diumenge, 12 de febrer de 2017

DEL RAMON GUILLEN BALMES...


Apunts per a una memòria del Ramon Guillén Balmes al MAC de Mataró, taula rodona. Dissabte 11 de febrer 2017




...vaig conèixer al Ramon al voltant del primer Saló de Tardor de l'Ajuntament de Barcelona...devia ser el 82-83...

El Ramon no pertanyia d’entrada al meu grup de col.legues artistes que havíem coincidit a BBAA com els Aballí, el Plensa, la Susana Solano o el Magí Baleta....

Ell formava part d’aquell grup heterogeni amb l’Elena Carbonell,  el Pedro Saralegui i el Manel Civit, que provenien de Llotja i que s’establiren al carrer Bruniquer 23 de Gràcia. Es feien dir USQUAM. Un niu d’escultors, un taller fantàstic, plè de materials i d’eines...

Poc després vam coincidir a l’exposició “La nova escultura catalana” de la Caixa de Barcelona, el 1985...

En aquell temps jo vaig entrar de profe a La Massana

I ens anàvem veient amb el Ramon i companyia

El Ramon anava treballant en el muntatge d’exposicions, era el període amb l’Helena...fins que al cap d’uns anys (em sembla que el 89) a la Massana van fer convocatòria d’una plaça. Recordo que vaig trucar a l’Àngels perquè s’hi presentés (llavors el Ramon vivia a Sarrià i ens veiem sovint) i va entrar de profe.

L’etapa del Ramon a la Massana va ser esplèndida. Esplèndida per ell, li va aportar estabilitat econòmica. I per l’Escola, perquè va ser un professor exemplar, madur, ric de l’ofici, empàtic.  El context de la Massana en aquells anys era lluny de l’excès de normativització posterior, i la pedagogia funcionava a base “d’autogestió” i a través de la personalitat i singularitat dels professors/artistes. Molts dels profes d’aquell temps érem artistes, i professionals en actiu...

Amb el Ramon, a La Massana,  jo vaig compartir taller d’Escultura. I recordem , amb el Jordi Canudas i l’Ignasi Aballí, ( I l’Albert Valera, més tard..) les correccions de treballs, les exposicions muntades a La Capella, a la Sala Busquets de l’Escola, amb els cicles de treballs i conferencies de profes. Tot un moment molt viu i molt interessant pedagògica i creativament...

L’ultim record que tinc del Ramon es al bell mig de la plaça Major de Vic, quan va tenir aquella exposició a les hacs. Ell va morir el desembre del 2011 en mig d’aquella exposició. Jo n’havia pactat una següent amb ell al Centre de Lectura de Reus, dins el cicle JE EST UN AUTRE que vaig organitzar. Hi vam fer l’exposició el gener del 2003 quan ell feia un any que havia mort...

Després van passar anys..i recordo reunions, i intents, idees de fer-li una exposició a Barcelona en algun lloc rellevant...Rescatar la seva obra, fer-la visible ...Amics, familiars i la Sensi en vam parlar molt però...Intentàvem animar-hi la Sensi.., buscar la complicitat d’alguna institució...

El novembre del 2012 es fa ver una mostra-homenatge “d’amics” a La Massana, a la Sala Busquets

I a l’octubre del 2014 aquella magnífica exposició a la Llotja de Sant Andreu...

I ara,  aquesta a Mataró. Una exposició molt ben muntada i raonada. Un plaer.

Mica en mica veiem con l’obra del Ramon és present. Que no cau a l’oblit encara que sigui en cercles més o menys reduïts d’amics i coneixedors.  I podem contemplar com la seva obra es manté (durant temps jo temia que els materials es poguessin anar degradant)...és maco de veure que no, que les obres tenen una aparença flamant , com si acabessin de sortir del seu taller i que s'aguanten bé també com a proposta, com a projecte, com a sistema conceptual.  L’obra del Ramón -com la d’algú de nosaltres- no és aquella que ara mereix el primordial interès de les Institucions Museístiques del país. És una obra de franctirador, d’artesà delicat, formalment atractiva i potent, matèrica, poètica... I estem molt satisfets per ell, per la seva memòria, que el seu treball segueixi viu i segueixi interessant.

