"Los escultores son padres estupendos, sobre todo para las hijas. Son ágiles físicamente, inmensamente prácticos y creativos, y pueden mover grandes bloques de piedra."(x)
A la Paula i la Diana
Hem trescat novament per Roma abrusats pel pes esclafant de la pedra, hi hem resseguit els blocs modelats per l’escultura, per l’arquitectura, hem sortejat absorts els fragments dispersos del passat. Hem esmolat les lloses peregrinades dels marbres de colors per temples, palaus i vies, hem descendit a l’estratigrafia dels segles i respirat la pols llatina dels rajols. Hem sentit a la carn la fugacitat i la indefensió de la vida enmig de tanta duresa construïda, de tanta afronta contra el temps, hem transitat per una densitat apesarada, dura, que es lubrica de neguit humà de la ciutat. Ens hem mogut amb les filles, entre grans blocs de pedra erèctil, i hem presentat a la ciutat eterna l’arena proletària dels carreus tarragonins.
Som aquí, com la pols esvalotada pels segles, dipositant-nos per entre cornises, volutes i formes infinites de la talla del marbre, practicant l’erosió implacable del segles, el turisme cultural, i la fascinació pels enderrocs. Hem estat atacats novament per la síndrome d’Stendhal i sacsejats en la part més fràgil del ser contemporani.
Revisitadors de Roma, poluïm la nostra descendència –les dues filles- del llegat colossal de la pedra i les bresem al vaivé humanista del Mediterrani, panteó de vanitats i barbàries i endreça civil, sublim enginyeria de la vida.
Roma 10-14 de novembre 2011
(x) Mary Moore a Henry More, Ser escultor. Editorial Elba Barcelona 2011
0 comentaris:
Publica un comentari