policia apallissa brutalment. On ha fallat el que ha fallat?

Mira-sol, 27 de maig 2011

DE PEDRES DE BUKHANSAN...

2011-05-26T01:29:00.004-06:00

"El subtexto para muchos artistas es el dibujo. Si quieres entender la manera en que un artista piensa hay que mirar sus dibujos"

Richard Serra Dibujar con acero El País 28 mayo 2011

Procès de treball de la sèrie sculptors in Bukhansan, Mira-sol 26 maig 2011, 7:30h.

DE LA POLITICA...

2011-05-25T12:25:00.001-06:00

He trucat a l’amic X. que ahir va perdre el seu lloc de responsabilitat política -un lloc d’alta responsabilitat-. Cal estar a les verdes i a les madures. De l’amic polític ara en quedarà l’amic. La política, encara que tingui aquests agressius revessos que couen, i encara que vingui a refregar per la cara i per la ideologia la mordent eufòria del contrincant (¡aquesta inundació llefiscosa de la dreta!), dona excel•lents lliçons de realitat. Tornar a ser un elector en lloc d’un elegit és una bona cura per les ínfules i els privilegis. Els polítics reben l’encàrrec de fer per nosaltres allò que la feina de cadascú no ens deixa temps per a fer. Si l’advocat, el metge, el funcionari, el treballador cultural, l’empleat de banca o el pagès accedeixen a fer un parèntesi professional per entrar a la política han d’anar-hi amb un horitzó clar de caducitat. L’únic ofici que no hauria de professionalitzar-se, ni ser un compromís vital, és el de polític. Tornar cap a casa, cap a l’ofici de cadascú, després d’unes eleccions desfavorables és un bon exercici de fugacitat aplicada, és un retorn a l’estat natural de les coses, a exercir la vida política des del seu sentit etimològic.
Mira-sol, 23 de maig 2011

EL BLOG I EL DIBUIX...

2011-05-23T11:35:00.000-06:00

"El blog és el dibuix actual"
Ai Wei Wei, artista
http://fad.cat/files/clipping/1306153908-pag24.pdf

DE NO TENIR UNA ROSA A LA MÀ...

2011-05-16T15:31:00.006-06:00

Joan Abelló, article a El Temps, 26 d'abril 2011

“La rosa, sense tota la literatura que li ha caigut a sobre, no seria més que una col petita”.
Josep Murgades

L’amic Joan Abelló em dedica un article a El Temps (26 d’abril 2011) que inicia amb la cita d’un vers d’autor medieval fictici que encapçalava el poemari “Elegia de la Rosa” de l’ínclit Pere Anton Cartanyà. Corrien les escorrialles del franquisme i pels carrers de Reus deambulava aquell poeta incontinent que s’anunciava amb el rètol ampul•lós i redundant d’“escriptor literari”.
Un bon dia pel tomb de ravals un company li va engaltar aquest suposat cultisme protomedieval, l’Abelló creu que fou el Pere Anguera , jo m’inclino a pensar que fou degut a la ironia trapella de l’Anton Nomen o tant s’hi val, la seva autoria ja es perd o es perdrà per sempre en el profund anonimat. Elegia de la Rosa ha quedat per a la memòria d’alguns sobrevivents d’aquells tràfecs culturals dels 70 com un mite cimer de la poesia reusenca (amb perdó) que s’abeura a la tradició de les agudes, diversificades i genialoides estracanades locals. Entre els reduïts acòlits rosacartanyencs sovint aquesta cita que l’encapçalava rebrota en un sopar, salta en una trobada ocasional d’oriünds, surt en el si d’un dinar familiar, emergeix ja com un metavers fet substància nihilista i és recitada amb una devoció quasi eucarística: No tenir una rosa a la mà és un suplici difícil d’aguantar..
Que ens confortin Gabriel Ferrater o Xavier Amorós d’aquest suplici de no tenir a la mà la flor elegíaca, sigui aquesta l’espècimen floral literaturitzat que odora i fereix alhora, o sigui qualsevol altre espècimen delitós. Els designis de la memòria son inescrutables i la tendra impunitat d’un literat “naïf” ha derivat en involuntària mitologia, en condensació filosòfica d’estar per casa, en romanticisme recreatiu que ens acompanya. No tenir una rosa a la mà...és el rodolí carrincló que en format d’scherzo recorre la nostra vida i s’ha revelat com a lèxic premonitori: la necessitat de tenir art a mà , i el difícil aguant, tant de la seva negativitat (wittgensteiana, bartlebyana o beckettiana), com de la seva consumació productiva. .

http://ccuc.cbuc.cat:2082/search~S23*cat?/aCartany{u00E0}+I+nadal%2C+Pere-Anton/acartanya+i+nadal+pere+anton/-3%2C-1%2C0%2CB/frameset&FF=acartanya+i+nadal+pere+anton&5%2C%2C14

http://www.fundaciovilacasas.com/ca/projecte_art/premsa#

DE LA DONA DE PHILADEPHIA...

2011-05-11T08:33:00.005-06:00

Saltant l’Atlàntic com qui juga a palet, una imatge entra la pantalla. Brinca una nena des de les ones dèbils de la meva memòria, hi salta aquella fragilitat, la contenció romànica, la discreció intel•ligent i la mirada temorosa.
El present s’instal•la a la pantalla amb la quietud d’una joguina desada fa temps. Ara una dona es fotografia a contrallum, amb un llibre entre els peus; el sol, d’esquena, projecta formes abstractes al terrat i el reflex de l’skyline de la ciutat es fa equívoc entre estrats de vidres que se sobreposen. La finestra de l’apartament, la pantalla de l’ordinador, l’objectiu de la càmera, el negre de les ulleres de sol posen capes transparents per fer l’ullet al Gran Verre que s’està uns passos més enllà, als fons del Museu.
Nena que vens i vas des de la meva memòria cap al present de la distància: mira’t el gran vidre d’aquell gran demiürg de la modernitat, deixa’t emmorenir pel far del seu mite sobrevalorat, contempla el desassossec que ens en resta, aguaita el pluralisme eixorc contemporani i recompta les restes d’aquell vidre esbocinat que es cobrí de pols lunar i guardà a les golfes, clausurat, tot el relat secular de l’art.
Dona de Philadelphia juga a palet amb la Mariée i els seus solters, encara, i després retorna cap a casa amb la memòria tota despreocupada, havent vist d’aprop els sagrats artil.lugis del caos postmodern on el pensament, el llenguatge i les formes visibles fan el que poden per re-fer un futur que ja és teu.
Mira-sol, dissabte 7 de maig 2011

DE LA PRÀCTICA...

