Dijous matí. Un puntual exercici de nostàlgia; i rere, la proclamació d’una gran evidència que sovint ens neguem a constatar: que ens hem fet grans. Davant d’un auditori postadolescent hem mostrat les imatges de com érem quan érem com ells: una jovenalla que començava a tastar la vida adulta i que s’estrenava en moltes coses, l’independència, l’emancipació, la vocació i altres pràctiques sensorials i intel•lectuals. Ho fèiem (a diferencia de les promocions d’ara) al ritme que ho feia el país, que s’estrenava en la pràctica de la democràcia en uns temps d’estrenes i d’agitacions generals rere la serp agònica del franquisme. Uns anys de restitucions i optimismes.
El look delata el pes d’aquests trenta-dos anys transcorreguts, les xolles, els suèters cenyits, la pota d’elefant, els delata tant com l’esveltesa de les nostres figures i la grogor de les diapositives. Hem arribat fins aquí, no tots, -ai la dalla cruel de l’atzar!- i ja duem en el cos menys pèl i més volum, com duem a les esquenes el perfil professional que les habilitats i les capacitats de cadascú han aconseguit arrencar al dia a dia.
Un convenient exercici de nostàlgia. Com la inicial posada a les oracions d’un text, aquell temps del passat és la lletra capital per escriure la declaració personal “...d’estar decidit. El que no sé ès a què, o per a què m’he decidit...”(1) .
Amb els anys, en la voràgine dels anhels, els treballs i les persistències, un va descobrint lentament i amb plaer quin era el perfil, el dibuix fenomenològic d’aquella decisió.
Algun propòsit o revelació hauria de tenir el fer-se gran.
Barcelona, dijous 12 de gener 2012
(1) Rüdiger Safranski. Heidegger y el comenzar. Fundación Coam 2006
0 comentaris:
Publica un comentari