En el seu funeral, al final d’un vers vaig citar  la sentència  d’Hipòcrates: Vita brevis, ars longa.  És dur perdre un amic i especialment quan aquest amic està al millor de la vida i de la feina. Una feina que pel seu caràcter apassionat, s’encomanava i estimulava. Pero més dur encara és veure com la seva memòria s’esborra i el seu treball s’oblida.

Aquesta exposició a MAC de Mataró és un nou senyal de que no es així. Que encara que la vida del Ramon fos injustament brevis, curta, la llargària de la seva feina segueix arribant fins a nosaltres. Malgrat l'ingratitud i el silenci de molt del nostre sistema de l’art, ara comencem a veure que l’obra del Ramón s’allargarà molt i farà una ombra perdurable...

DE MATÈRIA IMPRESA...

Àngels Viladomiu 3D souvenir: Panorama&Memory
3Dprinting, 2014-2016



http://www.punxes.es/MATERIA-IMPRESA-DE-LA-VIRT-ISBN-978-84-16605-63-7-Codigo-130,000190

Recentment l’equip d’investigació del que formo part a la Universitat ha publicat en forma de llibre el resultat de la recerca al voltant de la tecnologia d’impressió 3D aplicada, o en relació, a la pràctica artística. El volum, “MATÈRIA IMPRESA, de la virtualitat digital a la materialitat tridimensional en la investigació artística”, acull una sèrie d’articles dels diferents membres de l’equip d’investigadors que exposen teòricament l’impacte d’aquesta tecnologia de fabricació additiva en els processos creatius actuals, i les experiències formals que cada component de l’equip ha realitzat en el seu procés investigador.
La tasca pedagògica universitària ben entesa s’ha d’orientar idealment en dos vessants paral·lels. D’una banda la docència i de l’altre la investigació. En el cas de les arts aquests dos camins sovint conflueixen en punts indestriables i és obligat transitar-ne un trepitjant a l’altre. La docència artística parteix sempre del calaix de sastre de cada docent i s’alimenta de la seva pròpia experiència creativa. Investigació i impartició de sabers és un magma compacte de diàleg que l’estudiant acollirà com a reforç i estímul del seu procés de formació. Investigar el propi territori com a creador és condició essencial del docent d’art. Al menys així és com en els temps de la contemporaneïtat entenem la formació artística. Com un procés diluït de veritats i certeses en un intent de construir lleus conviccions personals, íntimes, amb les que formar constel·lacions d’individualitats que, en conjunt, constitueixen el mapa global d’allò que en cada temps i en cada context concret entendrem com a art. Investigar i impartir. Compartir. La relació no impositiva del docent. L’actitud no refractària de l’estudiant. Un joc de transmissió de doble direcció. L’art que ens acabarà interessant en el futur immediat ja ve infectat en l’organisme del presumpte artista. I el docent ha de fer-se no influent, no admonitori, com una mà que regira dins seu  els bagatges i que presta sistemes de recerca, curiositats i interessos.
El llibre Matèria Impresa és el resultat divers d’un equip de docents que ha sentit la curiositat i l’interès per aquest nou fenomen tecnològic ja popularitzat que és la impressió 3D. No és el seu suport informàtic, ni el disseny de software el que s’ha volgut tractar en el llibre. No ha estat aquest l’interès del grup, ni el seu objectiu. Sinó l’ús d’aquesta eina per a posar-la experimentalment al servei d’un producte artístic personal.  Els resultats que es mostren en el llibre son prou diversos i mostren un ús incipient, però conseqüent i qualitatiu, d’una producció artística que escapa d’antuvi, a través de la nova tecnologia, cap a resultats imprevistos.
La publicació  indaga també en el treball d’alguns dels artistes – o comportaments artístics- que, més enllà de l’ús de les impressores 3D en el seu treball, han mostrat interès per aquesta nova tecnologia i n’han escatit les possibilitats expressives , significatives o tècniques. El conjunt de reflexions vaticina que el sistema de producció, distribució i visualització futur de determinades obres d’art es veurà interpel·lada forçosament per aquesta nova forma productiva. Les conclusions generals del llibre coincideixen en el fenomen global de la tecnologia: un software elaborat a les antípodes pot descarregar una obra a l’altra punta del món. Un arxiu digitalitzat pot reproduir-se sense cap necessitat d’habilitat per part del receptor i fins a l’infinit.