2011-05-08T15:38:00.003-06:00

Oliver, Conxita, diari AVUI, dijous 5 de maig

DE TEN TIPS (MONETITZAR) ...

2011-05-05T01:10:00.006-06:00

Placa que conmemora el neixement de Gaudí al carrer de l'Amargura de Reus

Placa que conmemora el neixement de Gaudí a Riudoms, Mas de la Calderera.

No crec desfer cap arcà de l’obra Ten Tips... de l’Antonio Ortega si mostro aquestes dues imatges del vertader naixement simultani de l’arquitecte Antoni Gaudí. Tal com es teatralitza a l'obra, dues inscripcions idèntiques constaten el naixement de la mateixa persona el mateix dia en dos llocs diferenciats separats escassament per vuit kilòmetres: Reus i Riudoms. El consell nº 7 de Ten Tips Els 10 millors consells de l’artista internacional Antonio Ortega incideix en el concepte “monetitzar”, és a dir, en la capacitat o l’habilitat d’un artista per a passar pel ral una aparença o una imatge de la realitat. A l’obra es fa referència velada i implícita tant de l’artista que va cedir a l’internacional Antonio Ortega aquesta dada cultural com d'aquell que en podria ser el seu “explotador” monetari. Aquí, en aquest segon gest creatiu (la monetització) hi hauria l'hàbil transmutació aconsellable cap a obra d’art.
Recomano a estudiants d’artista, a inquiets culturals, o a artistes professionals en situació de deriva d'assistir a les representacions de l’obra Ten Tips...Com en les dues plaques simultànies del nostre compatrici Gaudí, una doble vitalització sen’s ofereix a la representació: la de la càrrega energètica del riure i de la ironia, i la de la possible aplicació dels “10 consells” al devenir curricular de cadascú. Com tenir una cama a Reus i un altra a Riudoms: probabilitats d'èxit.

http://www.espaibrossa.com/seccion.asp?0=2&1=302526&2=3194

DE LA POESIA ASSISTENCIAL...

2011-05-04T16:44:00.009-06:00

Sovint hi ha aquella gana que irromp en temps àvids i percacem els llibres fiables. El neguit n’agita les fulles destriant l’aliment que ara caldria per l’intel.lecte.
Si ara rès no sembla saciar el retruny de les entranyes, si els autors es mostren hermètics, esquius, els volums impenetrables, poc mengívols, excessius i els toms ofuscats per la impaciència i la necessitat, si l’extensió sàvia de Benjamín, Derrida, Steiner, Michaud, Jauss ens exaspera la indefinida, secativa urgència...
...llavors la poesia vingui en la nostra ajuda com un pràctic en nit traginada. Vingui la poesia per ser administrada en dosis urgents, assistencial i concentrades i ingerida en qualsevol lloc, en quantitat necessària i oportuna. Vingui la poesia d'efectes immediats i mai secundaris, la poesia efectiva de posologia indicada per a l’imminència i els abraonaments sobtats i les ganes ferotges.

Ens prenem per exemple:
D’on ve la pols que opaca els finestrons
del teu taller?”

Dels morts, potser: tot és possible,
tot és inevitable, (1)

O engullim aquesta altre:
Anyell de Déu, que llevau el pecat del món, preniu aquesta botella de bourbon, serviu- vos una copa, mirau pel cul del tassó i descriviu
allò que els vostres ulls hauran d’aprendre,
i hauran d’entendre i hauran d’engolir,
per molt que no els agradi, i pels segles amén (2)

La poesia ens assisteixi en moments de necessitat, la poesia pal.liativa ens llepi les nafres de la buidor, cobreixi de feltres la gelor de la feina i l’encalç de les idees que la sustenten.
En tot temps vingui a nosaltres la poesia. Amén.

Mira-sol 5 de maig 2011

(1 i 2). Sebastià Alzamora Mula morta Proa 2001

DE BERUFUNG...

2011-04-21T01:40:00.004-06:00

http://www.alejandrosales.com/esp/ffhome.htm

http://infoenpunto.com/not/3600/la_labor_del_artista_exposicion_de_salvador_juanpere_en_la_galeria_alejandro_sales/

http://twitter.com/ArteInformado/status/48325450413522944

DE L'ESCULTOR INEXORABLE...

2011-04-18T08:58:00.002-06:00

Roques compostes, fetes de laves volcàniques i de sediments traginats per l’aigua, vella amalgama de milers de segles.

I llur forma exterior perpètuament retreballada, reesculpida per l’aire i l’aigua.

