dimecres, 24 d’agost de 2016

DEL JARDÍ DE CASA...


 fotografia Carme Cano 


Et vaig parlar d'ells, dels meus amics. Com d'una pintura que et dibuixava a cada conversa.
Capvespre al jardí, Ramon Gomis

Al cap al tard a casa, a Vilaplana, disposar –instal·lar- algunes obres pròpies recents i rebre alguns vells amics (reusencs).
Forçar la situació cap a un estat de conversa, de plaer relacional, i de tast de vi fresquet i coca de recapte i uns daus de truita  memorable d’albergínia just collida del tros. Els nostres actes, la nostra voluntat,  interposant-se  al discórrer ordinari dels dies. Obrim escletxes a l’envà resabut del quotidià. Perquè si. Perquè ens ve de gust i volem brindar per la vida, per la persistència en l’anar fent de la cultura i en el xalar civilitzat. Brindar per la insistència en afegir anys i per la sort d’esquivar amb èxit certs entrebancs.
Als drings del vidre de les copes, a l’empara del vespre, renovar els vincles amb persones afins per origen, per complicitats, per context. Reforçar la memòria dels llocs comuns, els fets compartits, les anècdotes sucoses. Riure.
Al tast del vi i el xampany, a l’hortus de casa hem celebrat el present fràgil de la vida i ofert un tribut silènic als absents, els enyorats comuns que ens apuntalen, com falques,  l’esperit.
Un  capvespre frescal d’agost a casa, hem ajuntat obra feta i persones volgudes, talment l’escenografia precisa per a mantenir-se dempeus al teatre fràgil de la vida.


dilluns, 22 d’agost de 2016

DE PUNTELLO....




Instal.lació Puntello
marbre

Vilaplana 19.08.2016

dilluns, 15 d’agost de 2016

DEL ROMÀNIC....


   

    Hem fet una peregrinació per les Valls de Boí i Taüll a resseguir l'arquitectura melosa del romànic. A rememorar les valls de somni,  els cims de vertigen i les humitats fecundes del Pirineu lleidatà. !Quin rosari d’esglésies disseminades com fites, aconduint l'aigua trèmula del Noguera!. Nou segles erectes. Una vasta història edificada en pedra per mestres d'obra llombards i pagesos del lloc. Artesans, picapedrers i jornalers oïnt l'eco llunyà de les grans catedrals bizantines del Nord i aplicant els sabers experimentats al Sud, a les faldilles dels Alps, edificaren aquesta poètica de pedra esquitxant el territori d'esglesioles dúctils i campanars ufanosos. Caixes de murs, n'ha dit Joan Sureda. Espais obrats per al refugi i per la pregària. Temples ambigus de l’església militant que n'ha dit l'historiador Gombrich, meitat fortalesa meitat propaganda. Ens deixem anar pels pobles escampats, espigolant els detalls sinuosos de l'arquitectura, els murs, els absis, les columnes, els capitells, les arcades, les voltes, les barbacanes, obrats amb carreus discrets i toscament treballats, encoixinats i esquitllevis. Un treball de picapedrer esforçat, vehement, poc format i disposant dels mitjans bàsics. Pedra propera que dubta entre el roquissar cantellut de les cingleres i la voluntat arquitectònica, escultòrica, de la forma. En lloc ens emociona més la construcció, la voluntat constructiva de la perseverança humana com en aquestes esglésies del romànic pirenaic de l'XI, auster, retingut, estacat a les valls com trinxeres. Pugem a les torres, a competir baldament amb l'albir de les muntanyes i a acariciar tènuement el bronze obscur de les campanes. I a esperar l'estrebada puntual del batall que dringa per la vall com un diapasó secular. I els ossos i els òrgans dels morts, al cementiri clos del peu dels campanars,  es segueixen fonent amb la terra, confonent-s'hi, i vibrant al tremolor del temps que va contant amb el seu tic-tac imparable.

diumenge, 14 d’agost de 2016

DE LA CREACIÓ....


2005-2015 La creació
Marbre i bastons de modelar
53x40x60cms.

dijous, 4 d’agost de 2016

DE POMES...


DE POMES....
“Un arbre torçat que no recorda /quina fruita havia fet...” escriu el poeta Lluis Solà a Comiat. Ho llegeixo al vespre frescal del terrat. Poc abans he regat abundantment les pomeres del tros, aquells pocs arbres rabassuts que malden per sobreviure anyada rere anyada a la xafogor del secà. Arbres torçats, desmaiats, vençuts a la pròpia pesantor del fruit que procreen. Arbres remenuts lliurats a una lenta eutanàsia estival. Soques recargolades, rames entortolligades que es poblen cada any d’una prole desmesurada, insostenible. Les ventades i els cucs ja procuren esclarir-les, alleugerir-les espontàniament, però la fruita avança, les pomes augmenten de volum i de pes, i el brancatge es vincla i revincla i dibuixa unes paràboles impossibles, catenàries al límit de l’esqueix, un càlcul d’estructura desproporcionat, abusiu. L’arbre pateix, es venç, víctima de la seva pròpia fertilitat. Sovint he desitjat que un any les sofertes pomeres no es recordin de fer pomes, com l’arbre del poeta, o equivoquin la seva genètica i facin olives, o prunes, o cireretes d’arboç, o serves, molt més lleugeres, manejables, suportables. Doncs no. La seva perseverança és heroica. Cada primavera la seva flor rosada es decanta a fer néixer més pomes, un nombre desproporcionat que la llei de la gravetat tiba i tiba , pomes darwinianes que la força d’atracció vincla i revincla.
Arbre modelat per la fertilitat insistent, puntual, arbre amb bona memòria estacional i d’espècie. Arbre torturat, fet a semblança de la seva dèria productora. Arbre exemplar que va perdent pel camí els membres menys resistents i vincladissos. Arbre ple de cicatrius, nafres, amputacions, la creativitat et domina. Malgrat el camí inexorable cap al desastre el teu instint et mena. Vinc a regar-te sovint, quan puc,  com un acte de misericòrdia, i tal vegada no faig sinó augmentar involuntàriament el teu patir, la teva càrrega, la teva memòria, i el pes occidor de la teva obra. 


