Havia acabat de llegir el llibre de qui la llibretera li havia fet grans elogis: sensacional, absolutament magistral!. Es prometia, una vegada més, no fer cas ni de la critica de la premsa especialitzada ni de l’entusiasme a l’engròs de la botiguera, només de la seva única i desordenada intuïció quan aquesta es podia permetre una dosi escaient de temps fullejant a l’atzar per les llibreries. O de la recomanació de col•legues fiables, o de les pròpies filles, que ja li sabien els tics, les exigències i la refracció instintiva cap als relats. Una bona novel•la, per molt que excavi en el present més rabiosament postmodern, no deixa de ser una ficció –es deia-, una novel•la de bona critica, d’un autor de culte, no deixa de refregar-te per la cara una trama i en molts cassos una bona trama com una hàbil estructura formal, bella, delicada, enginyosa que pot sustentar finalment un contingut prim, com una lona que tapa la vista de l’edifici, l’edifici que ens agradaria de veure amb claredat, amb tota la seva crua nuesa...Una novel•la, encara que excel•lent, no deixa de ser una combinació aleatòria de possibilitats del real i davant del real ell preferia l’original. La poesia, l’assaig, és un altre mètode, es constitueix en realitat; la vida rarament s’expressa o es manifesta en format de poesia, ni d’assaig, la vida no reflexiona sobre ella mateixa, discórrer i prou, flueix com una narració, a vegades amb l’habilitat i la sofisticació d’un guio perfectes. De tant perfecte, el guió de la vida sovint sembla inversemblant, com la construcció meticulosa d’una trama impecable de novelista. La poesia, l’assaig, la memorialística, la diarística son un esforç més enllà de l’ordinari de la vida, un tomb pel fil de la tragèdia bisturí en mà.
I s’havia posat a l’ordinador empès d’un resort instintiu, com si una alarma hagués disparat el timbre d’un despertador fa temps programat. I recordava que dies enrere havia tingut una idea que de cop li semblà banal, però que amb els dies semblava adquir consistència, una idea per a un text pel blog, un text presumiblement, inusualment llarg, un petit assaig?, una prosa poètica?. La idea era d’un text pivotant entre dues pintures d’autors ben dispars en el temps. Posem per cas entre un caravaggio, de qui recentment havia vist, de nou a Roma, el Sant Mateo i l’Àngel i un fontana, el pintor dels traus, dels estrips, de les punyalades a la tela, dos artistes ben tràgics d’altra banda –s’havia dit-.
La idea s’estava al racó d’una pàgina del quadern d’apunts, com una petita brasa que l’ocupació quotidiana mantenia viva colgada de cendres. Ocupacions diverses, projectes materials, tasques professionals, el delit manual, l’artesania i les seves panacees afegides a la lectura autoimposada d’aquella novel•la prestigiada li havien impedit de posar-s’hi a treballar.
La lectura de la novel•la “tentacular d’aquell gran narrador insolent, heterodoxa, savi i irreverent..” avançava, efectivament, amb algunes hàbils formes de sorpresa i certs punts àlgids narratius, però sense el suc que fa que la boca es lubriqui d’una salivera que alimenta també el cervell i que el neguit de l’immersió traspassi cap a les entranyes i les faci tremolar de plaers varis i d’ereccions creatives.
Ocupacions de la vida material, al cap i a la fi, la seva ocupació primordial el mantenien a resguard simètric del consum de “hits” destacats de la literatura i de la seva tendència impulsiva a la pròpia escriptura. Impulsiva i vehement, com fogonades, com espasmes, aquella estranya tendència, o necessitat d’escriure era prudentment temperada i dosificada per la feina, per la professió, la vocació. Una professió que sortosament –es deia- s’estenia per sobre de les coses materials.
I així va abocar el text al blog, sense llimar-lo, sense mesurar-lo, amb una lleu pressió de la punta del dit índex al mouse, directe cap a l’altra banda, cap a l’impúdica dansa immaterial de la xarxa.
Subscriure's a:
Comentaris del missatge (Atom)
0 comentaris:
Publica un comentari