Margerite Yourcenar. El temps, aquest gran escultor

Passes el cap de setmana de l’aniversari dibuixant pedres, imatges de referència del Bukanshan Park de Seoul. Són volums generosos que la mà de la geologia conformà i per on la mirada destria capricis, analogies i poètiques de la Gestalt. Dibuixar, la meticulosa lentitud de construir unes imatges que vincularàs a noms d’escultors de referència. No és la qualitat del dibuix el que t’interessa convertir en obra, sinó la seva imatge posteriorment inserida en un document on incloure d’altres materials gràfics, tècnica mixta, noms...Un procés que s’inicia esbossat d’intuïcions i avança en la lentitud i la hipnosis del dibuix mentre la ment es congria i s’organitza. Mentre dibuixes capficat i assaborint l’escalf de la primavera, algunes trucades familiars et feliciten pel nou disset d’abril. Van caient els anys damunt l’esquena com els catúfols d’una sínia incansable que t’amolla a la consciència un xàfec fred i periòdic. Xop d’aquesta esgarrifança repentina d’envellir, insisteixes avui en l’habitud del traç, en el teixit del bolígraf, en gradacions matisades de gris, trames obsessives que amb esforç, arrenquen de la blanca esquena del paper, una espinada de pedres. Rocam esplèndid, zooform, antropoform i capriciós que existeix a les antípodes de casa i t’evoca les formes percaçades a l’escultura de tots els temps. Algú et deu mirar des d’algun lloc de casa, o del veïnat i la filla que t’escriu des de Philadelphia t’imagina, abocat al paper sota la verdor fresca del roure, absort, com has fet sempre, com d’habitud.

Atrapat en aquest bulleroc de ratlles, dins la teranyina de línies, imagines escapar, desempallegar-te d’alguna coneguda pesantor que avui, més que mai, t’aclapara. Disset d’abril. Com el roc tallat per la destresa d’un pulcre executor, el temps: aquest gran i inexorable escultor. Mira-sol, 17 d’abril 2011

DE PENSIÓN BAHÍA...(3)

2011-04-14T10:00:00.004-06:00

Instal.lació "Pensión Bahía", Sala Fortuny del Centre de Lectura de Reus del 8 al 16 d'abril de 2011

http://www.avui.cat/noticia/article/5-cultura/19-cultura/395137-pension-bahia-un-tribut-artistic-a-pere-anguera.html?piwik_campaign=rss&piwik_kwd=mesCultura&utm_source=rss&utm_medium=mesCultura&utm_campaign=rss

http://cipa-isocac.blogspot.com/ http://www.reusdigital.cat/index.php?command=show_news&news_id=18593

DE PENSIÓN BAHÍA...(2)

2011-04-11T02:45:00.016-06:00

Retrat del Pere Anguera, tinta i tècnica mixte. Sant Pere del 2000
(Col.lecció Pere Anguera/Mercè Costafreda, Reus)

http://es.scribd.com/doc/52233622/PENSION-BAHIA-Cataleg

“Tant forts i joves com fórem, tan bells,
perquè després tot quedi reduït
al privilegi de plorar en privat”
Sebastià Alzamora.

Aquesta exposició voldrà ser un fràgil mosaic d’obres instal•lades a la Sala Fortuny del Centre de Lectura en enyorança i tribut al Pere Anguera. No és una exposició d’autor, és una selecció heterogènia de dibuixos, escultures i objectes de temps i motius diversos que el devenir dels anys van anar situant a les parets de casa seva i damunt dels seus mobles. La Mercè Costafreda, el Xavier Filella i la Dolors Juanpere han tingut la idea de despenjar-ne algunes i manllevar-les per uns dies. L’absència definitiva del Pere sembla com si les hagués deixat desimantades i volàtils, igual com els passa a tants llibres que la Marga i jo tenim a casa dedicats per ell. Va desaparèixer l’amic i ara el seu buit fa que els seus llibres i quadres semblin voler pertànyer ja a un cercle molt més ampli d’amics, d’estudiosos, erudits, lletraferits i curiosos culturals. Aquesta mostra d’obres meves del Pere dins del marc del Congrés Internacional que se l’hi dedica, és com un manlleu fet a la seva segona casa, a l’interior del Centre de Lectura on ell es va formar i que va presidir, i és com una ullada d’intimitat d’aquest Pere que eixampla la figura, que ja pertany a la memòria pública i es fa referent intel•lectual, ideològic, científic i acadèmic. I sento que vol ser també l’evocació de l’amic proper, del Pere dels moments de gresca i de xala amb els seus íntims, d’aquí el títol triat per a l’exposició. Pensión Bahia és el títol per un mosaic heterogeni d’obres intercanviades enmig de llargs sopars, en infinites converses, en temptejos de la imaginació i en arravataments politics, creatius o vocacionals que farà memòria de la lúgubre pensió de la Rambla barcelonina on, d’estudiants, vam conviure en un període tendrament feliç. Una estada que fou persistentment evocada i convenientment mitificada per la còmplice i estimada relació de tants anys. Mira-sol – Reus 7 d’abril 2011

http://www.reusdigital.cat/index.php?command=show_news&news_id=18504 http://www.reusdigital.cat/index.php?command=show_news&news_id=18520 http://es.scribd.com/doc/52233622/PENSION-BAHIA-Cataleg http://www.elpunt.cat/noticia/article/5-cultura/19-cultura/395137-pension-bahia-un-tribut-artistic-a-pere-anguera.html http://www.enveualtacultura.net/AGENDA/88/el-divendres-8-dabril-sinaugura-lexposicio-pension-bahia-amb-obres-de-salvador-juanpere-del-fons-dart-de-pere-anguera

DE PENSIÓN BAHÍA...

2011-04-04T11:39:00.001-06:00

http://cipa-isocac.blogspot.com/2011/04/inauguracio-de-lexposicio-pension-bahia.html

DEL FLUX ONDULANT DEL RIU...

