dilluns, 14 de novembre de 2016

diumenge, 16 d’octubre de 2016

DE DISCERNIR....



Estèril és perdre's pels viaranys tortuosos del recurrent si “això és art o no", del si "aquell és o no un artista". Infructuós. Més aprofita discernir, concloure, o discutir si aquella obra d'aquell artista ens sembla bona, o no.  I perquè. És prudent no sincerar-se en excés, filtrar convenientment les impressions més primàries. Primer, perquè cal aplicar i contrastar l'experiència de que disposem dels fets, és a dir, considerar el context i les xarxes per on una obra o el seu artista deambulen. I segonament, cal ser prudent per no donar idea de que no hem entès res, encara que res hi hagi per entendre. Cap inconvenient a reconèixer la màxima beuysiana de que tothom és artista -almenys en potència-. Totalment rendits a l'evidència postmoderna de que -en cànon dantonià-, una obra d'art ja no ho ha de, necessàriament, semblar. I que les dites disciplines artístiques s’hibriden avui fins a l'extenuació, i fins i tot les no-artístiques. I el rebuig total del malentès de que hom, en expressar-se de tal manera, fa advocacia de l'ordre, del retorns nostàlgics cap a refugis de seguretat formals o estètiques. Res d' això. Només una mínima sol·licitud de sentit, de respecte per la qualitat, per al públic disposat, per als amants de l'art, per a un mateix, per la pròpia dignitat. I per una vella màxima: no oblidar que tot costa molt, que és dificilíssim de fer alguna cosa que valgui la pena de ser feta, que cal molt d'aprenentatge i molta humilitat. I molta solitud, també. I lentitud.
.

DE LA BELLESA....

"La bellesa artística no consisteix en representar una cosa bella, sinó en la bella representació d'una cosa"
 Emmanuel Kant



dissabte, 15 d’octubre de 2016

DE SABER FER (O NO)...

¿No será el arte una necesidad hermosa y difícil, que nos conducte a tratar de hacer lo que no sabemos hacer?
Eduardo Chillida. Escritos, La Fabrica 2016

dijous, 13 d’octubre de 2016

D'EXPANDIR...

Escultura expandida -D'aprés Giacometti-
Marbre.
28x31x14 cms.
2016

divendres, 7 d’octubre de 2016

DE GIACOMETTI...

Procès de l'obra Escultura expandida (d'aprés Giacometti), a partir de l'obra
Tête qui regarde d'Alberto Giacometti, 1929
Marbre
2016

dissabte, 1 d’octubre de 2016

DE LA VETLLA...



Al Jordi Lara

Toquen dos quarts de dotze. Soc dalt de l’escultura “socle des formes”. La plaça es va desertitzant. Fa una fresqueta agradable, encara amb olor d’estiu. La vetlla comença. Una situació insòlita. Soc aquí per a girar metafòricament la frontissa d’una escultura que acaba la seva itinerància per, finalment, establir-se en aquest lloc. Assentar-se. L’acció instrumental ha consistit a tallar amb la radial els quatre borns que la sustentaven, a una distància prudencial del sòl. Aferrada al terra l'escultura descansi i entri a la dimensió disgregada de la vida comuna, compartida, expandida. Ara, deixar que la nit s’aplani com un llençol damunt meu, damunt de l’escultura, de la plaça, de la ciutat. Observat, escrutat per l’ull de la càmera, contemplo el campanar del monestir com fa de vigia dels segles. Erecte, la torre il.luminada, sembla desafiar implacable les cuites de la conjuntura que formigueja arran de terra. M’ajaço damunt les formes, el triangle, la circumferència, el trapezi d’acer que ressonen a Malèvitch i m’acomodo entre els lingots de bronze que anhelen inferns de foneria i colades. La gelor ossuda de l’acer, els cantells vius del socle manzonià, tangents amb la totalitat del cos, tacte a tacte. Viure la nit, en directe, sense sostre impostat, al ras, al desempar abismal de la cúpula celístia. Un espurneig d’estels com gotes seminals i els núvols viatgers que passen, adelerats, fugint cap a d’altres interessos. M’ofereixo com una forma imprecisa i maldestre, empetitit per l’entorn, em lliuro en sacrifici, per si a alguna cosa li fes falta aquest fet, aquest acte de vehemència, aquesta performance gratuïta però indispensable. A no sabem què.