dissabte, 7 de gener de 2017

DEL TALLER...


    Petits infortunis en començar l’any: trencament accidental d’una peça (per segon cop). Unes peces lentes de fer, meticuloses, maleïdament laborioses. M’estranya en mi aquest infortuni –i per partida doble-, aquesta descura psicomotriu o inhabilitat. I em retrec no haver estat més precís o més prudent. L’ànsia per fotografiar les peces just enllestides i les condicions del taller, tan reduïdes, n’han estat –vull creure-, la causa. Sembla a la fi com si les noves escultures se’m rebel·lessin d’existir, com si una força fatal volgués condemnar aquestes petites revisions de Giacometti a la foscúria o l’ocultació. Qui sap si una llunyana malastrugança induïda per l’esperit de l’escultor actua eficaç i subtilment?. El mestre alpí es regira disconforme en el seu descans definitiu i malda per impedir-me rèpliques i cites de les seves obres primerenques, tant vehements i dubitatives. ¿A què puc atribuir sinó és al seu poder energètic rebel aquest doble infortuni destructor?.
Els clàssics en alimenten, ens estimulen i ens repten a crear, a desafiar-los, a contestar-los i a infligir-los rèpliques i afronts, però també es protegeixen de la nostra usurpació, dels nostres atreviments furtius. Tenen els seus recursos de defensa, els  seus ardits, la seva mala bava. Posen a prova la nostra fermesa, la nostra determinació. Sondegen a fons el nostre caprici, la nostra fortalesa, els interroguen. ¿Què vull fer-ne de tot aquest temps esmerçat, d’hores i hores lliurades a una feina malaguanyada?. Giacometti em vol dissuadir de revisitar una part de la seva obra de joventut i tempteig. Obra menuda i fràgil que pertany a aquell període de l’”abans de...” de qualsevol artista. Giacomettis abans de Giacometti.
He apuntat que la meva impaciència i especialment les condicions denses d’un taller massa reduït son la causa dels infortunis ocorreguts. Les dificultats d’organitzar un taller de capacitat tant escassa en apartats tecnològics fa probables els desastres. Les diferents tasques, tecnologies, disciplines i instrumental han de conviure forçadament i rivalitzar en un còctel de difícil digestió. Treballar la pedra s’adiu dificultosament amb les sessions fotogràfiques i les tasques del foc, soldadures i bufadors conviuen malament amb el dibuix. La pols que tot ho domina envaeix inoportunament l’execució de dossiers i projectes o el retoc fotogràfic, o l’escriure, a l’ordinador. I les llimalles de les peces de foneria s’intercalen fatalment en els instruments de tall i abrasius i destorben la pulcritud de les peces acabades.
El meu paisatge instrumental és una escudella densa i reduïda a un garatge de dimensions discretes. I aquí es va coent l’obra, dins d’aquesta mena de cervell semisoterrat amb un desgavell –només- aparent.
Giacometti, qui durant tota la vida va conservar el diminut taller de la rue Hippolyte-Maindron, deia que l’espai reduït del seu estudi s’havia convertit en el pensament essencial de la seva obra i que a mida que passaven els anys es feia gran, s’eixamplava. Era la seva closca de cargol, com en va dir Michel Leiris. El taller, per atapeït que sigui, per inadequat que sembli, acaba sent la nostra conquilla protectora, el nostre refugi irreductible. I determinarà i condicionarà moltes decisions i el sentit últim de la nostra obra. El taller és una càrrega que sempre ens acompanya, física o mentalment. I tot l’instrumental que el pobla i l’atapeeix és l’entramat neuronal que circumda la nostra voluntat de fer, de crear. No hi ha obra possible, sòlida,  sense una “factoria”, sense un escenari analògic, viu. Un espai físic on les obres es gesten com dins d’un ventre i s’esperen i bateguen, i de cops, accidentalment es malmeten.
I insistim en el treball persuadits que la irrupció en el món de noves obres, de noves creacions, és un fet rar i del tot singular. I que l’entropia, la llei general que domina l’univers, se les campa per arreu i ens desafia.


Terrassa, 4 de gener del 2017

dimecres, 28 de desembre de 2016

D'ESCULTURA EXPANDIDA...

Dibuix de "Escultura expandida _D'aprés Giacometti, II" 2016

dilluns, 14 de novembre de 2016

D'AMICS ABSENTS...