Més enllà del concepte de la reproductibilitat tècnica benjaminiana i de la pèrdua de l’aura de l’obra d’art, noves formes d’entendre el fet artístic i noves ofertes formals i semàntiques es veuran provocades per aquesta forma de producció socialitzada, democratitzada i barata. Una nova eina s’afegeix a les ja existents i en el període posthistòric i postartístic que vivim, noves necessitats expressives s’apoderaran d’aquest sistema tal vegada per a popularitzar l’art, tal vegada per a situar-lo en rols de col·laboració i experiència que ni ens imaginem.
En sintonia amb l’holografia, un descobriment científic poc explorat per la comunitat artística però decantat cap a les produccions visuals de l’espectacle de masses, la impressió 3D és aquí per a ser explorada i investigada fins a l’infinit. Artistes com Karen Sander, amb la seva incipient i visionaria utilització del mitjà, han demostrat que la curiositat i la creativitat és atenta a les noves propostes que provenen de la ciència, com en el seu temps ho va fer Salvador Dalí. Judith Hopf, amb la mirada sensible i delicada cap a les possibilitats  que la tecnologia, austera, ens presenta,  ha ofert una ullada còmplice i respectuosa cap a l’escultura més bella que les avantguardes, a cavall entre la figuració i l’abstracció, hagin pogut construir. I un artista jove, Jon Rafman, interdisciplinari, iconoclasta i irònic ha sacsejat l’estructura de les formes dipositades al software d’un programa de disseny per ordinador i n’ha tret allò que, a parer seu, els nous temps ens estan demanant. I el col·lectiu belga Power of Art House ens ha mostrat com aquesta nova tecnologia d’apropiació i modelació fidel de la realitat pot utilitzar-se com una eina de suport que alleugera, abarateix i dinamitza els processos de producció de determinades obres.
Milers d’artistes d’arreu i grans dolls de creativitat regiren les peces d’aquesta màquina d’imprimir objectes tridimensionals, com si d’una joguina màgica es tractés. Més enllà de la pedra, dels pigments acolorits i de l’objectiu d’una càmera, els materials polímers sintetitzats són aquí per quedar-se. Tal com va dir l’artista i dissenyador Joshua Harker“...jo creava formes que eren massa complexes per a esculpir-les a mà, el fang, la fusta, la pedra ja no em servien”[1], així que va canviar aquests materials pel software d’ordinador per a produir les seves obres, especialment el projecte “CraniaAnatomicaFiligree”, una obra molt discutible a nivell artístic, però molt simptomàtica pel que fa a  l’ús que es pot fer del mitjà. Especialment, quan l’artista vol fer còmplice de la producció al receptor de la seva obra a través d’arxius comprimits i descarregables.
La impressió 3D pot transformar els espais físics de treball, tant dels tallers dels artistes com de les fàbriques de producció industrial; ens queda, aleshores, fer-nos la pregunta de si l’espai de treball dels futurs artistes esdevindrà una asèptica i reduïda fàbrica, una petita i silenciosa sala plena d’impressores 3D.
Esperem que no, que no tan sols aquesta sigui la freda i anodina relació de la creativitat humana amb l’elaboració d’objectes artístics. De ben segur, però, la impressió 3D ha vingut per a esdevenir una gran eina més al servei de l’ample espectre de possibilitats tècniques i de creativitat.
Essent conseqüents amb les dues vessants ideals de la pràctica docent a les arts visuals: la formació i investigació, el llibre de l’equip investigador Matèria Impresa (un equip provinent de l’escultura i la imatge impresa) mostra els resultats el.laborats amb la impressió 3D, un sistema que creuen que vindrà a condicionar i mediatitzar molta de la producció d’objectes en el futur immediat. Una experiència pedagògica i artística que vol respondre a les noves exigències i impulsos creatius i formatius.
     Una publicació , “MATÈRIA IMPRESA, de la virtualitat digital a la materialitat tridimensional en la investigació artística”, que analitza el present tecnològic d’aquesta nova eina constructiva i que, a més, proposa experiències formals concretes. Tal com escriu el seu investigador principal, el Dr. Albert Valera, aquest llibre, situat en el moment històric del suport digital, de l’intangible, de la virtualitat, mostra un símptoma feliç de retorn a la materialitat, “com si es tractés d’una necessitat inapel·lable de retorn al mon real”.


