dimarts, 21 de març de 2017

DE DIBUIXAR...

Resquills de marbre a l'entorn de Danaïde de Brancusi (1913)
_en procès_

divendres, 17 de març de 2017

DE RUNES...

"Rien n'est aussi beau que les ruines d'une belle chose..."

Auguste Rodin 

dijous, 16 de març de 2017

DE LA IDEA...




El cinquantenari de la mort de Brancusi m’agafa dibuixant un dels seus caps. Ho faig meticulosament damunt les dificultats fibroses del paper Japó que és com el tramat estantís d’una teranyina. M’atrau aquesta dificultat sobreposada. Amb el bolígraf Bic punta fina traço delicades xarxes de gradacions de grisos fins al negre possible. Hi represento la testa de la Danaïde brancusiniana de l’any 1913 i diverses formes de resquills de marbre que vaguen pel taller, restes gregàries de peces que he esculpit, residus negligibles, runa. L’escultura –i a l’entorn- tota aquella seva matèria sobrant, fonedissa, anònima. Dibuix-pensament sobre l’escultura, la seva materialitat, la seva pertinença. Dibuixo i de cop s’acaba la tinta del bolígraf. I en comprovar la cànula buida, exhaurida, el pensament se’m en va cap cap alguns treballs del meu amic artista I. Cap a aquells dibuixos seus atapeïts de traços fins a la saturació, fulls de paper d’un negre avellutat i texturat que son la constatació, l’acta, del contingut disponible de tinta i d’un final anunciat, previsible. El dibuix –l’obra- s’acaba quan acaba el combustible de l’eina que dibuixa. Com la mateixa vida, contenint un punt latent de conclusió. De mort. Aquella obra de l’amic I. i aquesta meva contenen entremig un abisme. En ell hi ha la negació expressa de la dèria representativa, de la imatge, i posa l’èmfasi en l’exercici processual i en la supremacia de la idea. En els seus dibuixos “notaris” de la capacitat d’una cànula de tinta no hi ha artifici, sinó constància dels fets. Aixequen acta. Una manera de fer certament admirable, clara, distant, efectiva. L’eco actualitzat del readymade. La idea conté tots els dibuixos possibles a través dels milions de traços disposats per la superfície del paper.
En el meu cas aquesta circumstància de l’acabament del combustible de l’instrument no determina el final de res.  De cap manera. El dibuix seguirà avançant fins que el criteri del seu autor decideixi donar-lo per acabat. Així doncs, substitueixo aquest bolígraf extingit per un altre de nou i endavant. I l’obra avançarà construint una imatge que vol expressar-se. No és només l’expressió d’una idea (la forma continguda en el material i el seu material sobrant), sinó que la imatge construïda vol oferir-se com a relat i com a proposta emotiva.
¿Què és la cosa artística sinó una experiència binària entre la idea i la seva aparença sensorial?. ¿Com podem, després d’haver existit Brancusi fa cent anys, reduir-ho tot a la tirania de la idea?
Dibuixem de formes distintes, com de manera distinta entenem l’art i els seus sistemes. El meu mètode advoca per una forma de continuïtat, de pervivència més enllà de les circumstàncies.
-Avui, 16 de març, a seixanta anys de la mort de Brancusi (1957)

dimecres, 15 de març de 2017

DE L'UNIONISME ESPANYOL...




A propòsit de la carta del Ferran Garcia Sevilla[1] que aquests dies ha circulat per les xarxes, em transcric al bloc, a mena de constatació i com a evidència de la llarga persistència (i fatiga) del conflicte polític de Catalunya amb l’Estat Espanyol, les següents consideracions d’Antoni Rovira i Virgili publicades a la “Revista de Catalunya” l’any 1912, cent-cinc anys enrere!
Escriu Rovira i Virgili: “La viva arrel de les tendències unificadores a Espanya estàn en el caràcter absorbent i dominador que va prendre des de bon principi l’Estat castellà. El procés destructor de les llibertats nacionals dels diferents pobles d’Ibèria va començar abans d’ésser proclamada la França “una i indivisible”, abans de pujar al tron d’Espanya els Borbons francesos, abans i tot de la dinastia de la Casa d’Àustria. I durant aquests períodes, el procés va anar desplegant-se i avançant, unes vegades mitjançant disposicions polítiques i altres vegades mitjançant cruentes violències i guerres i tot. La història de la centralització espanyola no comença en les declaracions rotundes dels ingenus constitucionals de les Corts de Cadis. Ve de més lluny i de més endins. A Espanya, l’unitarisme és un fet intern, no una influència externa. És expressió íntima de l’ànima de la raça central peninsular, no una moda exòtica. Si a Espanya han anat adoptant-se les innovacions centralistes procedents de la França, és perquè aqueixes innovacions responien plenament a l’esperit dels que han vingut exercint l’hegemonia dins l’Estat espanyol. (...) Era una cosa que sortia de dins, una conseqüència directa de la pròpia estructura espiritual. Felip II i Felip IV no eren pas imitadors dels francesos. El comte-duc d’Olivares no va anar pas a aprendre a París les lliçons de la seva política de brutal absorció. Els ministres i ministrils de l’Espanya vuitcentista no deuen pas a la veïna França la llur intoxicació unitària. L’unitarisme Espanyol és un producte del país. El sol i l’aire i la terra groga de les regions centrals l’han fet madurar”.


[1] Ferran Garcia Sevilla carta declinant l’invitació a participar com “Espanyol” a l’exposició "Oriente en el arte contemporáneo español (1950-2000), dirigida a Inés Vallejo Jefe de Proyecto Expositivo Departamento de Exposiciones Fundación Juan March Madrid

dijous, 9 de març de 2017

D'AUTOGESTIONAR-SE...

Visita a l'exposició Autogestió, d'Antonio Ortega. Fundació Miró
http://www.fmirobcn.org/exposicions/5719/autogestio


"L’exposició Autogestió presenta una genealogia d’artistes que des dels anys seixanta fins a l’actualitat han desenvolupat estratègies per recuperar l’autoritat sobre el seu propi relat. Aquesta mostra també és un intent de comprendre l’art recent i constatar la vigència d’aquestes dinàmiques."