 
El cap de setmana,  dos actes que vénen sobreposats per una estranya connexió. Memorial a dos amics absents. L'exposició al MAC de Mataró, del Ramon Guillén Balmes, un recull divers de la seva obra i documents dels seus processos de treball. I a Reus, la inauguració definitiva i a ple rendiment de la Biblioteca Pere Anguera, amb la l'obertura pública del seu llegat bibliogràfic. 
Dos amics molt propers, sense connexió entre ells, i de disciplines diferenciades amb els que vaig tenir una llarga relació d'amistat i estreta complicitat. El Ramon fou un col·lega de generació, un hàbil manipulador de materials escultòrics, un delicat artífex de ginys poètics. Ens vam conèixer a principis dels 80, a l'entorn dels Salons de Tardor del Tinell, a Barcelona.
El Pere, un amic antic i xerrameca impenitent de la nostra primera joventut desvetllada a força de tombs de Raval, a Reus. Dues llargues amistats, i complicitats creatives i vitals que la mort devoradora va estroncar prematurament. 
Un cap de setmana amb pesantor temporal, el feixuc cabdal dels anys que ens presenten imatge de tanta vida viscuda en passat, un cap de setmana amb regust agredolç. Per la voràgine amb que la història va escrivint els fets que créiem només vida espontània. Agror per la vida que s'ha esvaït per sempre amb companys de viatge caiguts. Dolçor d'assistir a la memòria viva de les seves feines, els seus objectes, el seu esperit. Mentre en constatem la memòria en certa forma hi són, hi sóm, aplegats a la continuïtat de la vida. El Ramon Guillén Balmes, escultor, dibuixant, dispensador poètic de pròtesi per encàrrec, i el Pere Anguera, cronista erudit del batec de la història, intel·lectual agut, articulista sagaç. 
Dues vides clausurades. La seva obra ara exposada i llegada, es fa més preclara i lluminosa, i s'expandeix. La brevetat de la vida s'arrauleix i es rendeix a la continuïtat i la llargària de l'art, a la longitud del pensament.

 Inauguració de la Biblioteca Pere Anguera a Reus
Diverses obres de la col.lecció Anguera-Costafreda a la Biblioteca Pere Anguera, de Reus
Obra "Fulles" del 1985 de la Col.lecció Montagut-Costafreda a la Biblioteca Pere Anguera, de Reus
Dibuix dedicat del Ramon guillén Balmes, setembre del 1999
Obra present a l'exposició "Agafeu-vos de la mà i pugeu a l'infern" al MAC de Mataró


DE "LA VETLLA"...


diumenge, 16 d’octubre de 2016

DE DISCERNIR....



Estèril és perdre's pels viaranys tortuosos del recurrent si “això és art o no", del si "aquell és o no un artista". Infructuós. Més aprofita discernir, concloure, o discutir si aquella obra d'aquell artista ens sembla bona, o no.  I perquè. És prudent no sincerar-se en excés, filtrar convenientment les impressions més primàries. Primer, perquè cal aplicar i contrastar l'experiència de que disposem dels fets, és a dir, considerar el context i les xarxes per on una obra o el seu artista deambulen. I segonament, cal ser prudent per no donar idea de que no hem entès res, encara que res hi hagi per entendre. Cap inconvenient a reconèixer la màxima beuysiana de que tothom és artista -almenys en potència-. Totalment rendits a l'evidència postmoderna de que -en cànon dantonià-, una obra d'art ja no ho ha de, necessàriament, semblar. I que les dites disciplines artístiques s’hibriden avui fins a l'extenuació, i fins i tot les no-artístiques. I el rebuig total del malentès de que hom, en expressar-se de tal manera, fa advocacia de l'ordre, del retorns nostàlgics cap a refugis de seguretat formals o estètiques. Res d' això. Només una mínima sol·licitud de sentit, de respecte per la qualitat, per al públic disposat, per als amants de l'art, per a un mateix, per la pròpia dignitat. I per una vella màxima: no oblidar que tot costa molt, que és dificilíssim de fer alguna cosa que valgui la pena de ser feta, que cal molt d'aprenentatge i molta humilitat. I molta solitud, també. I lentitud.
.

DE LA BELLESA....

"La bellesa artística no consisteix en representar una cosa bella, sinó en la bella representació d'una cosa"
 Emmanuel Kant



dissabte, 15 d’octubre de 2016

DE SABER FER (O NO)...

¿No será el arte una necesidad hermosa y difícil, que nos conducte a tratar de hacer lo que no sabemos hacer?
Eduardo Chillida. Escritos, La Fabrica 2016

dijous, 13 d’octubre de 2016

D'EXPANDIR...

Escultura expandida -D'aprés Giacometti-
Marbre.
28x31x14 cms.
2016