[1]LIMPSON, Hod i KURMAN, Melba La Revolución de la impresión 3D. Anaya Multimedia 2014 ISBN: 9788441536531
 9788441536531






dilluns, 30 de gener de 2017

DE L'ENFANT ENDORMI...





Procès de "Resquills de marbre a l'entorn de la Tête d'enfant endormi de Brancusi", bolígraf Bic sobre paper Japó

dissabte, 28 de gener de 2017

DE PATERSON...


Paterson de Jim Jarmusch, una exquisidesa poètica....

diumenge, 22 de gener de 2017

D'ESCULTURA EXPANDIDA...

Sèrie Escultura expandida _d'aprés Giacometti_, marbre 2016/2017


dissabte, 7 de gener de 2017

DEL TALLER...


    Petits infortunis en començar l’any: trencament accidental d’una peça (per segon cop). Unes peces lentes de fer, meticuloses, maleïdament laborioses. M’estranya en mi aquest infortuni –i per partida doble-, aquesta descura psicomotriu o inhabilitat. I em retrec no haver estat més precís o més prudent. L’ànsia per fotografiar les peces just enllestides i les condicions del taller, tan reduïdes, n’han estat –vull creure-, la causa. Sembla a la fi com si les noves escultures se’m rebel·lessin d’existir, com si una força fatal volgués condemnar aquestes petites revisions de Giacometti a la foscúria o l’ocultació. Qui sap si una llunyana malastrugança induïda per l’esperit de l’escultor actua eficaç i subtilment?. El mestre alpí es regira disconforme en el seu descans definitiu i malda per impedir-me rèpliques i cites de les seves obres primerenques, tant vehements i dubitatives. ¿A què puc atribuir sinó és al seu poder energètic rebel aquest doble infortuni destructor?.
Els clàssics en alimenten, ens estimulen i ens repten a crear, a desafiar-los, a contestar-los i a infligir-los rèpliques i afronts, però també es protegeixen de la nostra usurpació, dels nostres atreviments furtius. Tenen els seus recursos de defensa, els  seus ardits, la seva mala bava. Posen a prova la nostra fermesa, la nostra determinació. Sondegen a fons el nostre caprici, la nostra fortalesa, els interroguen. ¿Què vull fer-ne de tot aquest temps esmerçat, d’hores i hores lliurades a una feina malaguanyada?. Giacometti em vol dissuadir de revisitar una part de la seva obra de joventut i tempteig. Obra menuda i fràgil que pertany a aquell període de l’”abans de...” de qualsevol artista. Giacomettis abans de Giacometti.
He apuntat que la meva impaciència i especialment les condicions denses d’un taller massa reduït son la causa dels infortunis ocorreguts. Les dificultats d’organitzar un taller de capacitat tant escassa en apartats tecnològics fa probables els desastres. Les diferents tasques, tecnologies, disciplines i instrumental han de conviure forçadament i rivalitzar en un còctel de difícil digestió. Treballar la pedra s’adiu dificultosament amb les sessions fotogràfiques i les tasques del foc, soldadures i bufadors conviuen malament amb el dibuix. La pols que tot ho domina envaeix inoportunament l’execució de dossiers i projectes o el retoc fotogràfic, o l’escriure, a l’ordinador. I les llimalles de les peces de foneria s’intercalen fatalment en els instruments de tall i abrasius i destorben la pulcritud de les peces acabades.
El meu paisatge instrumental és una escudella densa i reduïda a un garatge de dimensions discretes. I aquí es va coent l’obra, dins d’aquesta mena de cervell semisoterrat amb un desgavell –només- aparent.
Giacometti, qui durant tota la vida va conservar el diminut taller de la rue Hippolyte-Maindron, deia que l’espai reduït del seu estudi s’havia convertit en el pensament essencial de la seva obra i que a mida que passaven els anys es feia gran, s’eixamplava. Era la seva closca de cargol, com en va dir Michel Leiris. El taller, per atapeït que sigui, per inadequat que sembli, acaba sent la nostra conquilla protectora, el nostre refugi irreductible. I determinarà i condicionarà moltes decisions i el sentit últim de la nostra obra. El taller és una càrrega que sempre ens acompanya, física o mentalment. I tot l’instrumental que el pobla i l’atapeeix és l’entramat neuronal que circumda la nostra voluntat de fer, de crear. No hi ha obra possible, sòlida,  sense una “factoria”, sense un escenari analògic, viu. Un espai físic on les obres es gesten com dins d’un ventre i s’esperen i bateguen, i de cops, accidentalment es malmeten.
I insistim en el treball persuadits que la irrupció en el món de noves obres, de noves creacions, és un fet rar i del tot singular. I que l’entropia, la llei general que domina l’univers, se les campa per arreu i ens desafia.


