Aquest dissabte roent he tornat a escoltar “Cremant núvols passa els sol”(1) del Serrat, hi comprovo la coincidència temàtica amb una cançó anterior del Llach “Núvols”(2), que també m’emociona. Tant l’una com l’altre son d’una extraordinària tendresa i d’una alta graduació artística. Des de postures estètiques i cíviques dispars són poemes escrits (cantats) per algú en plena assumpció de la maduresa i amb la vista ja molt gastada en l’observació atenta de les coses del mon. Rememoro ara el poema L’Étranger de Baudelaire:
-Eh! Qu’aimes-tu donc, extraordinaire étranger? –J’aime les nuages...les nuages qui passent...là bas...les merveilleux nuages...(3)
Per la conca de Calonge una ombra lenta es desplaça cap a llevant. Passa un núvol isolat, esponjós, sota el cel net, arrossegant una taca per damunt d’alzinars, xalets, carrers i l’esglèsia del poble, camí del far de Sant Sebastià. És una engruna de carbó traçant la corba topogràfica d’un dia sedentari, de quietud i sol. Sismografies imprescindibles: cada núvol que passa duu el miratge d’altres llocs, altres gents, altres fets i tremolors. Altres focs i neguits.
Calonge,dissabte 4 de juliol 2009
[1] Joan Manuel Serrat Cremant núvols passa el sol. Mô. Sony 2006
[2] Lluís Llach Núvols. Mon Porrera Picap 1995
[3] Baudelaire. L’Étranger Trad. de Josep Paulau i Fabre dins del seu llibre Poemes de l’Alquimista Ossa Menor Proa 1997
diumenge, 5 / juliol / 2009
dimecres, 1 / juliol / 2009
DE LES "IMATGES DE LA FI..."
Lloc d'accès a la consulta en Xarxa de la meva Tesi Doctoral "Imatges de la fi. Imatgeria escatològica de l'art a la fi del S.XX", Universitat de Barcelona, 17 d'abril del 2003
divendres, 26 / juny / 2009
dissabte, 20 / juny / 2009
DE REPETICIONS...
http://es.noticias.yahoo.com/5/20090713/tlc-el-festival-shakespeare-de-matar-com-5da5357.html
(0)Tres exposicions amb un alè artesà. El treball recent de Vik Muniz(1), una filigrana visual d’estrats de cartolina en gamma de grisos. Les fotografies/dietari de Richter(2), amb empremtes de pintura a l’oli, que son refrecs delicats dels seus processos de pintor. La magne exposició de Muñoz(3), unes imatges escenogràfiques i polisèmiques on hi reconeixem els vastos processos i els materials genuïns de l’escultura. Tres maneres de fer que semblen compartir la frase de Kant “La mà és la finestra de la ment” sobre la qual gira el llibre que les darreres setmanes m’acompanya: El artesano(4).
Més enllà de l’alt reconeixement mediàtic i de mercat d’aquests tres artistes allò que em fa pròxima la seva obra és l’acció repetitiva implícita en els seus processos de creació. Ho diu Richard Sennet: “la repetició és l’anticipació d’alguna cosa”, i qui s’hagi vist embolcallat en una pràctica repetitiva, sigui d’ordre artístic o no, haurà experimentat l’obnubilació que provoca , com una estranya fugida del temps, com un parèntesi de la conjuntura. L’acció repetitiva “anticipa la mirada endavant” –diu Sennet- , i estem d’acord en que no hi ha avorriment en l’acte de manipular sistemàticament una vegada i un altre el mateix material amb la mateixa acció i el mateix instrument, perquè de la repetició en sorgeix l’habilitat “rítmica que acaba sent un acte de plaer en si mateix...”, un acte de plaer que anticipa alguna cosa que es situa més enllà: la sorpresa instantània del treball fet, conclòs, ajustat a una idea que el mateix acte de treballar ha anat definit, ha revelat.
La mà executa una dansa psicomotriu que la ment perfila en idea, en artesania intel·lectual.
