A l'exposició "present continu" Sala Fortuny, Centre de Lectura, Reus, obra "Cub" re-visitada per Roger Caparó. Fins el 31 de març 2012
dilluns 20 de febrer de 2012
dimecres 15 de febrer de 2012
dimarts 14 de febrer de 2012
DE CAPTURAR UNA IMATGE...
“Jo em movia per impulsos precisos, però tant poc conscients que...tenia la impressió d’anar
arrencant cegament, manotejant amb fúria, els secrets d’una massa de terra que em sepultava. (...)
Era un bussejar en la part més fonda i ignota del meu món interior”
Antoni Tàpies Memòria personal 1977 pp.331
Sovint no sabem d’ón prové aquell impuls de capturar una imatge. Ni perquè ens pot interessar just aquella foto específica en aquell temps i en aquell lloc. Som assaltats, capturats –diríem- per la seva seducció. En els dies que passen el misteri es revela en lluminós enjòlit. Hem estat balancejats per la marea d’uns processos mentals, intuïtius, que semblen contradir la concatenació lògica del temps i dels fets. Les causes i els efectes s’intercalen, se sobreposen, s’entrecreuen i es confonen dins d’un període temporal que sembla ser tot ell teixit només de present, sense pretèrits ni extensions, ni costures. ¿És possible que trobem les referències d’un treball, el seu impuls inicial, la seva guspira, la seva espoleta, temps després d’haver-lo fet, d’haver-lo executat?. ¿Els efectes precedint a les causes?
Aquella imatge que vingué a assaltar-nos com un felí silenciós i caut, per sorpresa, aquella imatge que va introduir-se a la càmera sense remei ni premeditació ara s’expressa com una icona premonitòria. ¿O és només la confirmació concloent d’un procés intuïtiu, balb, que seguim a les palpentes, i que deambula errant necessitat de proves?.
(...?)
dilluns 13 de febrer de 2012
DE DEMOLIR...
Roma, Palazzo Altemps 12.11.2011
“...coneixíem, com certes figures de la vella Roma (...), que arriba un moment en què, davant d’un món que s’enderroca, és millor ajudar a demolir que entestar-se a sostenir l’inaguantable. Que l’angoixa, el fàstic i les cendres sovint són ja la mateixa matèria del renaixement.”
Antoni Tàpies, Memòria personal 1977 pp.330
dissabte 11 de febrer de 2012
DEL SILENCI...
¿y el trabajo para què?
Alberto Giacometti 8/12/1963
Des del fons d’un arxiu salta la imatge. Oh l’evocació agitadora de les imatges!. Com un resort activat per la memòria visual s’obre automàticament un territori de passat, es desplega un plà de convivències retroactives, de proximitats i complicitats caducades. Una imatge és capaç de desplegar un vast teixit d’implicacions, com una molla que dispara l’erupció de la polisèmia.
Company caigut en la desaparició, company reduït al llindar del no-res, inundat d’oblit, confinat per la cruesa de la posteritat ¿què se n’ha fet de tanta feina?,
Els corcons dels dies ara fan galeries per les fustes i les arnes teixeixen refredades borres de feltre. El colpejar insistent de tantes eines només ha obtingut un silenci per resposta; l’art pot ser tant curt com la mateixa vida.
Mira-sol, dissabte 11 de febrer 2012
DE PREGUNTAR-SE...
De la sèrie "preguntes d'escultor"
No hacer ya esculturas, sino preguntarme lo que podria ser la escultura.”
Alberto Giacometti
dilluns 6 de febrer de 2012
DE NUCLEARITZACIÓ...
Segons les noticies, només una trentena de col•legues han acudit a pintar de blanc els vidres del futur CCACB (?). No he pogut vèncer la resistència de quedar-me a l’estudi treballant; la mandra del desplaçament i aqueix fred virulent m’hi han confinat, ai las!. Tal com s’ha dit en la lectura: el gran Museu d’Art Contemporani de la ciutat "no pot fer de paraigua, no es bo que tot ho controli el mateix poder, calen iniciatives diferenciades...". ¡Quan de temps no venim lamentant, senyalant, aquesta dolença del nostre panorama d’equipaments artístics...! Així com és de divers l’art, com ho són les maneres d’entendre’l, com viuen la professionalització i l’audiència els diferents artistes: així els equipaments!. S’ha demanat, -demanem- una constel·lació diversa de centres. D’aquí ara, avui, aquesta action painting en els vidres, però el mal ja ve de lluny, Barcelona, el país, s’ha anat desertitzant artisticament. No és clar que l’irrupció d’un gran OVNI descendit al bell mig del Raval hi hagi tingut a veure intencionadament, però si subtilment a través d’una abducció induïda. O de l’acaparament dels recursos. Aquells altres centres públics de la ciutat que ja brandaven van semblar aviat perdre’s en arenoses i peritables competències i els nous que s’han implantat pel territori flirtegen amb l’emulació, axó si, amb l’heroïcitat desfavorable d’equipaments i dotacions. Tenim - a més- una dolència política crònica: girar la gleva del poder anterior.
Tenim un país (?) petit i una gran tendència a la concentració nuclear: un gran Museu i terra cremada, un gran artista i al voltant un exèrcit de diletants. Acabem de saber que ha mort el mestre Tàpies, no trigarem gaire a veure obrir un disputat procés de candidatures.
Tenim un país (?) petit i una gran tendència a la concentració nuclear: un gran Museu i terra cremada, un gran artista i al voltant un exèrcit de diletants. Acabem de saber que ha mort el mestre Tàpies, no trigarem gaire a veure obrir un disputat procés de candidatures.
diumenge 5 de febrer de 2012
DEL GRAN ESCÈPTIC...
“...una tendencia a la petrificación espiritual debido a la actual cretinez mediocre declarada definitivamente de utilidad pública”
Marcel Duchamp (*)
Un gran tipus. De rostre i de llengua afilats, hàbil personatge de creació, un dropo hàbil, extraordinàriament fèrtil. Sobrevalorat més enllà del seu silenci, però sempre lúcid, excitant. Revisitar-lo, rellegir-lo i redescobrir-lo és com administrar-se periòdicament un fàrmac ajustat que restaura fatigues, que minimitza les rancúnies i resitua l’optimisme. Un còctel de cinisme, agudesa i mala bava, tot dirigit cap al sistema, els seus atzars, els seus rànkings. L’escepticisme com a procés de creació. Dards contra la ruleta del mercat, la innocència ambiciosa dels artistes, la cretinesa dels agents, la bella cabrona posteritat.... L’irritació cap a tot allò totalment no-conceptual és proverbial, demolidora, iniciàtica, com ho és l’exhortació cap al treball per plaer i l’urticària per l’autoanàlisi. ¿Quina cara els queda a tant d’arribista artístic d’utilitat pública?.
Però despreocupem-nos de les opinions, fins i tot de la pròpia!, reconeixements afectuosos, monsieur Dee!
(*) Marcel Duchamp Cartas sobre el arte 1916-1956 Elba, Barcelona 2010
Mira-sol , diumenge 5 de febrer 2012
Subscriure's a:
Missatges (Atom)