Terrassa, 4 de gener del 2017

dimecres, 28 de desembre de 2016

D'ESCULTURA EXPANDIDA...

Dibuix de "Escultura expandida _D'aprés Giacometti, II" 2016

dilluns, 14 de novembre de 2016

D'AMICS ABSENTS...

 
El cap de setmana,  dos actes que vénen sobreposats per una estranya connexió. Memorial a dos amics absents. L'exposició al MAC de Mataró, del Ramon Guillén Balmes, un recull divers de la seva obra i documents dels seus processos de treball. I a Reus, la inauguració definitiva i a ple rendiment de la Biblioteca Pere Anguera, amb la l'obertura pública del seu llegat bibliogràfic. 
Dos amics molt propers, sense connexió entre ells, i de disciplines diferenciades amb els que vaig tenir una llarga relació d'amistat i estreta complicitat. El Ramon fou un col·lega de generació, un hàbil manipulador de materials escultòrics, un delicat artífex de ginys poètics. Ens vam conèixer a principis dels 80, a l'entorn dels Salons de Tardor del Tinell, a Barcelona.
El Pere, un amic antic i xerrameca impenitent de la nostra primera joventut desvetllada a força de tombs de Raval, a Reus. Dues llargues amistats, i complicitats creatives i vitals que la mort devoradora va estroncar prematurament. 
Un cap de setmana amb pesantor temporal, el feixuc cabdal dels anys que ens presenten imatge de tanta vida viscuda en passat, un cap de setmana amb regust agredolç. Per la voràgine amb que la història va escrivint els fets que créiem només vida espontània. Agror per la vida que s'ha esvaït per sempre amb companys de viatge caiguts. Dolçor d'assistir a la memòria viva de les seves feines, els seus objectes, el seu esperit. Mentre en constatem la memòria en certa forma hi són, hi sóm, aplegats a la continuïtat de la vida. El Ramon Guillén Balmes, escultor, dibuixant, dispensador poètic de pròtesi per encàrrec, i el Pere Anguera, cronista erudit del batec de la història, intel·lectual agut, articulista sagaç. 
Dues vides clausurades. La seva obra ara exposada i llegada, es fa més preclara i lluminosa, i s'expandeix. La brevetat de la vida s'arrauleix i es rendeix a la continuïtat i la llargària de l'art, a la longitud del pensament.

 Inauguració de la Biblioteca Pere Anguera a Reus
Diverses obres de la col.lecció Anguera-Costafreda a la Biblioteca Pere Anguera, de Reus
Obra "Fulles" del 1985 de la Col.lecció Montagut-Costafreda a la Biblioteca Pere Anguera, de Reus
Dibuix dedicat del Ramon guillén Balmes, setembre del 1999
Obra present a l'exposició "Agafeu-vos de la mà i pugeu a l'infern" al MAC de Mataró


DE "LA VETLLA"...