Més enllà de l’alt reconeixement mediàtic i de mercat d’aquests tres artistes allò que em fa pròxima la seva obra és l’acció repetitiva implícita en els seus processos de creació. Ho diu Richard Sennet: “la repetició és l’anticipació d’alguna cosa”, i qui s’hagi vist embolcallat en una pràctica repetitiva, sigui d’ordre artístic o no, haurà experimentat l’obnubilació que provoca , com una estranya fugida del temps, com un parèntesi de la conjuntura. L’acció repetitiva “anticipa la mirada endavant” –diu Sennet- , i estem d’acord en que no hi ha avorriment en l’acte de manipular sistemàticament una vegada i un altre el mateix material amb la mateixa acció i el mateix instrument, perquè de la repetició en sorgeix l’habilitat “rítmica que acaba sent un acte de plaer en si mateix...”, un acte de plaer que anticipa alguna cosa que es situa més enllà: la sorpresa instantània del treball fet, conclòs, ajustat a una idea que el mateix acte de treballar ha anat definit, ha revelat.
La mà executa una dansa psicomotriu que la ment perfila en idea, en artesania intel·lectual.
Madrid, dimarts 16 de juny 2009
(0) Acumulació de cavallets per al meu projecte "Mentre els versos visquin..." sobre els sonets de Shakespeare.)
(1) Vik Muniz Pictures of paper Galeria Elba Benítez, Madrid
(2) Gerhard Richter Fotografias pintadas Fundación Telefonica
(3) Juan Muñoz Retrospectiva MNCARS
(4) Ricahrd Sennet El Artesano Anagrama, Barcelona 2009
(0) Acumulació de cavallets per al meu projecte "Mentre els versos visquin..." sobre els sonets de Shakespeare.)
(1) Vik Muniz Pictures of paper Galeria Elba Benítez, Madrid
(2) Gerhard Richter Fotografias pintadas Fundación Telefonica
(3) Juan Muñoz Retrospectiva MNCARS
(4) Ricahrd Sennet El Artesano Anagrama, Barcelona 2009
dijous, 11 / juny / 2009
DE TREBALLS I AGRAÏMENTS...
Eudald Camps, Pep Admetlla i jo mateix a l'acte de presentació dels tres catàlegs de la fundació Atrium Artis de Girona a la sala d'actes d'Arts Santa Mònicafoto: Eladi Huguet
1)
Agraïr primerament a Arts Santa Mònica l’acollida d’aquest acte de presentació. Malgrat les dificultats, l’amable indiferència del nostre mon (del nostre mon de l’art) i el cansament de caire metafísic que procura aquest ofici (lavorare stanca), un és tossut i persistent. Hi som.
2 )
Agraïr a la Galeria Només Art/ Fundació Atrium Artis de Girona l’estímul i l’oportunitat de mostrar la sèrie d’obres “Lavorare stanca”, unes obres que ara recull el llibret que presentem i en el que he intentat sostenir -com deia el poeta Cesare Pavese- "el cansament quotidià damunt la certesa de que allò que fem paga la pena..." I encara que, com també ell va escriure “Mai s’ha vist que la poesia hagi canviat les coses...”, sí que vull dir que aquesta exposició que ha volgut ser eminentment poètica, i referenciada en autors i processos que formen part dels meus més íntims interessos, ha pagat la pena i ha estat feta en un moment d’inflexió de la meva vida, un temps en que l’activitat creadora ocupa –ho puc dir des del temor i la satisfacció simultànies- la totalitat del meu interès i el meu temps.
El llibre recull una entrevista que em va fer el Carles Martí i que vam enregistrar dinant al restaurant Can Pichurri de Les Planes. És una distesa conversa de sobretaula en la que vam parlar de tot, de l’escepticisme que donen els anys, de poesia i poetes , dels meus orígens i dels meus referents, d’art conceptual, d’artesania, d’ofici, de frustracions i greuges, de física, de política, de Catalunya i de metafísica. Un retrat dialogat, vehement i caòtic, com jo mateix, que després ell va tenir la feina d’enfocar i emmarcar.
L’exposició a la Galeria va decantar-se en dos articles deliciosos de l’Eudald Camps que només en el recitat dels títols ja son una declaració crítica que ha definit els paràmetres i les constants per les quals el meu treball dels darrers anys s’ha volgut moure. El primer, del diari de Girona, es titula:
LA SENSUALITAT DEL CONCEPTE (1),
el segon és el que acull aquest llibre
AIRE A LES MANS DE L’ESCULTOR.
Dos textos que, he de dir, son uns plaents matalassos on un es deixa abaltir per restaurar forces en companyia de personatges que xiuxiuegen a l’orella com una remor d’estímuls: Bernini, Cafà, Tarkovski, Auden, Brancusi, Giacometti, Cesare Pavese...Personatges que acompanyen com diu l’Eudald “ la soledat del que ha de treballar sol amb el dubte i la por, el dubte i la por de no saber si la inutilitat de la seva feina servirà per alguna cosa.”