2011-03-24T17:04:00.004-06:00

Recomano deixar-se endur per l’exposició sobre Magris al CCCB. És una magnífica translació de la fascinació intel•lectual que procura la lectura de El Danubi. Amb aspectes que hi emergeixen com illots seductors en els meandres: les instal•lacions supèrbies on l’espectador pot exposar-se a la força huracanada de la bora, deambular entre els rocs torturats del Carst, seure al Caffè San Marco, entrar a la Libreria Antiquaria, navegar pels slaloms del Danubi cosint la vella Europa o lliscar corprès per aquell llimb delirant, blanc, amollit, asèptic, simulacre artístic del manicomi.
Aquesta exposició, com la majoria de la sèrie “les ciutats i els seus escriptors”, plantegen sense pretendre-ho un dilema subtil: arraconen el concepte d’instal.lació artística cap a un llindar crític. És inevitable per a l’espectador inquiet trobar-se amb el desconcert entre la veracitat o el simulacre respecte a aquesta forma d’art envolvent feta de “conjunts discontinus d’objectes distribuïts per l’espai...” (1) . ¿Quina diferencia, quina frontera hi ha entre la sala folrada de blanc inundada de claror blanca, amb parets amollides, acollidores, com un claustre que sembla voler defensar-nos del nostre propi desassossec psicològic, quina diferència hi ha amb l’”Espai de dolor” de Joseph Beuys, per posar un exemple, quina frontera amb aquell reducte dramàtic, emplomat, impermeable al món i al dolor?. Com a instal•lacions funcionen igual l’una que l’altre. La seva força significant no rau tant en qui la proposa, en l’artista o el dissenyador, sinó en qui la contempla. La seva capacitat emocional s’estableix dins del repertori de senyals que el subjecte espectador sigui capaç d’organitzar entre la seva avidesa poètica i els objectes a l’espai.
A les diferents “...ciutats i els seus autors” del CCCB, he trobat més indicis d’activació intel•lectual i major nivell d’excitació de l’experiència sensorial que en el llenguatge canònic de l’art i els seus espais genuïns, massa sovint desanimats, inermes, lacònics...
Potser ja hem desgastat totes les formes de fer, fins les instal•lacions, o potser l’art post-històric ha consumat finalment el seu procés d’expansió que anunciava Beuys. Pot-ser és que el bumerang ha tornat fatigat i l’era de la postcolonització ens ha arribat sense alè, sense noves idees i potser ens limitem a precipitar com “El Danubi (que) llisca ample, i el vent del vespre passa pels cafès a l’aire lliure com l’alè d’una vella Europa que potser ja està al marge del món i no produeix sinó únicament consumeix història...” (2)

(1) Paula Juanpere, Danto i el gir de l'at dels seixanta. Cap a una centralitat de la paraula en les arts visuals contemporànies.

(2) Claudio Magris El Danubi Mirmanda, Barcelona 1984

DEL POSSIBLE...

2011-03-24T02:57:00.009-06:00

Just oberta l’exposició, el taller recobra lloc i la inquietud expectant de noves forces d’ocupació. Un murmuri resguardat rere les parets i que sembla esperar l’ocasió, l’oportunitat eficaç, mira de ficar-se dintre. Una forma que no es conforma de mantenir-se en els llimbs s’hi escabulleix i comença a contorsionar-se, agitar-se, reclamar existència. Quan el taller es buida és quan cal donar entrada generosa a noves expectatives del possible. Mira-sol, 11 de març 2011

DE LA MEDUSA...

2011-03-15T03:33:00.008-06:00

Le progrès et la catastrophe sont l’anvers et le revers d’une même médaille
Hannah Arendt

Teoría de catàstrofes 2002-2009 (fragment en fang del poema Esperant els bàrbars, de Konstandinos Kavafis)

Arriba notícia d’una mostra que s’obrirà dimecres al poble. El seu comissari, vell amic, me n’explica confidències, míseres interioritats...Oblidar és un exercici d’alta creació quan pots tacar-te de mediocritat.
....

El degoteig de notícies del Japó ens inunda d’angoixes. He introduït a classe de màster la meva instal•lació “Teoría de catàstrofes”, aquella obra vetada al Tinglado 2 de Tarragona i que es sustenta sobre el rosari d’ensurts de les nuclears i petroquímiques de casa al llarg dels anys; Vandellòs, Ascó, Tarragona, La Pobla de Mafumet... He dut la reflexió cap al treball d’artistes que, com Christoph Draeger, han fet de l’interès pel desastre una obsessió creativa, una sort de catarsi. L’art com a panacea.
Diu Virilio: La généralisation progressive d’événements catastrophiques (...) affectent non seulement la réalité du moment, mais causent l’anxiété et l’angoisse pour les générations à venir (1). Davant d’aquesta realitat és inconvenient dormir, i indigne amagar el cap, l’art difícilment pot curar l’inundació de catàstrofes a la que estem exposats, però manté l’estat de vigília, és l’agulla que punxa, la fletxa que indica. L’art, davant del desastre, és combustible per a la capacitat de sorpresa, de meravella, és el termòmetre de la perplexitat.
...

Els nivells de radioactivitat de la central de Fukushima es disparen a cada nova notícia. Volem corrent elèctric per a la nostra confortable domesticitat i quan les serpents de la Medusa ens esgarrifen, ens convertim en porugues estàtues amb urgents propòsits d’esmena. Vivim la doble cara d’aquesta terra de progrés que hem anat fent, com la Medusa, bella i terrorífica alhora, sublim i devastada, estadísticament mediocre, mísera..

(1) Paul Virilio Ce qui arrive. Fondation Cartier Paris 2002

Mira-sol 14 de març 2011

DE BERUFUNG...

2011-03-10T02:05:00.010-06:00

Les pedres de David (Berufung) Marbre de Makedonia i inscripció làsser, 2011
http://www.alejandrosales.com/esp/ffhome.htm
http://infoenpunto.com/not/3600/la_labor_del_artista_exposicion_de_salvador_juanpere_en_la_galeria_alejandro_sales/ http://www.arteinformado.com/Criticas/46650/berufung/
http://www.cugat.cat/noticies/Cultura/60753.htm
http://www.enveualtacultura.net/AGENDA/79/el-dijous-10-de-marc-sinaugura-lexposicio-berufung-a-la-galeria-alejandro-sales-de-barcelona
http://www.guiadelocio.com/barcelona/arte/barcelona/salvador-juanpere.-berufung

DE GEGANTS...