Vilaplana 3 d'agost 2016

divendres, 29 de juliol de 2016

DE VACANCES....



Període de vacances: el plaer de comprovar com es desertitza la ciutat on vius. Temps de vacances, les estades esporàdiques al poble rememoraran vagament els colors, els olors i les calors dels vastos estius de les llunyanes vacances infantils. Què n'esperem avui de les vacances?. Un parèntesi el menys traumàtic possible amb la vida ordinària, un cert vagarejar sense mala consciència. I el més important: esperem les vacances dels altres, l'estat de letargia  a que s'abandona el món ordinari, el món que aconsegueix escapolir-se del turisme, la plaga devoradora, el flagell desnaturalitzador de la vida corrent. Desertitzar unes ciutats i assabroxir-ne d'altres, vet aquí el temps de les vacances generals. Vaig conèixer gent, en conec encara, que mai han fet vacances, que mai han claudicat a la pressió i a la dependència d'aquest bé de consum de la modernitat urbana. Gent que et mira misericordiós des del seu lloc, mentre passes, com adelerat, impostat, gent que ha fet algun viatget, alguna excursió, ha creuat excepcionalment la frontera d'Andorra, a tot estirar, i prou.  He conegut gent que només entenia el sentit de la paraula vacances com una propietat dels altres. Sense rancúnia, sense ressentiment. Amb una naturalitat envejable i saborosa. Gent que semblava ancorada en el lloc com una agulla saquera, preservant el llençol del territori per si arriba una ventolada ferotge i arrasadora. Hi ha persones, i establiments,  que no tanquen per vacances , que semblen distribuïts discrecionalment per una mena d'organisme poètic de salvació de la naturalitat de la vida.
Llocs, ciutats, que es veuen desolats en ple estiu, -certament-, quan el gruix de la població fuig rabent a fer vacances, són persones o llocs, establiments, que com una mena d'alquímia, saben fer de la desertització general virtut, una heroïcitat, una resistència . I allí ens refugiem de tant en tant els escadussers poc amants de les vacances perceptibles. I aquesta desolació aparent és el baume més  plaent del període de vacances, s'assembla a l'olor remot de les vacances infantils, a la vastitud del temps sense aturador, sense consciència de finitud.
M'agrada que el bar "El Caballu Petit" de Sant Cugat es resisteixi immune al període vacacional, que hi passi la diàspora de la ciutat i l'adelerat èxode massiu com una onada que no el trasbalsa. Com algunes persones notables, i sàvies, que vaig conèixer, "El Caballu Petit" passa de fer vacances. Es limita a observar la buidor transitòria de la ciutat i fa un respir, una reflexió sedentària, i contempla amb misericòrdia el furor ostracista de la seva ciutat en període de vacances.

diumenge, 17 de juliol de 2016

DE FIGUES...

Al poeta Ponç Pons

Serà un any bo de figues, dilecte poeta illenc, en serà any si el Déu bíblic d'una revolada  no esborra de tota la creació, fart, cuit,  aquesta criatura caïnita pastada de fang que ha esdevingut una pesta per a la Terra i per a tot el gènere. Serà un any bo de figues, si no se'n va tot enlaire i la paraula i l'enraonament no naufraguen definitivament en la pura demagògia i els sofismes. Paraules mortes que ni les formigues voldran traginar, en filera, fins al seu cau, atuïdes pel pesar d' aquesta espècie superba, colonitzadora, depredadora i insostenible.
Serà un any bo de figues i de mal llegir als diaris les noves formes de barbàrie i desgavell de l'espècie, morint o matant per uns Déus de mentida, per falsos paradisos, per les mil astúcies de la usura i les mil caretes del poder. Serà un any bo de figues germà poeta si els pàmpols no vencen al socarrim àcid que ens puja de vora mar, de la petroquímica i demés indústries del Complex. Serà un any bo de figues si la paciència de la Terra suporta la cremor d'aquest sol sense ozó i el flagell de la sequera i les plagues i les perceptives ensulfatades i la química herbicida. Serà un any bo de figues, poeta ultramarí, i al caire del setembre, sota dels amples pàmpols de vellut mossegarem la carnositat lasciva de les Coll de Dama, Clàudia, Figa-flor desoint el corc d'aquell buit que deixà el pare que sembla que ja torna pels camins de la mort, adelerat, amb el cistell.


Les Planes, Vilaplana 17 juliol 2016