3)
Finalment agrair l’assistència de tots aquells que heu vingut i aquells que a més de venir heu incitat moral i econòmicament a produir algunes de les peces d’aquesta sèrie.
A l’empresa Marbres Castelló, de Constantí
Al Jaume Roser de Cassà de la Selva
Al Ramón Pecanins de la Fundació Collserola
A la Glória Bosch
Al Manel Civit
A l’Elena Carbonell
A l’Antonio Ontañón
A la Paulina Muxart i el Jordi Angusto
2 )
Agraïr a la Galeria Només Art/ Fundació Atrium Artis de Girona l’estímul i l’oportunitat de mostrar la sèrie d’obres “Lavorare stanca”, unes obres que ara recull el llibret que presentem i en el que he intentat sostenir -com deia el poeta Cesare Pavese- "el cansament quotidià damunt la certesa de que allò que fem paga la pena..." I encara que, com també ell va escriure “Mai s’ha vist que la poesia hagi canviat les coses...”, sí que vull dir que aquesta exposició que ha volgut ser eminentment poètica, i referenciada en autors i processos que formen part dels meus més íntims interessos, ha pagat la pena i ha estat feta en un moment d’inflexió de la meva vida, un temps en que l’activitat creadora ocupa –ho puc dir des del temor i la satisfacció simultànies- la totalitat del meu interès i el meu temps.
El llibre recull una entrevista que em va fer el Carles Martí i que vam enregistrar dinant al restaurant Can Pichurri de Les Planes. És una distesa conversa de sobretaula en la que vam parlar de tot, de l’escepticisme que donen els anys, de poesia i poetes , dels meus orígens i dels meus referents, d’art conceptual, d’artesania, d’ofici, de frustracions i greuges, de física, de política, de Catalunya i de metafísica. Un retrat dialogat, vehement i caòtic, com jo mateix, que després ell va tenir la feina d’enfocar i emmarcar.
L’exposició a la Galeria va decantar-se en dos articles deliciosos de l’Eudald Camps que només en el recitat dels títols ja son una declaració crítica que ha definit els paràmetres i les constants per les quals el meu treball dels darrers anys s’ha volgut moure. El primer, del diari de Girona, es titula:
LA SENSUALITAT DEL CONCEPTE (1),
el segon és el que acull aquest llibre
AIRE A LES MANS DE L’ESCULTOR.
Dos textos que, he de dir, son uns plaents matalassos on un es deixa abaltir per restaurar forces en companyia de personatges que xiuxiuegen a l’orella com una remor d’estímuls: Bernini, Cafà, Tarkovski, Auden, Brancusi, Giacometti, Cesare Pavese...Personatges que acompanyen com diu l’Eudald “ la soledat del que ha de treballar sol amb el dubte i la por, el dubte i la por de no saber si la inutilitat de la seva feina servirà per alguna cosa.”
3)
Finalment agrair l’assistència de tots aquells que heu vingut i aquells que a més de venir heu incitat moral i econòmicament a produir algunes de les peces d’aquesta sèrie.
A l’empresa Marbres Castelló, de Constantí
Al Jaume Roser de Cassà de la Selva
Al Ramón Pecanins de la Fundació Collserola
A la Glória Bosch
Al Manel Civit
A l’Elena Carbonell
A l’Antonio Ontañón
A la Paulina Muxart i el Jordi Angusto
Al Marc Torres i la Mia Ramoneda
Al Xavier Calafell i la Mariló Cervantes
A l’Albert Valera.
A l’Albert Valera.
I especialment a la Berta Casas, el Carles Martí i el Pep Admetlla que, per dir-ho altra vegada en paraules de Pavese, heu " fet possible allò que em sosté: el treball fet, el treball que faig."
Arts Santa Mònica dimarts 9 de juny del 2009
Arts Santa Mònica dimarts 9 de juny del 2009
(1) Camps, Eudald La sensualitat del concepte Diari de Girona 30 de maig del 2008
dilluns, 1 / juny / 2009
DE L'ÚS DEL TEMPS...