2011-03-09T14:57:00.003-06:00

L’ull del làser juga un ball frenètic de vaivens. Escup una il•luminació viva, concentrada, que zigzagueja el marbre anant i venint sense un aparent sentit. Una claror feridora, de guspira incandescent, i un altre d’un roig encès, de brasa, s’intercanvien. I en aquest pentinar veloç, per dessota el desgavell d’ordres provinents de l’ordinador, va tallant-se cada lletra lentament i sura la paraula.
En acabat, he carregat cada roc a la motxilla i surto, com un David prenyat de munició cap al camp de batalla, -vuit quilos i mig. He passat, fatigós, per davant del gran temple petri, d’utopia de caramulls a l'horror vacui que va imaginar un xiquet del meu poble. I he imaginat ara la meva victòria contra Goliats que avui han perdut definició, gegants sense identitat ni metàfora certa, desdibuixats, gegants que ara prenen tant la forma d’un sistema, com el perfil de la sofisticació, el color del negoci, com la incertesa de la fama o la buidor dels simulacres. Ni els gegants son avui corporis, sinó aparences boirinoses i ambigües, esmunyedissos.
He argumentat llavors la llegenda bíblica, el gruix d’iconografia sublim de la història, les belles obres dels grans mestres, el meu origen plebeu; he presentat proves de molts anys de perseverança, d’infinits exercicis de punteria
I he sentit l’ancià ferreny rondinar des del fons de la cripta: tot pot acabar en sec noi, pel revés fatal d’un demoníac tramvia.

DE BERUFUNG...

2011-03-08T04:27:00.006-06:00

restes del treball pel terra del taller...

DE PEDRES...

2011-02-26T03:45:00.005-06:00

Have you seen your...The Rolling Stones, Decca 1966

Fragment del David de Bernini

Relació empàtica de pedres en l' escultura, processos ocults de l'obra Les pedres de David.

(Marbre de Makedonia i inscripció làsser)

DE SCHNEEFALL II...

2011-02-18T02:17:00.007-06:00

Schneefall II (retrat dels pares), bronze i pintura a l'oli, escultura processos ocults , dies 16,17,18, 19...

http://exit-express.com/home.php?seccion=opinion

DE VERSOS A LA VORERA...

2011-02-17T16:51:00.006-06:00

...camín
cap a casa i escolt
el batec ancestral
de l’instint que m’empeny
a tancar-me nocturn
a una cambra on, corcat
d’humanesa, rescric,
sobre els folis d’un temps
que em devora, paraules.

Passional a Virgili, Ponç Pons

Camines de nit de retorn a casa per aquest carrer (que mai ens ha fet gràcia), badant el llibre del poeta. Trescant i llegint t'adius al ritme hipnòtic d'un compàs. Aboquen els fanals feixos de llum damunt l'acera mentre passes endut per una cinta contínua dessota l'ossamenta dels plàtans, esporgats. Abduït, caus en l'atracció dels versos, treballats aikús d'una hagiografia laica que semblen rosegar, com cuques de plata, la pasta penombrosa del paper. Camines i llegeixes per la via que els fanals tracen a fogonades repartides, aikús a intervals precisos i en temps mesurat. Cada vers s’il•lumina un instant i suara es fon, obeint el mandat d'un estricte director d'escena. Vers-foscor, vers-foscor, vers-foscor, vers-foscor…. Retornes a casa sota d’una intermitència d’il.luminacions que fan visibles el text, flashos del teu pensament en la inundada vespror de la jornada. Clarors de llamp, passeres entre l’abisme, bots de salvament: un dia més que, al vespre, retornes a casa.

Mira-sol, dimecres 16 de febrer 2011

D'ESCRIURE...

2011-02-15T12:43:00.003-06:00

“…il faut que sa vocation soit irrésistible; qu'il ne puisse pas ne pas écrire.”
André Gide

Escriure. L’ofici habitual de les formes i el tràfec dels instruments que les mans acondueixen t’hi procuren una relació prudent, reservada. Escriure. Escriure com una intermitència ja ineludible i seductora amb qui et cites en sec, amb qui concertes encontres furtius, d’una intensitat fugaç i lliure. Escriure. Una pràctica escadussera i addictiva que saps viva i emergent, sempre atrinxerada al calaix vehement del diletant. Al pur calaix de la generositat i del vague plaer estètic. Escriure. Obrir lleus parèntesi de realitat entre aquell real que la vida dispensa a ritme ordinari mentre treballes, projectes i empres les eines contra els materials. Escriure per mantenir aquest vincle de pur ocasional sense objectius ni ambicions amb les paraules i les seves combinatòries i amb la llengua, que en el seu coixí deixa somniar els mots d’un idioma cansat i atemorit on perviu la sintaxi que encara sents respirar dels teus avantpassats. Escriure. Fer ús del català. Estendre’t al davant aquesta llengua pròpia que mostra cicatrius d’afronts i mirar-te-la amb un excés de cura pels danys infligits, per la desídia, i acollir-te al seu ampar i al seu univers lingüístic. Escriure i regirar en els intersticis inconscients de la teva memòria aquella oralitat somorta que et traspassaren les parles de la teva gent, del teu poble. Escriure per parlar de tu a tu, en un fogueig de tinta que el pensament carrega, que l’instint defensiu del cos esquivaria, si no fos per la necessitat irresistible de dir. Escriure?, si no fos que et cal com qui sutura amb taques la blancor feridora d’aquest reflex buit del paper o de la pantalla. Escriure per forçar de dir allò que no es deixa dir. Escriure d’aquelles falques de realitat entre intervals de la feina quotidiana, de la vida que passa, del pensament sedentari, del vagareig de la consciència, escriure del que no tindria forma, si no fos forçat a escriure’s. Escriure, l’ofici habitual te’n manté a una distància estratègica, calculada, com el caçador pacient rere un abric, com l’amant ardent, apostats a l’aguait, amatents a l’ocasió. Escriure des del llindar relatiu on la mirada pica sempre plans de novell, es permet el luxe de la promiscuïtat, de la generositat improductiva i de l’afició altruista. Escriure sense esperar-ne res, només que donar, sadollant de presents aquesta disciplina, com si volguessis colgar-la de generositat espontània, a caprici. Escriure d’escriure, a intervals irremeiables, com qui emergeix per respirar, a fer provisió d’oxigen. Escriure. Com un afront vital a la productibilitat, com un luxe, com una provocació a l’exigència calculada de l’ordinari on tot, qualsevol activitat, ha de retornar guanys, rendiments, prestigi. Escriure des de la línia divisòria que separa baldament el real del fictici, el somni de la vetlla, el professional de l’amateur, l’escultura de la cultura. Escriure perquè et dona plaer. I la gana.
Mira-sol, divendres 11 de febrer 2011

DE PROCESSOS OCULTS DE L'ESCULTURA...

2011-02-07T02:26:00.003-06:00

Procès d'el.laboració de l'escultura "Les pedres de David" Marbre de Makedonia i inscripció làser

El País 5 de febrer 2010

DE BERUFUNG...

2011-01-27T02:01:00.008-06:00

Deixo al terra les armes. Rebutjo l’equipament esmussat per greuges i indiferències i prenc l’eina que conec, precisa i amiga. El lent ofici practicat en anys de persistència m’ha permès el domini de la fona i de la meva seguretat.
Ara clavo l’ull al front altiu dels filisteus, sàtrapes i esnobs, i llanço la pedra entre clamors de víctor.

H. Stalker

DE BRINDAR...

2011-01-16T04:22:00.003-06:00

http://tallerbdn.cat/cat

D' ESCULTURA: PROCESSOS OCULTS (2)...

2011-01-15T09:57:00.015-06:00

He començat un text que em demana el X.F. per a la mostra Pensión Bahia de l’abril. No encerto què escriure sobre una exposició tant particular que tindrà unes condicions d’emotivitat tant personals i que mai hauria volgut de fer. N’he encetat diversos intents anat i venint del taller a rodar les freses noves que vaig comprar fa dies. La nova polidora recta és un enginy virtuós i hipnòtic que semblava esperar-me àvidament disposada en el calaix de les intuïcions consumades. He començat amb ella la nova sèrie de minúscules talles en marbre que reproduiran relleus de pedres; serà el desenllaç del dibuix Constel•lació de rocs de marbre. Tot el dia brandant les freses i alternant retorns cap aquest text que se’m resisteix. Em brunz el cap regirant punts de vista des d’ón escriure i brunz la vídia contra la resistència vençuda de la pedra. El xiscle gutural de les eines omple el taller d’una confusió entreteixida de pols i de mossecs, d’entusiasme artesanal i contrarietat emotiva. El marbre es deixa fressar per l’esmeril insistent d’un corcó metàl•lic mentre un vel de polseguera va caient sobre el paper. Torno i retorno al text, intentant extreure la forma resignada d’una reflexió que mai hauria volgut de fer.
Mira-sol, divendres 14 gener 2011

DE DECIDIR...

2011-01-09T05:47:00.003-06:00

A la Paula

Qui decidirà quines coses son belles i per això valen molt entre els homes o no valen res?...¿Ho decideixes tu, jove assegut a casa d’Antoine Vollard, que has deixat de banda el teu barret, i amb abrandada animació, parles de pintura amb dones precioses? ¿O ho decidiu vosaltres llenços enfilats a Manhattan, les fantasioses mercaderies teofàniques dels quals son l’alegria del dòlar, i per això, us aproximeu també una mica a Déu?. (x)
...és del llibre més poètic que he llegit darrerament. El llibre més rarament bell que he tastat aquest 2010 que se n’ha anat, una obra que es deixa paladejar com una menja delicadíssima que explota en mil gustos a la boca, que permet passar i repassar el pensament pel text com la mà que acaricia una pell o per la superfície d’una escultura estimada. Goya, Watteau, Piero, Van Gogh, de Lorena....hi apareixen com nuclis rabents d’un tornado que regira el paisatge, que desmanega i trastoca, que fa feredat i quan s’encalma deixa un escampall de desordres on hi campen noves formes i noves consideracions de l’art. Allò més èpic d’aquest llibre és que no fixa la mirada en el vòrtex del fenomen, sinó en la seva dinàmica rotatòria, en la poètica abrigadora i en la cohessió de les partícules que el nucli manté en equidistància. És el fenomen de l’art en la seva potència gregària, devoradora, bella, sublim i també fracassada. És la lliçó relativitzadora d’aquell afany d’arribar on es vol arribar, aquella estranya llei, el permanent desig “...que calla dins de les boques que ja son sota terra” . (x)
És la sospita de que l’art “...es alhora una penitència i una broma..” (x)

Mira-sol, diumenge 9 de gener 2011

(x) Fragments de Señores y sirvientes Pierre Michon Anagrama, Barcelona 2003 Traducció pròpia

DE SALVAT-PAPASSEIT...

2010-12-24T13:08:00.016-06:00

Intervenció en fusta sobre el monument de Robert Krier a Joan Salvat-Papasseit al Moll de la Fusta

"ens atrevim a dir que ens plaurà que no es faci monument de cap mena a tant bella persona."

Joan Salvat-Papasseit Resposta a La glorificación de Dante “La Publicidad” 12 d’abril de 1921, extret de Joan Salvat-Papasseit mots-propis i altres proses Edic.62 Bcn 1975 pàg.99

Vegeu:
http://www.artssantamonica.cat/EXP/EXPOSICIONS/tabid/128/language/es-ES/Default.aspx#exposicio30

http://www.krierkohl.de/rk/sculpt_publ.htm

DE DOCUMENTAL...