Quan de temps passo per casa, pel taller, pel despatx buscant els més variats objectes necessaris!. Amunt i avall per les escales perseguint un simple tornavís d’estrella, un bolígraf punta fina, un llibre a mig llegir o el sempre recurrent dietari...La quantitat d’objectes i utensilis que uso per la vida i per la feina ballen al meu redós una dansa massa sovint descompassada, capriciosa, atzarosa. Per certs períodes de temps aconsegueixo dominar la situació, mantenir el ritme, l’ordre, la disciplina, la meva autoritat; però el desgavell i l’entropia planen, mai baixen la guàrdia, sempre aconsegueixen agafar-me desprevingut, distret, absort en alguna nova dèria o ocupació. Els diferents objectes prenen llavors vida, s’oculten i es disposen en els llocs més inversemblants, juguen amb la meva paciència i la meva vocació, posen impediments, dificultats, traves, trampes..., imposen treves improductives, estèrils.
Una part important del meu exercici de creació es dedica a restablir l’ordre, en els materials, els objectes i les eines que necessito, i a defensar-me ardidament de la tendència a la dispersió de la meva metodologia vital i professional. Si algun dia a venir em son demanats comptes de resultats en l’ús del viure, tindré preparats documents per demanar temps afegit. Al final del partit reclamaré la darrera oportunitat de millorar els resultats.
Mira-sol, dissabte 30 de maig 2009
dijous, 28 / maig / 2009
D'ESPANTALLS...
Salto aviat del llit, un retruny matinal de campanades insistents, un dringar de d’inquietuds, ressons llunyans d’ambicions i fracassos...el batall inquiet de l’impertinent sonoritat d’un mateix en la foscúria.
Dues vies probables per ocupar l’aixecament del dia: retorn displicent a Garabatos y Zarpazos de Carles Pazos o improvisar un espantall que dissuadeixi l’atac bàrbar dels moixons contra la lenta pigmentació/maduració de les cireres.
Prenc el llibre, un volum de coberta d’iris, excessiva –“el exceso deberia desgravar”*-, contenint grans peus de pàgina, entre aforismes, dietaris i reflexions que conviden a ser colorejats. Material poètic, intel·lectual i canalla d’un artista escandalosament fi: “recurro la injusta condena de los objetos al olvido y de los humanos a esta vida”*.
Immers en el llibre del Pazos i sense l’acte instal·lador d’un recull d’andròmines pertinentment antropomòrfiques al cor del cirerer, concloc: difícilment menjarem cireres, enguany.
Entre la cultura i l’agricultura acaba remetent el radical. L’espantall de l’art s’abraona sempre damunt les aus pragmàtiques, un recurs dissuasiu de bricolatge contra el vol afamat de la vida.
Si, difícilment menjarem cireres.
Vilaplana, diumenge 24 de maig 2009
**Carlos Pazos Garabatos y Zarpazos. Libro para colorear. Les arts i els artistes 10 Universitat de Barcelona 2004
http://www.llibreriaona.com/llibres/G/GARABATOS-Y-ZARPAZOS.-(LIBRO-PARA-COLOREAR)-NOVA-EDICIO,978-84-475-3240-7.htm
Dues vies probables per ocupar l’aixecament del dia: retorn displicent a Garabatos y Zarpazos de Carles Pazos o improvisar un espantall que dissuadeixi l’atac bàrbar dels moixons contra la lenta pigmentació/maduració de les cireres.
Prenc el llibre, un volum de coberta d’iris, excessiva –“el exceso deberia desgravar”*-, contenint grans peus de pàgina, entre aforismes, dietaris i reflexions que conviden a ser colorejats. Material poètic, intel·lectual i canalla d’un artista escandalosament fi: “recurro la injusta condena de los objetos al olvido y de los humanos a esta vida”*.
Immers en el llibre del Pazos i sense l’acte instal·lador d’un recull d’andròmines pertinentment antropomòrfiques al cor del cirerer, concloc: difícilment menjarem cireres, enguany.
Entre la cultura i l’agricultura acaba remetent el radical. L’espantall de l’art s’abraona sempre damunt les aus pragmàtiques, un recurs dissuasiu de bricolatge contra el vol afamat de la vida.
Si, difícilment menjarem cireres.
Vilaplana, diumenge 24 de maig 2009
**Carlos Pazos Garabatos y Zarpazos. Libro para colorear. Les arts i els artistes 10 Universitat de Barcelona 2004
http://www.llibreriaona.com/llibres/G/GARABATOS-Y-ZARPAZOS.-(LIBRO-PARA-COLOREAR)-NOVA-EDICIO,978-84-475-3240-7.htm
Subscriure's a:
Missatges (Atom)