2010-12-01T13:42:00.002-06:00

Documental. Cultura/s 441 La Vanguardia dimecres 1 de desembre 2010

(D'ENTRE PARÈNTESI...)

2010-10-21T16:03:00.007-06:00

Protect Me From What I Want

Jenny Holzer

Desitgem. Entre el ritme frenètic de la vida desitgem. Desitgem el traç d’un parèntesi que aturi en sec la música de l’orquestra. Desitgem parar el ball per a mirar-nos en silenci. I oir per dessota dels sorolls paralitzats el ritme de la sang com circula i s’encabrita. Reclamem un parèntesi que ens sigui escalf i trèmul, congelant els compassos sabuts de la partitura i l’ambient narcòtic.

Necessitem un parèntesi que ens segregui, com dos escuts protectors, de l’envelat cansí, subjugat, domèstic. Així perseguim aquest parèntesi delitós, ocult, que ens acompanyi a fumar a la terrassa, furtiva, secretament.

Barcelona dilluns 21 desembre 2010

DE KONSTRUKTION A STOCKHOLM...

2010-09-27T02:11:00.003-06:00

KONSTRUKTION Nº 11 a Stockholm, d'Anna Montagut i Björn Ahrenby

DE CARAGOLS...

2010-08-02T02:16:00.007-06:00

Consternat,
un caragol al mig d’un mur eixut.
Caragol. Gabriel Ferrater

...C'est un tres joli soir
Un joli soir d'ete
Et les deux escargots
S'en retournent chez eux
Ils s'en vont tres emus
Ils s'en vont tres heureux
Comme ils ont beaucoup bu
Ils titubent un petit peu
Mais la haut dans le ciel
La lune veille sur eux.

Chanson des escargots qui vont à l'enterrement
Jacques Prévert

Dans une terre grasse et pleine d'escargots
Je veux creuser moi-même une fosse profonde,

Charles Baudelaire Le Mort joyeux

Espot, dissabte 31 de juliol 2010

DE DIR ADÉU...

2010-06-04T05:13:00.003-06:00

135 vectors. Marbre de Grècia i bronze, frame de Adéu, Espanya? http://www.tv3.cat/videos/2935290

DE DEU MIL HORES...

2010-06-02T01:23:00.014-06:00

Agraïment als alumnes: Mª Goretti Aparicio, Montserrat García,

Jemma Khachatryan, Daniel Linares,

Marc Lloret, Fernando Miranda, Isabel Montoya, Luis Morote,

Ariadna Nadal, Beatriz Nieto, Laura Pérez,

Miriam Rivera i Elena Sánchez

i als professors: Josep Maria Pèrez, Rosa Ardit, Marta Lazaro, Ernesto Sànchez i Laia Espasa
I molt especialmente a Miquel Romagosa

10.000 hores, Instal.lació de 63 escales de fusta i lingots de bronze

"...any staircase is a sort of machine to climb up or to descend, but in the best Beaux Arts interpretacion it is also a display, it is a dance..."
Berthold Lubetkin, 1975

A llarg d’aquests vuit mesos he “residit” a l’institut Infanta Isabel d’Aragó. Residit en un horari discret però constant, un degoteig temporal que presencialment o via electrònica m’ha tingut en contacte amb una colla de nois i noies que suposo, com jo mateix, mai esperaven que arribarien a construir una quantitat considerable d’escales de fusta en un període relativament curt de temps i amb la voluntat difosa de presentar metàfora del seu moment d’aprenentatge. El projecte d’instal•lació titulat “deu mil hores” ja d’antuvi anunciava una previsió de temps dilatat i tot i que no l’hem quantificat científicament, la sensació que tenim entre tots, alumnes, professors, organitzadores i familiars, és de que si, que sumades totes les hores de cadascú, de treball, de pensament i d’imaginació, en conjunt, ben a prop devem estar d’haver-les assolit. I en tenim la sensació perquè tal com diu la teoria sociològica si deu mil son les hores necessàries per adquirir un coneixement o habilitat important, aquí n’hem tingut l’evidència. Parlo de mi mateix, que he après i conegut com de falsos son els tòpics que sovint adquirim i com d’injustos els prejudicis que anem col•leccionant amb els anys. La ignorància valenta ens fa creure que la joventut en edat escolar de casa nostra està desmotivada, que només s’interessa per qüestions de fàcil i urgent rendibilitat, per la diversió banal i sense control i que poc pòsit deixa en els seus valors l’exemple heroic de l’esforç d’un professorat atuït, amb pocs incentius i en permanent estat d’absentisme laboral. Dins d’aquest gruix d’hores de convivència i residencia he après que res ès tant nefast per a la salut general de les coses que fer de les excepcions, de les anècdotes mediàtiques o de les divulgacions catastrofistes una regla general. He tingut davant meu i rodejant-me, un grup de tretze nois i noies d’entre 15 i 16 anys que m’han fet veure sense premeditació i espontàniament com de responsables, treballadors i rigorosos son avui molts adolescents. I he treballat entre un professorat que en tot moment s’ha cuidat que les coses sortissin bé i que no han estalviat una hora de dedicació espontània, ni un bri d’entusiasme. He residit entre uns exemples precisos de generositat i rigor que han fet possible el treball final, un treball de deu mil hores col•lectives, que com la massa fermentada del pa ens alimentarà , crec, a tots, per un llarg temps a venir.
Allò que només te valor per a un, no te valor, escrivia el poeta Paul Valery. El treball -la instal•lació- “deu mil hores” que ara es veu acabada a la sala d’actes de l’institut és la runa restant d’aquesta intensa construcció vital compartida, un valor que més enllà del seu indeterminisme com a obra d’art d’autor, ha tingut el valor invisible i inexpressable de l’aprenentatge compartit, de la voluntat col•lectiva de fer les coses bé, de posar en relació les sensibilitats i de desmuntar-nos mútuament els tòpics.

Un valor de creativitat emocional, un exercici d’escultura social.

10.000 hores. Projecte a l'Institut Infanta isabel d'Aragó Plaça Angeleta Ferrer, 1 (Verneda) Metro Sant Martí.
http://blocs.xtec.cat/enresidencia0910infantaisabeldiari/

http://www.enresidencia.org/
http://blocs.xtec.cat/enresidencia0910infantaisabeldiari/

DE SETMANA SANTA...

2010-04-05T10:16:00.004-06:00

A ma germana Lídia, que practica la tradició familiar d'esculpir aqueixes delirants ensucrades formes per setmana santa.

D'ART PÚBLIC A BARCELONA...

2010-03-05T11:38:00.005-06:00

www.bcn.cat/artpublic

En col.laboració amb la Universitat de Barcelona i la Fundació Bosch i Gimpera, l'Ajuntament de Barcelona ha editat el catàleg raonat de l'obra pública de Barcelona, un material que fins ara només era consultable virtualment a: www.bcn.cat/artpublic

DE QUAN JO VOLIA SER SERRAT...

2010-02-01T02:59:00.006-06:00

Surto de la presentació d’un llibre. Densitat emocional, excés d’evidències del temps cabró com ens fuig. I una absència pesant, que vaig velant a base de renecs i descreences, masses cops baixos per començar l’any.
Enllà del brogit hi ha una nit transparent, de negres densos i estels precisos, com forats d’agulla a l’exosfera. I hi ha una lluna a ple rendiment fixant el perfil de totes les coses mentre prenc la carretera, prement, prement el pedal. A la ràdio sona el Serrat. I retornen les existències d’un passat, un vell inventari d’adolescències i vaguetats, un patrimoni per on aquest home trobador m'ha travessat sempre la vida per alguna membrana, com esmunyint-se al magatzem de les pertinences...
De quan jo volia ser Serrat en resten encara cicatrius que la pell ja dissimula. Emmirallar-se en algun referent atractiu, captivador, suggerent, qui pot declarar-se’n innocent? Abans que la nostra vida prengui orientació, en el desgavell bulliciós de l’adolescència, figures, models i sensualitats d’èxit ens assalten tothora, sense defenses.
Apreto el pedal, apreto, i els fars del cotxe pentinen la carretera separant-la de la invasió de nit que la lluna vigila. De cua d’ull pel retrovisor una llapissada lluent d’asfalt es va perdent enrere, perdent...
A la vida hem hagut de ser allò que era versemblant que fóssim, esdevenir en el que ens havíem de convertir, cadascú amb la seva càrrega possible de poètiques, el seu inventari de seduccions i audiència, les seves intransferibles habilitats, la seva velocitat capaç. Percaçant l'obra rodona, essencial, que aculli tant les tendreses com les foscors hem fet via, fem via.
“Hacia donde señalan tus pezones voy a toda pastilla, dando gas a la moto”* -canta el Serrat.

Mira-sol, dijous 28 de gener 2010

*Joan Manuel Serrat i Tito Muñoz, De cuando estuve loco

DE BLOG DE TREBALL...

2010-01-15T04:54:00.013-06:00

Disponibilitat a lliberies LAIE
http://www.laie.es/libro/blog-de-treball/394468/978-84-87873-82-9

http://www.icatfm.cat/picatfm/accessible/item.jsp?seccio=icatfm&item=wcc_noticia&idint=76618

Presentació de Blog de treball amb Jordi Agràs, intervé Jordi Cervera . Foto: Tate Cabré
http://www.elpunt.cat/noticia/article/5-cultura/19-cultura/126020-el-bloc-de-lescultor-salvador-juanpere-pren-forma-de-llibre.html
http://www.reusdigital.cat/index.php?command=show_news&news_id=11166

Blog de treball. Edicions del Centre de Lectura de Reus nº 117.
El llibre mostra molt del treball en escultura, processos ocults i referents literaris, poètics i reflexions al voltant del pròpia feina.

Centre de Lectura, Major 15 Reus
Télf. 977 77 31 12 (Cesca Ferràn)

D'elegia a l'estimat Pere Anguera

2010-01-04T15:46:00.018-06:00

Pere Anguera els anys 7o, per Josep M. Ribas Prous (del llibre Un temps una veu de Mercè Costafreda, Reus 2003)

For precious friends hid in death's dateless night

Sonets. Shakespeare

compañero del alma, tan temprano.

M. Hernández

Estimat Pere: no parlo ara dels teus mèrits, poc els tinc presents en aquests moments, parlo de tu, parlo de l’estimat amic, parlo del que ja saps, del tant que em faràs falta i ens faràs falta. Parlo del dolor que sento per tot el cos de no tenir-te més, com al poeta, que per fer-me mal, avui, em fa mal fins l’alè.
En algun tomb de ravals ens tornarem a trobar, Pere, en els ravals de l’infinit ens emplacem, segur.
Per seguir parlant de tantes coses, company.
De nous viaranys a la política i a la cultura.
Per xerrar de l’amor cap aquest país i cap a la seva llengua i de la seva memòria fràgil.
Per parlar de les coses de la ciutat que estimem, d’aquest Reus que ara se m’ha trencat per dins, amic.
I dels amics comuns i coneguts.
Quedem en algun recòndit cúmul d’estels, en vastituds de sorra de marbre, en confins de pols d’alabastre, en galàxies d’infinites biblioteques, en radiacions de llibres d’arena, allí, en algun pati del més enllà, en algun terrat frescal al pic d’una nebulosa o en algun hotel amb encant a l’entrecuix d’una constel•lació. Hi quedem, amic, per a nous sopars i llargues converses.
I per tornar a riure junts Pere, per tornar a riure.

Mira-sol, dilluns 4 de gener del 2010, 9:07h.